Articles sobre la imatge que té la societat del càncer i l’impacte social d’aquesta malaltia: com la percepció que tenim del càncer determina la manera com el prevenim, el tractem o ho convivim. Escrits amb un llenguatge amè i dirigits a tothom.
La visió social del càncer ha anat evolucionant al llarg dels anys, des de l’època en que era un tabú i pràcticament incurable, fins a l’actualitat, on la supervivència augmenta de manera consistent i cada cop es normalitza més el fet de tenir la malaltia.
Les xarxes socials també influeixen en la manera que té la societat de veure el càncer: apropen la informació (que no sempre gaudeix del mateix gran de fiabilitat) i faciliten el contacte entre pacients, professionals i societat civil en l’espai públic.
Els continguts d’aquests articles no substitueixen la informació que pugui donar un metge.
El seu autor és Joan Salvador Vilallonga, psicooncòleg amb consulta a Manresa i a Barcelona, i que també atén a domicili, per Skype i per email.
El llenguatge és el reflex del pensament. Com que no es pot endevinar què pensa una persona (per molt psicòleg que siguis), la millor manera de saber-ho és escoltar com parla: què diu, com ho diu, quan ho diu, què és el que no diu, etc. Aquest article recull algunes frases de pacients amb càncer, totes elles, reals, que han dit a la meva consulta.
El càncer de mama és, ara mateix, el que rep més atenció dels mitjans de comunicació i més interès de la societat. Les campanyes de sensibilització giren al voltant de la detecció precoç i de l'optimisme de cara al tractament. El llaç rosa n'és el símbol. Però és possible que només estiguem veient la part amable del càncer de mama? L'article d'avui parla de les dues cares del llaç rosa.
A l'estiu tenim més temps lliure, i podem llegir i escriure de manera reposada. L'article d'aquesta setmana és una mica especial: Comença una història i sou vosaltres, lectors/es, qui l'ha de continuar. La proposta és que cadascú escrigui un fragment en forma de comentari, i jo el publicaré al text. Al final quedarà una història compartida i escrita entre moltes persones.
Quan una cosa ens fa por, o en tenim poca informació, apareixen preguntes. I quan no en tenim la resposta, la busquem on sigui per omplir el buit, perquè no ens agrada la incertesa. Però aquestes respostes no tenen perquè ser certes. Això passa en moltes situacions, i pot comportar el naixement (i manteniment) de mites falsos. El càncer no se n’escapa.
Hi ha pacients amb càncer o persones amb un familiar amb la malaltia que es queixen de la curiositat morbosa d'alguns coneguts. Sembla que les preguntes que fan, i la manera de fer-les, es relaciona més amb aquesta morbositat que no amb un interès sincer per com es troba la persona afectada. En aquest article parlem del per què de la curiositat morbosa i de com podem fer-hi front.
