Tots els òrgans del nostre cos estan formats per cèl·lules. Les cèl·lules es divideixen i es renoven de manera regular al llarg de la nostra vida. Però algunes d’elles poden patir una sèrie de mutacions que fan que deixin de funcionar normalment. Quan això passa a les cèl·lules de l’esòfag, l’òrgan que transporta el menjar cap a l’estómac, parlem de càncer d’esòfag.
L’esòfag és un tub d’uns 25 centímetres, que connecta la part mitja del coll amb l’estómac. Està envoltat d’una doble capa muscular que empeny els aliments cap a l’estómac, per a fer-ne la digestió. El punt d’unió entre l’esòfag i l’estómac és una vàlvula anomenada cardias, que impedeix que el menjar de l’estómac torni a pujar cap amunt; de vegades aquesta vàlvula falla i provoca el reflux gastroesofàgic, que se sol acompanyar d’acidesa.
La informació d’aquesta pàgina NO substitueix la que pugui donar un metge. Està pensada per respondre les preguntes més habituals dels pacients de càncer d’esòfag i els seus familiars.
Tipus de càncer d’esòfag
Els càncers d’esòfag es classifiquen de la següent manera:
- Adenocarcinoma: És el tipus més freqüent i es produeix a la part més baixa del tub (on s’ajunta amb l’estómac). La seva incidència està augmentant, possiblement associada amb el reflux gastroesofàgic.
- Carcinoma epidermoide o escamós: Poc freqüent, i afectant, sobretot, la superfície exterior de la part més alta de l’esòfag.
- Altres formes malignes: El leiomiosarcoma afecta el múscul de l’esòfag. És un tumor molt infreqüent. “Maligne” vol dir que tendeix a créixer i a estendre’s per altres parts del cos si no es tracta de manera eficaç.
- Altres formes benignes: Papiloma escamós i adenoma esofàgic. “Benigne” vol dir que es pot controlar fàcilment amb el tractament. Estrictament els tumors benignes no són “càncer”, encara que utilitzem aquesta paraula per a referir-nos-hi.
Estadístiques del càncer d’esòfag
L’any 2012 el càncer d’esòfag va ser el 8è més freqüent a tot el món, amb 455.784 casos (font: IARC). A l’estat espanyol, el 2015, segons una estimació, van ser 2.358 casos (el 84% homes i el 16% dones. Font: SEOM). El diagnòstic és més freqüent entre els 55 i els 70 anys i rarament apareix abans dels 40. Les regions del món on hi ha més persones amb càncer d’esòfag són Àsia i l’Àfrica central i del sud.
La dada de supervivència més utilitzada és la supervivència a 5 anys (el percentatge de persones que continuen vives 5 anys després del diagnòstic). Com en altres malalties oncològiques depèn de l’estadi en que es troba quan es diagnostica. En un tumor localitzat (que només afecta l’esòfag) la supervivència a 5 anys és del 43%; si estan afectats òrgans del voltant és del 23%. I si es detecta quan ja ha fet metàstasi la supervivència a 5 anys baixa fins el 5%. De tota manera estem parlant de dades estadístiques per a grans grups: no són un pronòstic per a cap pacient concret.
Prevenció del càncer esofàgic
El càncer d’esòfag té una sèrie de factors de risc: situacions que fan que augmenti la probabilitat de tenir la malaltia. Aquests factors són diferents per a l’adenocarcinoma i per al carcinoma epidermoide.
Per a l’adenocarcinoma els factors de risc són els següents:
- Tabaquisme
- Infecció amb Helycobacter pilori, una bactèria que també afecta l’estómac
- Reflux gastroesofàgic: retorn del menjar de l’estómac a l’esòfag per un mal funcionament del cardias (la vàlvula que separa aquests dos òrgans)
- Factors dietètics: consum d’aliments conservats, com els peixos fumats i secs, o una dieta pobra en vitamines
- Obesitat
Els factors de risc per al carcinoma epidermoide són:
- Consum de tabac i alcohol (sobretot quan es combinen entre ells)
- Factors dietètics: consum d’aliments conservats com els peixos fumats i secs, o una dieta pobra en vitamines
- Esòfag de Barrett: Una malaltia que es produeix quan l’àcid de l’estómac puja cap a l’esòfag. La paret de l’esòfag pateix cremades i crea una capa de cèl·lules semblants a les de l’estómac. Posteriorment, sobre aquesta capa, es pot formar un tumor.
- Acalàsia: Malaltia per la qual l’esòfag no pot fer els moviments necessaris per a fer baixar l’aliment cap a l’estómac.
- Síndrome de Plummer-Vinson: Apareixen unes membranes a l’interior de l’esòfag que dificulten empassar-se el menjar. Aquesta malaltia està relacionada amb l’anèmia; en tractar aquesta anèmia les membranes solen desaparèixer.
- Ingesta de lleixiu: Alguns nens, accidentalment, poden beure lleixiu si no està guardat a un lloc on no hi tenen accés. Les cremades que produeix es relacionen amb el càncer d’esòfag, fins i tot dècades després de la ingesta.
- Ingesta de begudes molt calentes (a més de 60ºC). Es pot produir amb te, cafè, aigua o sopes. No té a veure amb el producte, sinó amb la temperatura alta que produeix cremades a l’esòfag.
Símptomes del càncer d’esòfag
El càncer d’esòfag pot no manifestar símptomes en estadis inicials, de manera que, quan es detecta, és perquè s’estan explorant altres malalties, o perquè ja està avançat. Per tant els símptomes descrits aquí també es poden deure a malalties més benignes i lleus. En avançar la malaltia, alguns dels símptomes que apareixen són:
- Disfàgia: Dificultat per empassar-se el menjar, o sensació que ha quedat atrapat al mig del coll. Primer apareix per als aliments sòlids i, després, també per als líquids.
- Pèrdua de pes, ja que la dificultat d’empassar-se el menjar fa que la persona no s’alimenti correctament. També es pot perdre la gana.
- Dolor darrere de l’estèrnum (l’os pla, central, del pit). Aquest símptoma és freqüent en altres malalties, com el reflux gastroesofàgic.
- Símptomes respiratoris, com tos, ronquera o singlot.
Tots aquests símptomes poden estar causats per moltes malalties que no són un tumor. Si se’n presenta algun, és important anar al metge immediatament: El metge és l’únic professional que pot saber si un símptoma està provocat per un càncer o no.
Diagnòstic del càncer d’esòfag
No hi ha programes de detecció precoç que permetin diagnosticar el càncer d’esòfag en els primers estadis en població sana. En persones que tenen alguna malaltia de risc, com l’Esòfag de Barrett, es pot anar fent un seguiment mitjançant endoscòpies, per detectar a temps un possible tumor.
Quan hi ha símptomes que fan pensar en un càncer els metges fan aquestes proves:
- Exploració: Història clínica dels hàbits del pacient (incloent els nutricionals) i examen físic complet.
- Anàlisi de sang: Permet veure el funcionament general del cos, sobretot del fetge i els ronyons. No és una prova dolorosa, més enllà de la punxada amb l’agulla.
- Trànsit esofago-gastro-duodenal: El pacient es pren unes farinetes que fan de contrast. Després, a través de radiografies, aquest contrast permet veure el contorn del tub digestiu des de l’esòfag fins al duodè (la primera part de l’intestí prim). Aquesta prova no és dolorosa, però les farinetes que fan de contrast poden tenir un sabor desagradable.
- Endoscòpia: S’introdueix un tub amb una llum i una càmera per la boca fins a l’esòfag, per veure el seu interior. En cas que es detecti un tumor, se n’extreu una mostra per a fer-ne una biòpsia. La prova no és dolorosa, però pot resultar molesta perquè introduir el tub per la boca de vegades produeix nàusees. De tota manera abans de fer-se s’administra un anestèsic en forma d’esprai bucal per reduir la sensibilitat. El pacient ha d’haver estat unes hores sense menjar, però no necessita ingressar a l’hospital.
- Ecografia endoscòpica o transesofàgica: És com una endoscòpia que incorpora un transmissor d’ultrasons. Ajuda a saber l’extensió del possible tumor, tant a nivell local com regional, i permet obtenir-ne una mostra, per a fer la biòpsia.
- Biòpsia: Si durant l’endoscòpia s’observa una massa tumoral, se n’extreu una petita mostra amb unes pinces. Aleshores s’analitza al laboratori i proporciona informació sobre el tipus de cèl·lules que componen el tumor.
- Escàner o TAC: El TAC (Tomografia Axial Computeritzada) són una sèrie de radiografies que, quan s’ajunten, permeten veure diversos òrgans amb molta precisió. Ajuda a veure si el càncer s’ha estès a òrgans del voltant, com el fetge. El pacient es posa en una llitera que passa per sota d’un cercle metàl·lic que dóna voltes i fa les radiografies. La prova no és dolorosa perquè funciona igual que els Raigs X, però requereix estar completament quiet mentre es fa.
- PET: La PET (Tomografia per Emissió de Positrons) permet veure l’activitat del càncer a temps real, tant del tumor primari com de les possibles metàstasis. S’injecta glucosa modificada al pacient, i els tumors l’agafen per alimentar-se. Aleshores, a través d’una pantalla, es veuen les regions del cos que estan “utilitzant” més glucosa, que corresponen als tumors.
- Broncoscòpia: Amb un endoscopi s’estudien els canals pulmonars per on passa l’aire que respirem. Quan hi ha sospites de tumor a la part alta de l’esòfag és interessant esbrinar si el sistema respiratori està afectat.
Estadis del càncer esofàgic
En el moment del diagnòstic es classifica el tumor en funció de la seva gravetat. Aquesta classificació determina el tractament que caldrà seguir. El càncer d’esòfag es pot classificar segons el seu grau o segons el seu estadi.
Segons el grau de diferenciació de les cèl·lules (fins a quin punt les cèl·lules del tumor s’assemblen a les sanes) els tumors a l’esòfag poden ser, de menor a major gravetat:
- GX (Grau de diferenciació desconegut): No s’ha pogut determinar
- G1 (ben diferenciades): Les cèl·lules tumorals s’assemblen molt a les sanes
- G2 (moderadament diferenciades): Les cèl·lules tumorals s’assemblen mitjanament a les sanes
- G3 (poc diferenciades): Les cèl·lules tumorals són molt diferents de les sanes
I segons l’estadi, l’extensió de la malaltia també pot tenir diferents nivells. La seva descripció varia una mica en funció de si es tracta d’un adenocarcinoma o d’un carcinoma epidermoide però, de manera general, són aquests:
- Estadi 0: Carcinoma in situ. El tumor està molt localitzat a la superfície interior de l’esòfag.
- Estadi I: Tumor amb cèl·lules ben diferenciades, sense infiltració als ganglis limfàtics ni metàstasis, i que no traspassa la capa adventícia (la més exterior).
- Estadi II: Hi ha un màxim de dos ganglis de la mateixa regió afectats, o bé arriba a la capa adventícia.
- Estadi III: El tumor afecta de ple la capa adventícia i alguns ganglis limfàtics de la regió.
- Estadi IV: Tumor estès a distància, en forma de metàstasis.
Tractament del càncer d’esòfag
Com en altres tipus de càncer, el tractament del tumor esofàgic dependrà del grau d’extensió, de la malignitat, de l’estat general de salut, etc. Les tècniques més utilitzades són la cirurgia, la radioteràpia i la quimioteràpia. Sovint aquestes opcions es combinen entre elles de manera que, més que un tractament, cada pacient segueix una estratègia terapèutica.
Abans de començar el pacient signa un document anomenat consentiment informat. Allà s’hi explica en què consisteix el tractament, quin professional el farà, i quins riscos i efectes secundaris pot tenir. Amb la signatura el pacient reconeix que ha estat informat i que accepta el procediment. És el moment de fer al metge les preguntes necessàries (com quant temps es triga a recuperar-se, o si ha deixar de prendre algun medicament habitual). Encara que semblin preguntes poc importants -que no ho són-, el professional de la salut les respondrà.
Les següents són les opcions terapèutiques més habituals per a cada estadi del càncer esofàgic. Al final d’aquesta secció hi ha una explicació més detallada del funcionament de la quimioteràpia i de la radioteràpia, així com dels seus efectes secundaris.
Tractament del càncer d’esòfag en Estadi 0
Per als pocs casos en que es detecta un tumor a l’esòfag en Estadi 0 el tractament d’elecció és la cirurgia sola. S’extirpa el tumor i un marge de seguretat i, sovint, no cal fer res més. De vegades es pot fer una ressecció endoscòpica: s’elimina el tumor a través d’un tub que s’introdueix a la boca (amb el pacient anestesiat), de manera que no es deixa cicatriu visible al coll. Així també es redueix el risc de complicacions i el temps d’estada a l’hospital. L’objectiu del tractament a l’Estadi 0 és la cura de la malaltia.
Tractament del càncer d’esòfag en Estadi I
L’objectiu d’aquest tractament és la cura de la malaltia. L’opció preferent és la cirurgia sola. S’extirpa el tumor i un marge de seguretat i, sovint, no cal fer res més. De tota manera és poc habitual detectar un tumor a l’esòfag a un estadi tan inicial.
Les persones que no es poden sotmetre a la cirurgia (perquè el tumor afecta altres òrgans, o perquè tenen més malalties que desaconsellen operar) s’opta per la quimioteràpia, amb o sense radioteràpia. Quan, a més a més, el pacient té disfàgia (dificultat per empassar), es pot instal·lar una pròtesi esofàgica, o bé una gastrostomia d’alimentació: a través d’un orifici a la panxa es col·loca un tub que connecta l’estómac amb l’exterior, per fer arribar els aliments directament a l’estómac.
Tractament del càncer d’esòfag en Estadi II
L’objectiu d’aquest tractament és la cura de la malaltia. Pot consistir en quimioteràpia (amb o sense radioteràpia afegida) neoadjuvant: és a dir, abans de la cirurgia (que, en qualsevol cas, serà necessària). Alguns estudis han demostrat que aquesta combinació millora la supervivència. Rarament es fa quimioteràpia i/o radioteràpia després de la cirurgia: només en algunes persones amb adenocarcinoma de la part més baixa de l’esòfag (la més propera a l’estómac) que, a criteri del metge, les pot ajudar a curar-se.
Alguns dels productes utilitzats a la quimioteràpia per al càncer d’esòfag són el cisplatí, el carboplatí i el 5-fluoruracil.
Les persones que no es poden sotmetre a la cirurgia (perquè el tumor afecta altres òrgans, o perquè tenen més malalties que desaconsellen operar) s’opta per la quimioteràpia, amb o sense radioteràpia. Quan, a més a més, el pacient té disfàgia (dificultat per empassar), es pot instal·lar una pròtesi esofàgica, o bé una gastrostomia d’alimentació: a través d’un orifici a la panxa es col·loca un tub que connecta l’estómac amb l’exterior, per fer arribar els aliments directament a l’estómac.
Tractament del càncer d’esòfag en Estadi III
L’objectiu d’aquest tractament és la cura de la malaltia.
Pot consistir en quimioteràpia (amb o sense radioteràpia afegida) neoadjuvant: és a dir, abans de la cirurgia (que, en qualsevol cas, serà necessària). Alguns estudis han demostrat que aquesta combinació millora la supervivència. Rarament es fa quimioteràpia i/o radioteràpia després de la cirurgia: només en algunes persones amb adenocarcinoma de la part més baixa de l’esòfag (la més propera a l’estómac) que, a criteri del metge, les pot ajudar a curar-se.
Alguns dels productes utilitzats a la quimioteràpia per al càncer d’esòfag són el cisplatí, el carboplatí i el 5-fluoruracil.
Les persones que no es poden operar (perquè el seu tumor afecta altres òrgans, o perquè tenen més malalties que ho desaconsellen) s’opta per la quimioteràpia, amb o sense radioteràpia. Quan, a més a més, el pacient té disfàgia (dificultat per empassar), es pot instal·lar una pròtesi esofàgica, o bé una gastrostomia d’alimentació: a través d’un orifici a la panxa es col·loca un tub que connecta l’estómac amb l’exterior, per fer arribar els aliments directament a l’estómac.
Tractament del càncer d’esòfag en Estadi IV
L’objectiu d’aquest tractament és pal·liatiu: es considera que la malaltia no es pot curar i s’opta per controlar els símptomes i mantenir la qualitat de vida tant com sigui possible. Les opcions terapèutiques inclouen una combinació de quimioteràpia i radioteràpia seguida de cirurgia, així com quimioteràpia o radioteràpia soles, o bé braquiteràpia. A la propera secció s’explica en què consisteix aquest tractament.
Els símptomes més habituals que convé controlar són la disfàgia (dificultat d’empassar-se el menjar i el beure), i el dolor, tant el provocat pel tumor primari de l’esòfag, com pel que puguin causar les possibles metàstasis.
Radioteràpia
La radioteràpia es fa amb una màquina anomenada accelerador lineal, que envia raigs X amb molta potència i precisió cap el tumor per destruir-ne les cèl·lules: La radiació altera l’ADN de les cèl·lules tumorals de manera prou important com per acabar amb elles. Pot tenir una finalitat curativa o pal·liativa (de control dels símptomes).
Abans d’iniciar el tractament es fa una planificació. L’especialista (oncòleg radioterapeuta) calcula la dosi total de radiació que farà falta en tot el tractament, i la divideix pel número de sessions. També pot marcar amb un retolador permanent la part del cos exacta que cal irradiar: d’aquesta manera, encara que el tractament no el faci cada dia el mateix metge, qualsevol professional sap què ha de fer amb cada pacient.
La radioteràpia és un tractament local i molt precís: se selecciona la part del cos que cal irradiar i, les zones del voltant, reben una radiació mínima. El tractament pot necessitar moltes sessions (5 dies a la setmana durant unes quantes setmanes), cosa que vol dir fer molts desplaçaments a l’hospital. Però cada sessió dura només uns minuts. A més a més, és indolora per al pacient. És possible que calgui adoptar una postura una mica incòmoda per a assegurar que els raigs X van on toca. De vegades també immobilitzen el cap del pacient per evitar que es mogui durant el procediment.
Els efectes secundaris de la radioteràpia són: cremades locals a la pell de la zona irradiada, fatiga, nàusees i vòmits. El metge sol administrar medicaments per evitar el vòmit i pot recomanar productes d’aplicació local per als altres símptomes. Cal recordar que el pacient NO emet radiació després de rebre el tractament, de manera que no hi ha cap problema en estar prop d’altres persones, incloent els nens.
La braquiteràpia és un tipus especial de radioteràpia. Enlloc de fer-se amb l’accelerador lineal, es fa introduint unes boletes molt petites, a la superfície del tumor. Aquesta proximitat fa que sigui molt eficaç i molt precís per a destruir les cèl·lules tumorals. A més a més, el tractament es fa en una sola sessió que pot durar unes hores. Durant aquest temps el pacient està sol en una habitació especial, sense rebre visites (perquè, en aquest cas, sí que pot emetre radiació) i, el mateix dia, pot tornar a casa amb aquest tractament acabat.
Quimioteràpia
A diferència de la radioteràpia, que és un tractament local (només afecta la zona irradiada), la quimioteràpia és un tractament sistèmic. S’administra per via intravenosa (amb una agulla, com quan ens treuen sang) o per via oral (en forma de pastilla). El medicament passa a la sang i es distribueix per totes les cèl·lules del cos.
El seu objectiu pot ser curatiu o pal·liatiu, i actua de maneres diferents: pot impedir que les cèl·lules tumorals es reprodueixin, les pot destruir, o pot bloquejar la captació d’aliment perquè el tumor deixi de créixer.
El tractament es divideix en cicles. Un cicle és el període de temps que inclou l’administració d’una dosi i els dies de recuperació posteriors. Les característiques d’aquest tractament varien d’una persona a una altra: tant el temps que dura la presa d’una dosi, com els dies de recuperació entre dosis, com la durada total de la teràpia.
Hem dit que la quimioteràpia arriba a tot el cos, afectant tant les cèl·lules tumorals com les sanes. La seva acció en les cèl·lules sanes és la que explica els efectes secundaris de la quimioteràpia: la caiguda dels cabells, les nàusees i vòmits i la pèrdua de la gana. També pot alterar alguns components de la sang. El descens de glòbuls vermells es relaciona amb l’anèmia i la fatiga; el descens de glòbuls blancs incrementa el risc d’infeccions i la baixada de plaquetes facilita les hemorràgies i fa que les ferides costin de cicatritzar. Aquests símptomes no apareixen sempre, ni ho fan amb la mateixa intensitat, i es poden controlar amb la medicació que recepta el metge. Solen desaparèixer entre uns dies i uns mesos després d’acabar el tractament.
Quan toca rebre una dosi de quimioteràpia es fa una anàlisi de sang per comprovar que el pacient està prou bé com per tolerar el tractament. Si algun component de la sang té nivells molt baixos hi ha la possibilitat d’esperar uns dies per donar-li temps de recuperar-se, o de fer una transfusió.
L’estratègia terapèutica pot incloure la participació en un assaig clínic. El pacient i l’oncòleg poden decidir, conjuntament, provar un tractament experimental si les dades disponibles suggereixen que el pacient se’n pot beneficiar.
Evolució i pronòstic del tumor esofàgic
El càncer d’esòfag pot créixer de tres maneres diferents:
- Creixement local: El tumor creix dins l’esòfag i pot afectar altres parts del cos que hi estan en contacte, com la tràquea o el cor.
- Disseminació limfàtica: Els ganglis limfàtics són petites bosses que recullen la limfa, un líquid que es troba entre les cèl·lules, abans de fer-lo tornar a la sang. Ajuden a defensar el cos de microorganismes que poden provocar malalties. El càncer d’esòfag pot afectar aquests ganglis si algunes de les seves cèl·lules entren al sistema limfàtic. Els tumors de la part alta de l’esòfag afecten els ganglis limfàtics del coll, la clavícula (l’os de l’espatlla) i de la regió dels pulmons; els tumors de la part baixa de l’esòfag afecten els ganglis de la regió dels pulmons, de l’estómac i del fetge.
- Disseminació hematogènica: Es produeix a través dels vasos sanguinis, sobretot cap el fetge o els pulmons. És la que provoca les metàstasis: algunes cèl·lules tumorals es desprenen de l’esòfag i viatgen per la sang fins a un altre òrgan, on estableixen un nou tumor.
En qualsevol cas, el tumor pot reaparèixer en un pacient que s’havia curat. Per això es continuen fent controls, que permeten detectar si torna la malaltia i iniciar un nou tractament. Els primers anys aquests controls es fan cada 3 o 4 mesos; posteriorment s’espaien més i es fan anualment. Les proves més habituals són l’anàlisi de sang, el TAC, l’ecografia abdominal i l’endoscòpia.
Impacte psicològic del càncer d’esòfag
Rebre un diagnòstic de càncer comporta reaccions personals molt diverses. La majoria de pacients ho viuen amb sensació d’amenaça, ràbia, tristesa i incertesa. Aquestes reaccions són normals i, amb el temps, ajuden a encaixar la notícia. Es poden barrejar entre elles, i combinar-se amb moments d’esperança i optimisme. És habitual preguntar-se “Per què m’ha passat a mi?“, però no hi ha cap motiu pel qual una persona té càncer i una altra no. És cert que hi ha factors de risc, de vegades associats a l’estil de vida. Però no podem saber la causa exacta del càncer en una persona en particular.
Si t’han diagnosticat càncer d’esòfag, dóna’t permís a tu mateix/a per enfadar-te, per plorar, per tenir por o per voler estar sol/a quan el cos t’ho demani. Són reaccions totalment normals.
Per aprendre a fer front a la malaltia i al tractament es necessita temps i suport social. Cada persona viu el càncer a la seva manera: n’hi ha que l’afronten amb optimisme i esperit de lluita, d’altres es desesperen, i d’altres es resignen. Tots aquests estils són igualment respectables. És probable que algunes persones de l’entorn intentint animar amb frases com “tot anirà bé” o “has de ser optimista“, però només la persona afectada sap realment com n’és de difícil aquesta situació. Per tant els pacients es poden sentir més ajudats si saben que les seves persones de referència estan disponibles per fer el que calgui a cada moment: acompanyar-los a l’hospital, anar a comprar, cuidar els fills o els néts, etc.
Es poden produir canvis importants, i a molts nivells: L’autoimatge es pot veure afectada pel fet de saber que es té càncer, alguns tractaments deixen cicatrius, o provocar augment de pes o caiguda dels cabells, etc. També canvien les rutines i els horaris, etc. Caldrà prendre decisions en alguns aspectes: continuar treballant o agafar la baixa, com parlar amb els fills de la malaltia, etc.
Pel que fa a la relació amb la parella, és molt important la comprensió i la comunicació. La parella de la persona amb càncer pot ser de gran ajuda, però possiblement necessiti saber com pot ajudar a cada moment. Els canvis en el cos (com les cicatrius de la cirurgia), la fatiga o les alteracions emocionals poden afectar la sexualitat.
Aspectes psicològics del càncer avançat
Més de la meitat dels tumors a l’esòfag es detecten en un estadi avançat, quan la malaltia ja no es pot curar. Però això no vol dir que no hi hagi res a fer. El tractament pal·liatiu ajudarà a controlar els símptomes com el dolor i la preocupació, i a mantenir la qualitat de vida tant com sigui possible. També es pot aprofitar el temps per estar amb les persones estimades, visitar llocs nous, aprendre coses, etc.
Acceptar que s’apropa el final no és fàcil, ni per al pacient, ni per a la seva família. Els símptomes i la percepció que cada cop s’és més dependent dels altres provoquen preocupació. En aquest punt una de les coses que els psicòlegs proposem als pacients és fer un repàs vital: Moltes persones al final de la vida es queden més tranquil·les si conclouen que la seva vida ha tingut sentit i que han pogut deixar tancats els temes que els preocupaven.
En aquesta etapa el tractament és, per damunt de tot, multidisciplinar. L’equip professional, format per metges/esses, infermers/es, psicòlegs i treballadors/es socials analitzen la situació de cada persona i prenen les decisions juntament amb el pacient i la seva família. L’objectiu és controlar els símptomes i mantenir el confort i la dignitat de cada persona tant com sigui possible.
Aquesta informació s’ha elaborat amb fonts obtingudes de la Sociedad Española de Oncología Médica, Associació Espanyola Contra el Càncer, National Cancer Institute, International Agency for Research on Cancer, i aportacions pròpies de l’experiència professional en Psicooncologia
 |  |  |
