Els òrgans del nostre cos estan formats per cèl·lules, que contenen el material genètic. Les cèl·lules es divideixen i es renoven de manera ordenada durant tota la vida. Però algunes d’elles poden patir una sèrie de mutacions que fan que deixin de funcionar normalment. Quan això passa a les cèl·lules de l’intestí prim, l’òrgan que participa a la digestió i que connecta l’estómac amb el còlon, parlem de càncer d’intestí prim.
L’intestí prim és un tub d’entre 3 i 7 metres de llarg (depenent de l’edat de la persona), amb molts plecs per encabir-se a l’abdomen. La seva funció és absorbir els aliments i, alhora, contribuir a les defenses del cos davant de virus i bacteris. També desenvolupa funcions hormonals (per això alguns tumors neuroendocrins apareixen a aquest òrgan). L’intestí prim es divideix en tres parts: La més propera a l’estómac és el duodè; la part central és el jejú i, la porció final (unida a l’intestí gros) és l’ili.
La informació d’aquesta pàgina NO substitueix la que pugui donar un metge. Està pensada per respondre les preguntes més habituals dels pacients de càncer d’intestí prim i els seus familiars.
Tipus de càncer d’intestí prim
Els càncers d’intestí prim es classifiquen de la següent manera:
- Adenocarcinoma: S’origina al revestiment de l’intestí (la part interior) i és el tipus de tumor més freqüent que apareix en aquest òrgan. Normalment apareix a la regió més propera a l’estómac i es considera maligne. “Maligne” significa que està associat a un mal pronòstic si no es tracta de manera eficaç.
- Sarcoma: El tipus de sarcoma més freqüent a l’intestí prim és el leiomiosarcoma. Comença a la paret muscular del tub, generalment a la regió final (l’ili).
- Tumor carcinoide: Sol aparèixer entre l’ili i l’apèndix, prop del colon. En la majoria d’ocasions ho fa entre els 50 i els 60 anys. Habitualment és maligne i es presenta en forma múltiple (es detecta més d’un tumor).
- Limfoma: El limfoma de l’intestí prim s’origina a l’ili, i sol ser una evolució de la celiaquia no tractada. La celiaquia és una malaltia metabòlica per la qual l’intestí no pot absorbir el gluten, un component que es troba a molts aliments.
- Tumors de l’estroma gastrointestinal (GIST): Comencen a les neurones de les parets de l’intestí prim, encara que poden aparèixer a d’altres òrgans, com l’estómac. Els GIST petits poden no manifestar símptomes i evolucionar molt lentament.
Estadístiques del càncer d’intestí prim
Atès l’origen diferent dels diversos tipus de càncer d’intestí prim no hi ha una estadística unificada sobre la freqüència d’aquesta malaltia. Se sap que és un tumor poc freqüent, que no arriba al 2% de tots els diagnòstics de càncer. Als Estats Units se’n diagnostiquen uns 5.600 casos cada any (Font: Oncolink). Generalment apareix entre els 50 i els 70 anys.
La supervivència als 5 anys és del 65% quan es detecta a l’Estadi I. Això vol dir que 2 de cada 3 persones amb càncer a l’intestí prim continuen vives 5 anys després del diagnòstic. Aquesta supervivència disminueix com més avançada està la malaltia en el moment de diagnosticar-la.
1 de cada 3 tumors de l’intestí prim són benignes. No obstant, es manté un seguiment després de tractar-los per controlar les possibles recaigudes. Els tumors benignes de l’intestí prim més freqüents són l’adenoma, el leiomioma i el lipoma.
Prevenció del càncer d’intestí prim
El càncer d’intestí prim té una sèrie de factors de risc: situacions que fan que augmenti la probabilitat de tenir la malaltia. Prevenir aquests factors, sobretot si s’ha diagnosticat alguna malaltia hereditària, ajuda a reduir el risc de tenir càncer. Aquests factors són els següents:
- Consum de tabac
- Factors dietètics: consum d’aliments conservats com els peixos fumats i secs, alcohol en gran quantitat al llarg de la vida, sucres refinats, i carn vermella.
- Obesitat
- Adenomatosi o poliposi intestinal (com passa amb el càncer de còlon).
- Malaltia inflamatòria intestinal o Malaltia de Crohn (amb la qual els intestins pateixen una inflamació i símptomes com dolor, diarrea, febre i pèrdua de pes).
- Presència del VIH mal controlat: El virus de la SIDA en una persona que no rep tractament està relacionat amb l’augment del risc de tenir un tipus específic de càncer d’intestí prim: El Sarcoma de Kaposi.
- Factors hereditaris: el càncer de colon hereditari no polipòsic (CCHNP), Síndrome de Peutz-Jeghers (amb la qual apareixen pòlips o malformacions a l’intestí) o poliposi adenomatosa familiar (PAF), que també provoca l’aparició de pòlips.
Símptomes del càncer d’intestí prim
Els símptomes del càncer d’intestí prim són molt inespecífics. Es confonen fàcilment amb altres malalties i el metge rarament sospita que es tracti de càncer. Això està motivat: Els tumors a l’intestí prim són poc freqüents, i els metges prefereixen explorar abans altres malalties més probables en la persona que presenta els símptomes:
- Dolor abdominal: Intermitent i en forma de còlic. Aquest símptoma apareix més quan el tumor es troba a l’ili (prop del colon).
- Pèrdua de pes
- Nàusees i vòmits: Sobretot quan el tumor es troba al duodè (la part de l’intestí prim més propera a l’estómac).
- Hemorràgia digestiva: De vegades es presenta amb anèmia, degut a la pèrdua oculta de sang amb la femta.
- Obstrucció (tap) o perforació intestinal
Tots aquests símptomes poden estar causats per moltes malalties que no són un tumor. Si se’n presenta algun, és important anar al metge immediatament: El metge és l’únic professional que pot saber si un símptoma està provocat per un càncer o no.
Diagnòstic del càncer d’intestí prim
Quan hi ha símptomes que fan pensar en un càncer d’intestí prim els metges fan aquestes proves:
- Exploració: Història clínica dels hàbits del pacient (incloent els nutricionals) i examen físic complet.
- Anàlisi de sang: Permet veure el funcionament general del cos. No és una prova dolorosa, més enllà de la punxada amb l’agulla.
- Anàlisi d’orina: L’origen hormonal d’alguns tipus de càncer d’intestí prim (tumor neuroendocrí) justifica que s’estudiin els residus d’hormones.
- Detecció de possible sang oculta a la femta: Mitjançant un pinzell s’obté una petita mostra d’excrements per analitzar si hi ha sang oculta. Aquesta prova és la mateixa que es fa per a detectar de manera precoç el càncer colo-rectal.
- Endoscòpia: S’introdueix un tub amb un llum i una càmera per la boca fins a la part superior de l’intestí prim, per veure el seu interior. La prova no és dolorosa, però pot resultar molesta perquè introduir el tub per la boca de vegades produeix nàusees. Per això, prèviament, s’administra un anestèsic en forma d’esprai bucal. El pacient ha d’haver estat unes hores sense menjar, però no necessita ingressar a l’hospital. Hi ha la possibilitat de fer l’endoscòpia amb píndola: el pacient s’empassa una píndola amb una càmera, que recorre el tub digestiu i recull i envia les imatges del que hi troba per a ser analitzades pel metge.
- Colonoscòpia: En aquest cas el tub s’introdueix pel recte i permet veure la part final de l’intestí prim (l’ili).
- Radiografia de bari: El pacient pren unes farinetes de bari, una substància que fa de contrast i que permet veure molt clarament el contorn del tub digestiu en una radiografia.
- Escàner o TAC: El TAC (Tomografia Axial Computeritzada) és una sèrie de radiografies que, quan s’ajunten, permeten veure diversos òrgans amb molta precisió. Ajuda a veure si el càncer s’ha estès a òrgans del voltant. El pacient s’estira en una llitera que passa per sota d’un cercle metàl·lic que dóna voltes i fa les radiografies. La prova no és dolorosa perquè funciona igual que els Raigs X, però requereix estar completament quiet mentre es fa.
- Biòpsia: Si durant l’endoscòpia s’observa una massa tumoral, se n’extreu una petita mostra amb unes pinces. Aleshores s’analitza al laboratori i proporciona informació sobre el tipus de cèl·lules que componen el tumor.
Estadis del càncer d’intestí prim
En el moment del diagnòstic es classifica el tumor segons el tipus de cèl·lules que el componen i segons la seva gravetat. Aquesta classificació determina el tractament que caldrà seguir i ajuda a conèixer el pronòstic. Els tipus de càncer d’intestí prim són molt diferents entre ells, i cadascun té el seu sistema d’estadificació. Aquest és el de l’adenocarcinoma, el tipus de càncer d’intestí prim més freqüent:
- Estadi I: Tumor localitzat dins de l’intestí prim, o estès a la paret muscular però sense invasió dels ganglis limfàtics o a altres òrgans.
- Estadi II: Càncer estès a la paret muscular, amb possible afectació d’òrgans molt propers, com el pàncrees.
- Estadi III: Càncer estès als ganglis limfàtics regionals.
- Estadi IV: El càncer s’ha estès a òrgans llunyans, com els pulmons, en forma de metàstasi.
Els estadis del sarcoma són aquests:
- Estadi IA: Tumor de 5 centímetres o menys, que pot ser superficial o profund. No s’ha estès als ganglis limfàtics ni a altres parts del cos.
- Estadi IB: Tumor de més de 5 centímetres, que pot ser superficial o profund. Tampoc s’ha estès als ganglis limfàtics ni a altres parts del cos.
- Estadi IIA: El tumor fa 5 centímetres o menys, i pot ser superficial o profund. No s’ha estès als ganglis limfàtics ni a altres parts del cos, però es considera més greu que el de l’Estadi IA.
- Estadi IIB: El tumor fa 5 centímetres o menys, i pot ser superficial o profund. No s’ha estès als ganglis limfàtics ni a altres parts del cos, però es considera més greu que el de l’Estadi IB.
- Estadi III: El tumor fa més de 5 centímetres i pot ser superficial o profund. No s’ha estès als ganglis limfàtics ni a altres parts del cos, però es considera més greu que el de l’Estadi IIB. O bé un tumor de qualsevol mida, superficial o profund, que s’ha estès als ganglis limfàtics regionals, però no a altres parts del cos.
- Estadi IV: Tumor de qualsevol mida, superficial o profund, i que es pot haver estès -o no- als ganglis limfàtics regionals. Sí que s’ha disseminat a altres parts del cos.
Tractament del càncer d’intestí prim
Com en altres tipus de càncer, el tractament del càncer d’intestí prim dependrà del grau d’extensió, de la malignitat i del tipus de tumor que sigui.
En aquesta secció s’explica, primer, l’estratègia terapèutica per cada un dels principals tipus de càncer d’intestí prim. A continuació es detalla de manera general en què consisteixen els procediments més importants: la cirurgia, la quimioteràpia i la radioteràpia.
Abans de començar el tractament el pacient signa un document anomenat consentiment informat. Allà s’hi explica en què consisteix el tractament, quin professional el farà, i quins riscos i efectes secundaris pot tenir. Amb la seva signatura el pacient reconeix que ha estat informat i que accepta el procediment. És el moment de fer al metge les preguntes necessàries (com quant temps es triga a recuperar-se, o si ha deixar de prendre algun medicament habitual). El professional de la salut respondrà qualsevol dubte que se li formuli.
Tractament de l’adenocarcinoma d’intestí prim
El tractament d’elecció és la cirurgia, amb la qual s’extirpa el tumor i les regions del voltant per evitar que quedin cèl·lules canceroses invisibles. També s’eliminen els ganglis limfàtics del voltant, encara que no hi hagi evidència de que estan afectats. Un cop s’ha extirpat el tumor el cirurgià intenta reconnectar l’intestí en els seus extrems (un procés anomenat anastomosi). De tota manera aquesta no sempre és una opció viable.
En algunes intervencions cal treure una porció molt gran de l’ili (la part de més avall de l’intestí prim), de manera que no queda un intestí prou llarg com per fer la reconnexió. En aquest cas l’extrem s’uneix a la paret interior del ventre i, des d’allí, es fa un orifici amb l’exterior. D’aquesta manera el tub queda connectat amb l’exterior del cos i serveix per a recollir i eliminar la femta amb una bossa, ja que no es pot fer de manera natural a través de l’anus. Aquest procediment s’anomena ileostomia i pot ser temporal o permanent.
Tractament del limfoma intestinal
Els limfomes que provoquen obstrucció, perforació o hemorràgia es tracten sempre amb cirurgia. De vegades s’hi suma la quimioteràpia per acabar d’eliminar les cèl·lules canceroses. Pel que fa als tumors més petits i de poca malignitat es pot optar per una combinació de quimioteràpia i radioteràpia.
Tractament dels tumors de l’estroma gastrointestinal
L’estratègia terapèutica inclou la cirurgia, amb la qual s’extirpa el tumor i les cèl·lules del voltant. Si la malaltia està avançada es pot afegir tractament amb inhibidors de la tirosina quinasa (imatinib). L’imatinib evita que les cèl·lules tumorals es reprodueixin. Es pren per via oral, en foma de pastilles. Alguns dels seus efectes secundaris són: diarrea, nàusees, vòmits, llagues a la boca o canvis en la percepció dels sabors.
Quan l’imatinib no fa efecte en el tumor de l’estroma gastrointestinal queda l’opció d’aplicar sunitinib i regorafenib.
Tractament del tumor carcinoide
Per als tumors que encara no han fet metàstasi, l’elecció és la cirurgia. S’extirpa el tumor i les cèl·lules i els ganglis limfàtics. Si el tumor ja ha fet metàstasi, però només n’hi ha una i es localitza al fetge, també s’opta per la cirurgia. En el cas que hi hagi metàstasis a altres parts del cos, com els pulmons, prèviament es fa un tractament amb octreòtid. Aquest medicament actua contra les hormones que segrega l’intestí prim. Alguns dels seus efectes secundaris són l’aparició de pedres a la vesícula, la pujada del sucre a la sang, nàusees i vòmits.
En alguns casos funciona la quimioteràpia. Els medicaments utilitzats són l’estreptozotocina, de manera combinada amb 5-fluoruracil, adriamicina o ciclofosfamida.
Tractament del sarcoma
El tractament del sarcoma a l’intestí prim es basa en la cirurgia. Amb aquest procediment s’elimina el tumor i els marges del voltant, que poden contenir cèl·lules tumorals invisibles. Si hi ha factors de risc de recaiguda local s’afegeix radioteràpia per acabar d’eliminar aquestes cèl·lules invisibles i evitar aquestes recaigudes.
Si el sarcoma ja ha fet metàstasi, aquesta se sol localitzar als pulmons. En cas que les metàstasis pulmonars siguin poc importants i apareguin havent transcorregut menys d’un any després del primer tractament, es poden eliminar amb cirurgia. En la resta de casos (que hi hagi diverses metàstasis, que hagin aparegut més d’un any després del primer tractament o que es localitzin fora del pulmó) s’opta per la quimioteràpia. Els productes utilitzats són la doxorrubicina i la ifosfamida. La doxorrubicina també es pot utilitzar en combinació amb olaratumab (un medicament d’immunoteràpia), ja que augmenta la supervivència més del que ho fa la doxorrubicina sola.
Aspectes generals de la cirurgia
La cirurgia és el tractament de primera opció per a la majoria de tumors. Per algunes persones passar pel quiròfan és una experiència estressant. És normal viure-ho amb una sensació de no saber què passarà: el quiròfan és un lloc desconegut, amb persones desconegudes, i el pacient estarà adormit durant tota l’estona. Aquest article pot ajudar a reduir l’ansietat de passar pel quiròfan per operar-se del càncer.
Unes setmanes abans de la intervenció es fa l’anomenat pre-operatori. Es tracta d’un estudi per a comprovar si el pacient està preparat per a sotmetre’s a l’anestèsia i a la intervenció quirúrgica. Les proves més habituals en un pre-operatori són:
- Anàlisi de sang: Més enllà de la punxada amb l’agulla, no resulta dolorosa.
- Electrocardiograma: Estudi per a veure el funcionament del cor: el ritme i la regularitat del batec. Es realitza col·locant uns electrodes al tors. No és una prova dolorosa.
- Radiografia de tòrax: Tampoc és una prova dolorosa.
- Entrevista amb l’anestesiòleg.
Per al pre-operatori no cal estar ingressat a l’hospital. Es pot fer en una visita mèdica. És en aquesta visita quan se sol signar el consentiment informat.
En la intervenció quirúrgica s’anestesia el pacient i s’obre la regió que cal intervenir per a extirpar el tumor. Es practica amb anestèsia general (el pacient s’adorm i no nota cap tipus de dolor). Mentrestant la seva família pot esperar a l’àrea exterior del quiròfan o bé a l’habitació de l’hospital.
La durada de la intervenció és variable, perquè depèn de molts factors. Un cop feta, el pacient passa a reanimació, on es desperta de l’anestèsia. Durant aquest interval, que sol ser de poques hores, està vigilat pel personal sanitari en tot moment. Posteriorment retorna a l’habitació per a recuperar-se durant uns dies. Serà allà on el personal d’infermeria li explicarà si cal fer alguna cura o quines precaucions s’han de tenir en compte.
Aspectes generals de la radioteràpia
La radioteràpia es fa amb una màquina anomenada accelerador lineal, que envia raigs X amb molta potència cap el tumor per a destruir-lo: La radiació altera els gens de les cèl·lules tumorals per acabar amb elles. Pot tenir una finalitat curativa o pal·liativa (de control dels símptomes).
Abans d’iniciar el tractament es fa una planificació. L’especialista, l’oncòleg radioterapeuta calcula la dosi total de radiació que farà falta en tot el tractament, i la divideix pel número de sessions. També pot marcar amb un retolador permanent la part del cos exacta que cal irradiar: així, encara que el tractament no el faci cada dia el mateix metge, qualsevol professional sap què ha de fer amb cada pacient.
La radioteràpia és un tractament local i molt precís: se selecciona la part del cos que cal irradiar i, les zones del voltant, reben una radiació mínima. El tractament pot necessitar moltes sessions (5 dies a la setmana durant unes quantes setmanes), cosa que vol dir fer molts viatges a l’hospital. Però cada sessió dura només uns minuts. A més a més, és indolora per al pacient. És possible que calgui adoptar una postura una mica incòmoda per a assegurar que els raigs X van on toca.
Els efectes secundaris de la radioteràpia són: cremades locals a la pell de la zona irradiada, fatiga, nàusees i vòmits. El metge sol administrar medicaments per evitar els vòmits i pot recomanar productes d’aplicació local per als altres símptomes. Cal recordar que el pacient NO emet radiació després de rebre el tractament, de manera que no hi ha cap problema en estar prop d’altres persones, incloent els nens.
Aspectes generals de la quimioteràpia
A diferència de la radioteràpia, que és un tractament local (només afecta la zona irradiada), la quimioteràpia és un tractament sistèmic. S’administra per via intravenosa (amb una agulla, com quan ens treuen sang) o per via oral amb pastilles. El medicament passa a la sang i es distribueix per totes les cèl·lules del cos. El seu objectiu por ser curatiu o pal·liatiu.
El tractament es divideix en cicles. Un cicle és el període de temps que inclou l’administració d’una dosi i els dies de recuperació posteriors. Les característiques d’aquest tractament varien d’una persona a una altra: tant el temps que dura la presa d’una dosi, com els dies de recuperació entre dosis, com la durada total de la teràpia.
Hem dit que la quimioteràpia arriba a tot el cos, afectant tant les cèl·lules tumorals com les sanes. La seva acció en les cèl·lules sanes és la que explica els efectes secundaris de la quimioteràpia: la caiguda dels cabells, les nàusees i vòmits i la pèrdua de la gana. També pot alterar alguns components de la sang. El descens de glòbuls vermells pot provocar anèmia i fatiga; el descens de glòbuls blancs incrementa el risc d’infeccions i la baixada de plaquetes facilita les hemorràgies i fa que les ferides cicatritzin més lentament. Aquests símptomes no apareixen sempre, ni ho fan amb la mateixa intensitat. A més a més es poden controlar amb la medicació que recepta el metge. Solen desaparèixer entre uns dies i uns mesos després d’acabar el tractament.
Quan toca rebre una dosi de quimioteràpia es fa una anàlisi de sang per comprovar que el pacient està prou bé com per tolerar-la. Si algun component de la sang té nivells molt baixos hi ha la possibilitat d’esperar uns dies per donar-li temps de recuperar-se, o de fer una transfusió.
L’estratègia terapèutica pot incloure la participació en un assaig clínic. El pacient i l’oncòleg poden decidir, conjuntament, provar un tractament experimental si les dades disponibles suggereixen que el pacient se’n pot beneficiar.
Impacte psicològic del càncer d’intestí prim
Rebre un diagnòstic de càncer comporta reaccions personals molt diverses. La majoria de pacients ho viuen amb sensació d’amenaça, ràbia, tristesa i incertesa. Aquestes reaccions són normals i, amb el temps, ajuden a encaixar la notícia. Es poden barrejar entre elles, i combinar-se amb moments d’esperança i optimisme. És habitual preguntar-se “Per què m’ha passat a mi?“, però no hi ha cap motiu pel qual una persona té càncer i una altra no.
Si t’han diagnosticat càncer d’intestí prim, dóna’t permís a tu mateix/a per enfadar-te, per plorar, per tenir por o per voler estar sol/a quan el cos t’ho demani. Són reaccions totalment normals.
Per aprendre a afrontar la malaltia i al tractament calen temps i suport social. Cada persona viu el càncer a la seva manera: n’hi ha que l’afronten amb optimisme i esperit de lluita, d’altres es desesperen, i d’altres es resignen. Tots aquests estils són igualment respectables. Algunes persones de l’entorn poden intentar animar amb frases com “tot anirà bé” o “has de ser optimista“, però només la persona afectada sap realment com n’és de difícil aquesta situació. Els pacients se senten més ajudats si saben que les seves persones de referència estan disponibles per fer el que calgui a cada moment: acompanyar-los a l’hospital, anar a comprar, cuidar els fills o els néts, etc.
El càncer provoca canvis importants, i a molts nivells: L’autoimatge es pot veure afectada, alguns tractaments deixen cicatrius o provoquen augment de pes o caiguda dels cabells, etc. També canvien les rutines i els horaris, etc. Caldrà prendre decisions en alguns aspectes: agafar la baixa laboral, com parlar amb els fills de la malaltia, etc.
Pel que fa a la relació amb la parella, és molt important la comprensió i la comunicació. La parella del pacient pot ser un gran suport, però possiblement necessiti que l’orientin sobre com pot ajudar a cada moment. Els canvis en el cos (com les cicatrius de la cirurgia), la fatiga o les alteracions emocionals també poden afectar la sexualitat.
Aspectes psicològics del càncer avançat
De vegades els tumors a l’intestí prim es detecten en un estadi avançat, quan la malaltia ja no es pot curar. Però això no vol dir que no hi hagi res a fer. El tractament pal·liatiu ajudarà a controlar els símptomes com el dolor i la preocupació, i a mantenir la qualitat de vida tant com sigui possible.
Acceptar que s’apropa el final no és fàcil, ni per al pacient, ni per la seva família. Els símptomes i la percepció que cada cop s’és més dependent dels altres provoquen preocupació. En aquest punt una de les coses que els psicòlegs proposem als pacients és fer un repàs vital: Moltes persones al final de la vida es queden més tranquil·les si conclouen que la seva vida ha tingut sentit i que han pogut deixar tancats els temes que els preocupaven.
Com en altres etapes del càncer el tractament és multidisciplinar. L’equip professional, format per metges, infermeres, psicòlegs i treballadors socials analitza la situació de cada persona i pren les decisions juntament amb el pacient i la seva família. L’objectiu és controlar els símptomes i mantenir el confort i la dignitat personal tant com sigui possible.
Aquesta informació s’ha elaborat amb fonts obtingudes de la Sociedad Española de Oncología Médica, Associació Espanyola Contra el Càncer, National Cancer Institute, International Agency for Research on Cancer, i aportacions pròpies de l’experiència professional en Psicooncologia