Skip to content

Tipus de càncer de testicle

Tots els òrgans del nostre cos estan formats per cèl·lules. Les cèl·lules es divideixen i es renoven de manera regular al llarg de la nostra vida. Però alguna d’aquestes cèl·lules pot patir una sèrie de mutacions que fan que no funcioni amb normalitat. Quan això passa a les cèl·lules del testicle, l’òrgan que s’encarrega de fabricar els espermatozous i la testosterona -hormona sexual masculina-, parlem de càncer de testicle.

Els càncers de testicle es classifiquen de la següent manera:

  • Seminoma: Representa el 50% dels tumors a aquest òrgan. Afecta la part interior del testicle i el seu creixement és relativament lent. Sol aparèixer a l’edat adulta.
  • No seminoma: Es propaga més ràpidament i pot prendre diverses formes: carcinoma embrionari (el tipus més freqüent, encara que sol créixer barrejat amb altres tipus), coriocarcinoma (poc freqüent però més agressiu), o teratoma.

Estadístiques del càncer de testicle

Estadístiques del càncer de testicle
Pixabay

A nivell mundial, el 2012, se’n van diagnosticar 55.266 casos (font: IARC). A l’estat espanyol van ser 823 casos. L’edat de major risc és entre els 15 i els 35 anys. És més freqüent als països del nord d’Europa i poc habitual en homes negres i asiàtics.

La supervivència depèn del tipus de tumor del que es tracta, però sol ser molt alta: entre el 90 i el 100% 5 anys després del diagnòstic en el cas del seminoma. Aquest és un efecte de la millora dels tractaments. Pel que fa als no seminoma la supervivència és més variable, i depèn de la localització del tumor. Pot oscil·lar entre el 50% i el 90%.

Prevenció del càncer testicular

No s’han identificat mesures de prevenció per al càncer de testicle, ja que no se’n coneixen les causes. Sí que té associats una sèrie de factors de risc: situacions que fan que augmenti la probabilitat de tenir la malaltia:

  • Criptorquídia: Durant la gestació els testicles són dins de l’abdomen. Habitualment baixen a l’escrot (la bossa que els recobreix, que és la seva ubicació definitiva) poc abans del naixement. Quan no baixen -fenomen conegut com a criptorquídia-, augmenta el risc de tenir càncer de testicle.
  • Factors hereditaris: En casos molt poc freqüents se sospita d’un factor hereditari, quan hi ha hagut diversos membres d’una mateixa família afectats. De tota manera els factors genètics que ho provoquen encara no són del tot coneguts.

El que sí que es recomana als joves d’entre 15 i 35 anys és que es facin autoexploracions als testicles, un cop al mes, i que acudeixin al metge si detecten canvis a la mida o a la forma, o si noten un bony de nova aparició.

Símptomes del càncer al testicle

El càncer de testicle no sol donar símptomes gaire visibles. L’home en pot notar algun quan es palpa, cosa que el motiva a anar al metge. En aquest cas els més habituals són els següents:

  • Presència d’un bonyinflamació al testicle (que no té perquè ser dolorós).
  • Sensació de pesadesa a l’escrot.
  • Canvi de la forma o la mida d’un testicle, o dels dos.
  • Dolor a la part baixa de l’abdomen o a l’engonal.

Tots aquests símptomes poden estar causats per moltes malalties que no són un tumor. Si en notes algun, és molt important que vagis al metge.

Diagnòstic del càncer de testicle

Quan hi ha símptomes que fan pensar en un càncer es poden realitzar les següents proves:

Diagnòstic del tumor testicular
Jason Taix – Pixabay
  • Exploració: El metge fa una història clínica i busca possibles masses detectables des de l’exterior, al testicle o a la resta del cos.
  • Anàlisi de sang: Permet veure el funcionament general del cos, sobretot del fetge i els ronyons i comptar els glòbuls blancs, els glòbuls vermells i les plaquetes. També es busquen marcadors tumorals, substàncies que habitualment són presents a la sang però que quan una persona té càncer poden estar elevats (encara que això no sempre passa). Són l’alfafetoproteïna, la gonadotropina coriònica humana i el lactat deshidrogenasa. També serveixen per analitzar si el tractament està funcionant.
  • Ecografia testicular: És una prova no invasiva i no dolorosa, amb la qual, des de l’exterior, es pot veure la mida i forma del testicle per detectar possibles tumors. De vegades les anomalies s’identifiquen comparant un testicle amb l’altre.
  • Escàner o TAC: El TAC (Tomografia Axial Computeritzada) són una sèrie de radiografies que, quan s’ajunten, permeten veure diversos òrgans amb molta precisió. Ajuda a veure si el càncer s’ha estès als ganglis limfàtics (unes petites bosses que té tothom i que serveixen per recollir residus que cal eliminar) o bé als òrgans del voltant. El pacient es posa en una llitera que es mou i passa per un cercle. Aquest cercle dóna voltes i fa les radiografies. La prova no és dolorosa, però requereix estar completament quiet mentre es fa.
  • Altres proves: Si hi ha sospites que el tumor pot haver fet metàstasis (es pot haver estès a altres parts del cos) es pot fer una ressonància magnètica cerebral (per buscar aquestes metàstasis al cervell) o una gammagrafia òssia (per buscar-ne als ossos). Cap d’aquestes proves és dolorosa.

La biòpsia, procediment habitual per estudiar el tipus de tumor i la seva malignitat en molts càncers, no se sol practicar en el cas del càncer de testicle, ja que podria fer que el tumor s’estengués a altres regions. Si és necessari obtenir aquesta informació es pot extirpar el testicle per analitzar-lo al laboratori.

Totes aquestes proves poden causar una certa ansietat al pacient, ja que impliquen mostrar parts del cos molt íntimes a persones desconegudes. Els professionals de la salut ho tenen en compte i treballen amb total discreció i respecte cap el pacient.

Tractament del càncer de testicle

El tractament de la persona amb tumor testicular dependrà de l’extensió de la malaltia i del tipus de tumor (seminoma o no seminoma). La cirurgia és el tractament prioritari, seguit de quimioteràpia segons l’estadi del càncer.

Abans d’iniciar qualsevol estratègia terapèutica el pacient signa un document anomenat consentiment informat. Es tracta d’un full on s’hi explica en què consisteix el tractament, qui el farà, i quins riscos i efectes secundaris pot tenir. Amb la signatura el pacient reconeix que ha estat informat i que accepta el procediment. És el moment de fer al metge les preguntes necessàries (com quant temps es triga a recuperar-se o si s’ha deixar de prendre algun medicament habitual), encara que siguin preguntes que semblen poc importants.

Cirurgia

Cirurgia del càncer de testicle
Sasint – Pixabay

La cirurgia és el tractament de primera opció. Es practica una orquiectomia (extirpació del testicle afectat, o dels dos si tots dos tenen tumor). L’extirpació no es fa a través de l’escrot, ja que podria contribuir a escampar les cèl·lules tumorals a altres parts del cos. Es duu a terme a través de l’engonal. Sovint, també s’extirpen els ganglis limfàtics propers per veure si estan afectats. La seva afectació indicaria que el càncer es pot haver estès a altres òrgans, o que pot estar a punt de fer-ho.

Tractament del càncer de testicle en Estadi I

L’estadi I és el que indica que només el testicle està afectat.

  • Seminoma: Habitualment la cirurgia és curativa per si sola, de manera que no cal fer cap més tractament. En aquest cas es manté l’observació (seguiment). Però en alguns pacients el risc de recidiva és més elevat: aquells en que el tumor fa més de 4 centímetres o ha afectat la xarxa de conductes al voltant del testicle. En aquest cas es poden administrar una o dues dosis de quimioteràpia amb un medicament anomenat carboplatí. Limitar aquesta opció només als pacients que es creu que poden recaure ajuda a prevenir riscos, com l’aparició de nous tumors al cap d’uns anys.
  • No seminoma: També n’hi sol haver prou amb la cirurgia i manteniment de la vigilància. Però alguns pacients (prop del 30%) tenen risc que el càncer envaeixi vasos sanguinis i es reprodueixi.  En aquest cas caldria fer un tractament amb quimioteràpia amb un esquema anomenat BEP (sigles dels 3 fàrmacs que el componen: bleomicina, etopòsid i cisplatí). La dificultat és que no se sap quins pacients tenen més risc, i aquesta opció terapèutica podria tenir conseqüències a llarg termini. Per tant la decisió del tractament es pren conjuntament entre l’equip mèdic i el pacient, avaluant els avantatges i els inconvenients de cada opció.

Tractament del càncer de testicle en Estadi II

En els pacients en Estadi II estan afectats els ganglis del retroperitoneu (la part de darrere de la cavitat abdominal).

  • Seminoma: Es tracta amb quimioteràpia, fent 3 cicles de la combinació anomenada BEP, o 4 cicles d’EP (etopòsid i cisplatí). De vegades poden quedar restes de ganglis limfàtics o de retroperitoneu afectats. Si això passa, la decisió depèn de la mida d’aquestes masses. Si fan menys de 3 cm es deixen i es manté la vigilància. Si fan més de 3 cm s’ha de confirmar que, efectivament, són malaltia cancerosa. La confirmació es fa a través d’una tomografia per emissió de positrons (PET): S’injecta un contrast i s’observa l’activitat metabòlica del tumor a temps real a través d’una pantalla. No és una prova dolorosa, tret de la punxada per injectar el contrast.
  • No seminoma: Se solen administrar 3 cicles de BEP. També poden quedar restes als ganglis limfàtics o al retroperitoneu però, en aquest cas, la PET està contraindicada. Si les masses fan més d’1 cm s’extirpen.

Tractament del càncer de testicle en Estadi III

El càncer de testicle en Estadi III significa que ha fet metàstasis a distància (generalment al cervell) o bé que els marcadors tumorals es troben molt elevats.

En aquest cas el tractament és similar tant si el tumor és un seminoma com si és un no seminoma. Els pacients de pronòstic favorable (poc risc de recaiguda percebut per l’equip mèdic) se solen fer tres sessions de quimioteràpia amb BEP o quatre d’EP, com es feia amb els pacients en Estadi II. Si el pronòstic és menys favorable es fan quatre cicles de BEP i es planteja l’ús d’altres fàrmacs de quimioteràpia. Pel que fa als possibles tumors, es té en compte la possibilitat d’extirpar-lo, fins i tot si són metàstasis cerebrals.

Tractament de les recaigudes del càncer de testicle

Quimioteràpia del càncer de testicle
Klbz – Pixabay

En alguns pacients el tractament habitual no és prou eficaç, o bé no impedeix que la malaltia torni un temps després. En aquesta situació se segueix un tractament amb quimioteràpia basat en medicaments diferents: l’esquema VIP (vinblastina, ifosfamida i cisplatí) o TIP (paclitaxel, ifosfamida i cisplatí). Prèviament es pot extreure medul·la òssia del pacient (mitjançant una punció a la columna vertebral) i reinjectar-li després del tractament. La medul·la òssia vé a ser la fàbrica de la sang. La quimioteràpia la podria danyar, i la seva extracció i posterior reintroducció és una manera de preservar-la i evitar malalties posteriors.

Cal recordar que la quimioteràpia és un tractament sistèmic. El seu objectiu és destruir les cèl·lules tumorals, però com que també arriba a les sanes, produeix notables efectes secundaris.

Aquests efectes secundaris són la caiguda dels cabells, les nàusees i vòmits i la pèrdua de la gana. També fa baixar diversos components de la sang. El descens de glòbuls vermells es relaciona amb l’anèmia i la fatiga; el descens de glòbuls blancs incrementa el risc d’infeccions i la baixada de plaquetes facilita les hemorràgies i fa que a les ferides els costi més cicatritzar. Aquests símptomes no apareixen sempre i es poden controlar amb la medicació que recepta el metge. Solen desaparèixer entre uns dies i uns mesos després d’acabar el tractament.

Un efecte secundari destacat de la quimioteràpia pel càncer de testicle és l’esterilitat. Aquesta pot ser preocupant pel fet que es tracta de pacients joves. En alguns casos l’esterilitat és reversible, i la capacitat reproductiva es recupera un temps després del tractament. El metge pot informar sobre si hi ha alternatives per preservar la capacitat de tenir fills, com la congelació d’esperma.

Seguiment després del tractament

El càncer de testicle pot tenir una recaiguda, en forma de tumor al testicle que s’havia deixat intacte. Per prevenir-ho es fan controls que inicialment són molt freqüents (cada 1 o 2 mesos) i, posteriorment, es van espaiant. Molts metges valoren abandonar el seguiment passats 10 anys si no hi ha hagut recaiguda, i altres prefereixen mantenir-lo tota la vida. Als controls es fan anàlisis de sang per avaluar els marcadors tumorals i, ocasionalment, una ecografia testicular i un TAC com es van fer en el moment del diagnòstic.

Impacte psicològic i en la sexualitat del càncer de testicle

El diagnòstic de càncer comporta reaccions molt diverses. La majoria de pacients ho viuen amb sensació d’amenaça, ràbia, tristesa i incertesa. Aquestes reaccions són normals i ajuden a encaixar la notícia. És habitual preguntar-se “Per què m’ha passat a mi?“, però no hi ha cap motiu pel qual una persona té càncer i una altra no. Sí que hi ha factors de risc, de vegades associats a l’estil de vida. Però es tenen en compte per a la població en conjunt, i no per a les persones a nivell individual.

Per aprendre a fer front a la malaltia i al tractament es necessita tempssuport social. Encara que persones de l’entorn poden intentar animar amb frases com “Tot anirà bé” o “has de ser optimista“, només la persona afectada sap com n’és de difícil aquesta situació. Per una altra persona costa molt d’imaginar. És més eficaç estar disponible per ajudar: acompanyar la persona a l’hospital, etc. Pot haver-hi canvis a nivell personal i familiar, noves rutines, etc. Caldrà decidir aspectes com si s’ha de continuar treballant o no.

Gestionar els canvis en l’autoimatge i la fertilitat

El càncer de testicle afecta especialment l’autoimatge masculina. Els testicles són un element molt important de la identitat com a home, i la seva extirpació quirúrgica pot fer pensar, a molts pacients, que són menys homes. Poden necessitar un temps abans de poder-se posar nus davant de la seva parella i recuperar les relacions sexuals. Cada home té el seu ritme, i és important respectar-ho.

Un home amb càncer de testicle intenta gestionar la malaltia
Lechenie Narkomanii – Pixabay

Hi ha possibilitat de col·locar pròtesis que imiten el testicle, de tal manera que, exteriorment, no hi ha signes visibles de la seva absència. Aquesta és una elecció personal. Tant si es fa com si no, recuperar la satisfacció amb el propi cos pot portar temps i cal fer-ho a poc a poc. Per exemple, seguint aquest esquema que es basa en fer un pas cada dia (encara que es pot personalitzar):

  1. Posar-se, primer, davant del mirall sol (sense companyia) i vestit. Romandre-hi 5 minuts.
  2. Posar-se davant del mirall amb roba interior, també durant uns 5 minuts.
  3. Posteriorment, mirar-se al mirall sense roba.
  4. Repetir el pas anterior tocant-se la zona de l’escrot, per acostumar-se al canvi de volum (si hi ha sigut).
  5. Tornar a fer aquest últim pas en presència de la parella.

Habitualment és un sol testicle el que resulta afectat pel càncer. Més enllà dels problemes de fertilitat derivats de la quimioteràpia, tenir un sol testicle no perjudica la fertilitat, ni l’erecció ni l’ejaculació. Per tant el funcionament sexual no té perquè veure’s afectat a nivell funcional (sí a nivell psicològic, pels problemes d’autoimatge). En canvi si resulten afectats els dos testicles, es perd la fertilitat (no es poden tenir fills) de manera permanent, així com l’ejaculació. En aquest cas el metge suggereix un tractament amb testosterona, ja que els testicles eren els responsables de fabricar-la. La testosterona és l’hormona responsable de les característiques sexuals masculines: creixement del pèl, agreujament de la veu i desenvolupament muscular.

El càncer testicular en estadis avançats

Encara que el càncer de testicle és un dels que té un millor pronòstic, de vegades el tractament no el pot curar. Això no vol dir que ja no hi hagi res a fer. Es pot intentar mantenir la qualitat de vida tant com sigui possible, amb l’ajut del tractament pal·liatiu. I aprofitar el temps per estar amb les persones estimades, visitar llocs nous, aprendre, experimentar, etc. Moltes persones al final de la vida es queden més tranquil·les si conclouen que la seva vida ha tingut sentit.

En aquesta etapa el tractament multidisciplinar pren més sentit que mai. L’equip professional, format per metges/esses, infermers/es, psicòlegs i treballadors/es socials analitzen la situació de cada persona i prenen les decisions juntament amb el pacient i la seva família. L’objectiu és controlar els símptomes i mantenir el confort i la dignitat tant com sigui possible.


Aquesta informació s’ha elaborat amb fonts obtingudes de la Sociedad Española de Oncología Médica, Associació Espanyola Contra el Càncer, National Cancer Institute, International Agency for Research on Cancer, i aportacions pròpies de l’experiència professional en Psicooncologia.

Telèfon psicologia en càncerWhatsApp psicologia en càncerEmail psicologia en càncer
Com vols que contacti amb tu?

Back To Top
Busca