El cèrvix és la part inferior de l’úter (allà on creix el fetus). Està en contacte amb la vagina que, al seu torn, connecta l’úter amb l’exterior. El cèrvix, o coll d’úter, com qualsevol altra part del cos, està format per cèl·lules. Aquestes cèl·lules es divideixen per substituir les que moren, en un cicle normal. Quan una d’aquestes cèl·lules pateix una sèrie de mutacions es pot començar a dividir sense control i acumular-se, donant lloc a un tumor. El tumor maligne a aquesta part del cos és el que anomenem càncer de cervix o càncer de coll d’úter.
Tipus de càncer de cervix
La classificació del càncer de cèrvix depèn del tipus de cèl·lules que estan afectades. Ha anat variant al llarg del temps. Per a facilitar-ne la comprensió, aquests són els noms més freqüents:
- Neoplàsia intraepitelial cervical: Anomenada amb les sigles CIN. Pot ser CIN-I si només afecta el terç inferior de la mucosa del cèrvix; CIN-II si afecta els terços inferior i central; i CIN-III si afecta el terç superior. (NOTA: En aquest cas el terme “cervical” es refereix exclusivament al cèrvix o coll d’úter, no al clatell).
- Classificació Bethesda: Inclou els tumors escamosos que són resultat d’infecció amb el virus del papil·loma humà (VPH). Diferencia entre tumors de grau baix (amb poc risc de provocar un càncer infiltrant) i de risc alt (amb una major probabilitat de donar lloc a un càncer).
- Carcinoma escamós infiltrant: El 85-90% de casos de càncer de coll d’úter són d’aquest tipus.
- Carcinoma microinfiltrant: És un tumor petit i de poca profunditat.
- Carcinoma anaplàsic de cèl·lula petita: Especialment agressiu i de mal pronòstic.
- Adenocarcinoma in situ: És un tumor multifocal (uns quants tumors en una mateixa dona) que afecten cèl·lules de les glàndules endocervicals: aquestes són substituides per cèl·lules anormals. Les glàndules són els òrgans encarregats d’alliberar hormones.
- Adenocarcinoma infiltrant: Pot ser un adenocarcinoma pur, o un adenocarcinoma mixt amb component escamós. També pot ser un adenocarcinoma papil·lar viloglandular (que sol afectar dones joves i és de bon pronòstic).
- Altres tipus (molt poc freqüents): Tumor müllerià mixt maligne, adenosarcoma o leiomiosarcoma.
Estadístiques del càncer de coll d’úter
A tot el món es van diagnosticar, l’any 2012, 527.624 casos de càncer de cèrvix (Font: IARC). A l’estat espanyol el número de diagnòstics el mateix any va ser de 2.511. Als països en vies de desenvolupament (Àfrica i Àsia) és més freqüent que als industrialitzats. Se sol detectar entre els 35 i els 50 anys, especialment dels 40 als 45 (tot i que també es detecta en dones més joves). Poques vegades es diagnostica passats els 65 anys.
La supervivència a 5 anys (el percentatge de dones que són vives 5 anys després del diagnòstic) és del 71%, encara que quan es detecta en estadis inicials augmenta fins el 92%. Les campanyes de detecció precoç han contribuït a aquest increment de la supervivència.
Prevenció del càncer de cervix: El papil·lomavirus humà
El principal factor de risc per la càncer de coll d’úter és la infecció amb el virus del papil·loma humà (VPH). El VPH es considera una causa necessària però no suficient, per a desenvolupar càncer de coll uterí. Aquest és un virus de transmissió sexual que passa a les dones a través de les relacions sexuals sense protecció. Hi ha més de 100 tipus de VPH i no tots estan relacionats amb el càncer. De fet la majoria de dones infectades amb el VPH l’eliminen de manera natural i NO arriben a tenir càncer. El papil·lomavirus humà té una vacuna eficaç que s’administra a les noies al voltant dels 12 anys.
També són factors de risc el fet de tenir moltes parelles sexuals (o el contacte sexual amb un home que ha tingut moltes parelles sexuals), el sistema immunitari debilitat (per exemple, si es s’és portadora del VIH o es pren medicació per evitar el rebuig després d’un trasplantament), la presència d’herpes genital, el tabaquisme i l’ús perllongat d’anticonceptius.
Es consideren factors de protecció l’ús del preservatiu en les relacions sexuals -encara que no garanteix una protecció del 100%- i la circumcisió masculina (eliminació del prepuci).
Símptomes del càncer de coll d’úter
Les lesions precanceroses (que poden tenir algunes dones infectades amb el VPH, però encara sense cèl·lules malignes) no produeixen símptomes. Només es detecten amb la prova de Papanicolau. Si la lesió ja ha pres forma de càncer, alguns símptomes són l’hemorràgia (pèrdua de sang entre regles, o després d’una relació sexual) i les molèsties durant el coit.
Aquests símptomes també es poden deure a altres patologies, algunes d’elles benignes. Per tant, la pèrdua de sang o el dolor en el coit (disparèunia) no significa que una dona tingui càncer de cèrvix. En cas que es presenti qualsevol d’aquests símptomes cal acudir al metge per establir el diagnòstic i el tractament.
Diagnòstic de càncer de coll uterí
El diagnòstic precoç de les lesions precanceroses es pot fer amb la prova de Papanicolau o citologia cervicovaginal. Mitjançant un procediment no dolorós, s’obtenen cèl·lules del cèrvix. Aquestes cèl·lules s’analitzaran al laboratori. La prova es fa entre períodes, i es demana a la dona que, durant les 48 hores prèvies, no mantingui relacions sexuals, ni utilitzi cremes vaginals o espermicides, ni es faci cap rentat vaginal. Aquesta prova s’aconsella fer-se-la cada 3 anys, fins els 65 si els últims resultats no mostren cèl·lules premalignes. Les lesions precanceroses es poden classificar de grau alt o baix, segons el risc que acabin desembocant en un tumor.
Si se sospita que hi ha un tumor, es poden realitzar les següents proves:
- Exploració ginecològica: Permet detectar nòduls o lesions al cervix. Per a l’exploració el metge utilitza un instument anomenat espèculum, que manté el coll uterí obert. Es realitza en posició estirada i pot ser molesta per la dona, però no és dolorosa. Hi ha la possibilitat d’utilitzar anestèsia general si les molèsties són importants.
- Biòpsia: Si s’observa una lesió, es pot extreure una mostra de cèl·lules que s’analitzaran al laboratori per determinar-ne el tipus i la possible malignitat.
- Radiografia de tòrax: Un cop confirmat el càncer, els Raigs X permeten veure si s’han produït metàstasis als pulmons. No és una prova dolorosa.
- Urografia: S’injecta per via intravenosa un contrast, un líquid que farà que els òrgans urinaris (els ronyons, la bufeta i els urèters, que són els tubs que connecten ambdues estructures) es vegin a través de Raigs X. Ajuda a veure si aquestes estructures estan afectades pel tumor.
- Cistoscòpia / Rectoscòpia: S’introdueix un tub a través de l’uretra (el conducte que uneix la bufeta amb l’exterior, per on surt l’orina), o bé pel recte. El tub té una llum al capdavant, que permet veure amb detall l’interior de la bufeta o del recte. Aquesta prova es fa amb anestèsia, de manera que no resulta dolorosa.
- TAC (Tomografia axial computeritzada): Consisteix en una sèrie de radiografies que permeten veure grans regions del cos des de diversos angles. Les imatges es combinen amb un ordinador. La prova no és dolorosa, però requereix que la dona estigui quieta durant la seva realització.
- Ressonància magnètica: També ajuda a establir la possible invasió del càncer a òrgans del voltant de la vagina. La pacient s’estira a una llitera que s’introdueix en un tub. No és dolorosa, però pot produir claustrofòbia en algunes persones. A diferència del TAC, no utilitza radiació.
Classificació i estadis del càncer de cèrvix
L’estadi del càncer determina la mida del tumor i la seva extensió local, regional i a distància. Serveix per a prendre decisions sobre el tractament. La classificació més utilitzada és la TNM, de 4 estadis, ordenats per gravetat de la malaltia d’I a IV (amb numeració romana).
- Estadi I: El tumor afecta només el coll de l’úter. A l’Estadi I-A el tumor envaeix l’estroma en una lesió de menys de 7 mil·límetres de superfície i menys de 5 mil·límetres de profunditat. A l’Estadi I-B les lesions superen aquests llindars.
- Estadi II: El tumor envaeix la part més interna de la vagina (Estadi II-A) i també els lligaments laterals o parametris (Estadi II-B), però no arriba a la paret de la pelvis.
- Estadi III: El tumor afecta tota la vagina, incloent la seva part més baixa (Estadi III-A) , així com els ganglis limfàtics propers o la paret de la pelvis, o bé altera el funcionament dels ronyons (Estadi III-B).
- Estadi IV: El càncer s’ha estès a òrgans propers (Estadi IV-A), o bé ha fet metàstasis a distància (Estadi IV-B).
Tractament del càncer de coll d’úter
El tractament del càncer de coll d’úter dependrà de l’estat general de la pacient, de l’extensió de la malaltia, de la possible presència d’altres malalties i de les preferències de la dona. Com que els diferents tractaments es combinen entre ells, parlem d’estratègia terapèutica. L’estratègia serà diferent en cada persona; per això és important rebre tota la informació per a prendre decisions. Abans de començar el tractament la pacient haurà de signar el consentiment informat, un document on explica en què consisteix cada tractament, qui i com el conduirà i els seus possibles riscos. La dona pot fer al metge totes les preguntes que tingui, encara que semblin poc importants, i el metge les respondrà.
Cirurgia
L’extensió de la cirurgia dependrà de la gravetat del càncer i de la voluntat de la dona de tenir fills. Per això és important que la pacient prengui la decisió conjuntament amb el metge i, si vol, amb la seva parella. Es poden practicar diverses intervencions:
- Conització: S’extirpa només una part del coll de l’úter en forma de con. També s’anomena biòpsia de con i s’aplica en tumors molt petits.
- Histerectomia total: S’extirpa tot l’úter i el cervix. Es pot fer amb diferents mètodes: A través de la vagina (histerectomia vaginal), a través d’una gran obertura a l’abdomen (histerectomia abdominal) o a través d’una petita obertura introduint els instruments (histerectomia laparoscòpica).
- Histerectomia radical: A més a més d’extirpar l’úter i el coll de l’úter, també s’extirpen part de la vagina i teixits del voltant, i, de vegades, els ovaris, les trompes de Fal·lopi o els ganglis limfàtics regionals.
- Cervicectomia radical o traquelectomia (no confondre-ho amb la traqueotomia: l’obertura d’un orifici que uneix la tràquea amb l’exterior): S’extirpa el coll de l’úter i els ganglis limfàtics pèlvics, però es deixa intacte l’úter. És una opció per a les dones que volen tenir fills i el seu tumor està poc estès.
- Exenteració pèlvica: El que s’extirpa en aquest cas és la part inferior del colon, el recte i la bufeta i, possiblement, els òrgans inclosos a la histerectomia radical. En aquest cas es deixa una obertura per permetre l’expulsió de la femta, que es recull en una bossa (colostomia).
Radioteràpia
La radioteràpia consisteix en l’ús de radiacions que impedeixen que les cèl·lules es reprodueixin. És un tractament local (amb una gran precisió, per no afectar els teixits del voltant que estan sans) i totalment indolor. S’aplica amb una màquina anomenada accelerador lineal. Es pot dur a terme abans de la cirurgia (radioteràpia neoadjuvant, per reduir la mida del tumor) o després. Aquest tractament comença amb unes sessions de planificació, a les quals es delimita la zona a irradiar. Les sessions de radioteràpia són curtes, solen durar uns minuts, però habitualment cal anar-hi cada dia durant algunes setmanes.
Els efectes secundaris de la radioteràpia depenen de la dosi de radiació rebuda. Solen incloure sequedat o cremor local de la pell, fatiga, nàusees, vòmits, pèrdua de la gana i diarrea. No tothom té aquests efectes secundaris i, a més a més, cada cop hi ha tractaments més eficaços per combatre’ls. El metge pot aconsellar maneres de prevenir-los o reduir-los. Els efectes secundaris desapareixen quan s’acaba el tractament.
De vegades la radioteràpia es pot rebre en forma de braquiteràpia. Enlloc d’aplicar Raigs X durant uns dies, s’introdueixen unes llavors radioactives a la superfície del tumor o al seu interior. Aquestes llavors fan la mateixa funció que els Raigs X, però en una sola aplicació. Sol durar entre unes hores i uns dies. En el càncer de cèrvix aquesta opció es reserva per a dones que no es poden sotmetre a cirurgia.
Quimioteràpia
A diferència de la radioteràpia, la quimioteràpia és un tractament sistèmic. Es tracta d’un medicament que arriba a totes les cèl·lules del cos: les canceroses i les sanes. A les canceroses els impedeix reproduir-se. A les sanes, les afecta provocant els efectes secundaris, dels quals parlarem tot seguit. La quimioteràpia se sol administrar per via intravenosa o, de vegades, per via oral. La seva durada es compta amb cicles. Un cicle és l’administració d’una dosi i el temps de recuperació posterior (que sol durar unes setmanes).
Els efectes secundaris de la quimioteràpia són la caiguda dels cabells, les nàusees i vòmits, la fatiga i el risc d’infeccions (per baixada del número de glòbuls blancs a la sang). Com passava amb la radioteràpia, aquests efectes secundaris no apareixen sempre, ni ho fan amb la mateixa intensitat. I els medicaments per tractar-los són cada cop més eficaços. La majoria desapareixen en acabar el tractament. Als enllaços de color blau del principi d’aquest paràgraf hi trobaràs alguns consells que et poden ajudar.
Per tractar el càncer de coll d’úter el producte de quimioteràpia més utilitzat és el cisplatí. Aquest se sol combinar amb 5-fluoruracil, ifosfamida, vinorelbina o paclitaxel. Habitualment la quimioteràpia i la radioteràpia s’administren conjuntament.
Evolució i pronòstic del càncer de cèrvix
El càncer de cèrvix pot créixer a tres nivells, de menys a més greus:
- Creixement local: El tumor pot créixer en direcció a la vagina (cap avall), o menys freqüentment, en direcció a l’úter (cap amunt). També pot créixer cap els costats -envaint la pelvis-, cap endavant -envaint la bufeta- o cap enrere -envaint el recte-.
- Disseminació limfàtica: Els nòduls limfàtics estan distribuïts per tot el cos, i recullen substàncies que cal eliminar. Les cèl·lules tumorals poden començar envaint nòduls propers al cèrvix i anar-se estenent.
- Disseminació hematògena: Una cèl·lula es pot desprendre i viatjar per la sang fins a un altre òrgan, on pot formar un altre tumor (metàstasi). Generalment el càncer de coll d’úter ho fa al fetge, als ossos i als pulmons.
El pronòstic de la malaltia (previsió de com evolucionarà) dependrà de l’edat de la pacient, de l’extensió del càncer en el moment del diagnòstic, del volum del tumor i del tipus de cèl·lules afectades.
Després de la curació cal mantenir els controls freqüents per detectar a temps una possible recaiguda. Aquests es fan cada cop més espaiats: inicialment, cada 3-4 mesos i, a partir del 5è any, anualment. Si hi ha una recaiguda local el tractament es basa en radioteràpia. En cas que apareguin metàstasis en aquesta recaiguda, l’única opció terapèutica que es contempla són les cures pal·liatives (control dels símptomes).
Impacte psicològic del càncer de coll d’úter
Les proves de diagnòstic i el temps d’espera dels seus resultats se solen viure amb ansietat. És important que vagis a les consultes acompanyada per reduir el sentiment de soledat. En cas de confirmar els resultats, afrontar el diagnòstic de càncer és un moment difícil. Pots passar una estona en xoc, durant la qual estàs tant preocupada pel que t’han dit, que deixes d’estar atenta al teu entorn. Anar acompanyada permetrà que la persona que és amb tu es pugui fer càrrec de la informació i fer les preguntes necessàries (properes visites, etc).
És normal que et preguntis “Per què a mi?“. Una pregunta que no té una resposta clara: el càncer afecta unes persones i no unes altres, per una combinació de motius (entre ells, l’atzar). Les reaccions més habituals són la por, la tristesa, la ràbia i la incertesa. Acostumar-se a la malaltia i el tractament requereix temps: Una s’hi acostuma a poc a poc i aprèn a viure amb tots els canvis que el càncer provoca.
Dona’t permís a tu mateixa per experimentar el que el cos et demani: plorar, cridar, riure… Encara que des de l’entorn t’aconsellin “ser forta” o “ser optimista”. Només la persona que té un càncer sap, realment, com n’és de dura aquesta experiència.
Què canviarà? Poden canviar les rutines, els horaris, la vida de cada dia. És possible que hagis de decidir si continues treballant, o ho deixes pel tractament. Alguns dies et sentiràs molt cansada, i voldràs tranquil·litat. Demana ajuda a la teva família i les teves amigues. Fins i tot quan l’ajuda consisteixi en deixar-te sola. No és que rebutgis el seu suport: és que, en aquest moment, és la manera com et poden ajudar.
Com afecta la parella, sexualitat i la maternitat el càncer de coll d’úter
És possible que et costi mostrar el cos a la teva parella, tant si tens cicatrius com si no. La majoria d’homes ho entenen i es mostren molt receptius. La por de cometre errors els pot deixar parats. Si sap com ajudar-te és una bona font de suport (sobretot sabent que les teves necessitats poden canviar d’un dia per l’altre). També ell pot demanar ajuda si la necessita. A molts homes els costa anar al psicòleg però, quan ho proven, noten un gran benefici.
Per acostumar-te a un possible canvi d’imatge, et pots posar davant del mirall, una estona cada dia. Primer vestida. Després amb roba interior i, finalment, nua. Pots provar de fer-ho primer sola i, després, amb la parella.
L’impacte en la sexualitat és important, perquè el càncer de coll d’úter afecta dones joves i en edat fèrtil. (d’entre 30 i 50 anys). Els òrgans reproductors i la sexualitat en si mateixa són parts fonamentals de la identitat d’una dona. Els problemes derivats del càncer o del tractament et poden fer sentir que ets menys dona. A més a més es pot produir una menopausa avançada, que implica fer front a un canvi en l’autoconcepte. De tota manera els metges miren d’aplicar una estratègia terapèutica el més conservadora possible, per permetre tenir fills si n’hi ha possibilitat.
Durant el tractament de cirurgia i radioteràpia i els dies posteriors s’aconsella l’abstinència sexual. Es pot perdre el desig sexual, i els òrgans també necessiten temps per a recuperar-se. Posteriorment poden quedar dificultats per al coit, o disparèunia (dolor amb la penetració). Consulta un professional especialitzat en sexologia, que haurà ajudat moltes dones amb problemes similars. La comunicació amb la parella és molt important per trobar alternatives pel que fa a l’activitat sexual, que no impliquin penetració.
El càncer de cèrvix avançat
Tot i que el tractament és cada cop més eficaç, hi ha dones amb càncer de coll d’úter que no es podran curar i s’enfrontaran a una situació nova: la malaltia avançada. En aquest punt l’estratègia terapèutica deixa de tenir un objectiu curatiu i passa a ser de control de símptomes. Són les anomenades cures pal·liatives.
Les cures pal·liatives inclouen el malestar físic i psicològic, i tenen en compte no només la pacient sinó també la seva família. Les duen a terme un equip interdisciplinar, format per metges/esses, infermers/es, psicòlegs, treballadors/es socials, etc. L’equip té en compte que la presa de decisions es faci sempre d’acord amb les preferències de la pacient i la família, i que la seva dignitat estigui garantida en tot moment.
Els últims mesos de vida, en que la pacient sap que li queda pocs temps, poden ser especialment difícils. Sobretot si té fills petits. És normal que les mares estiguin més preocupades pels fills que per elles mateixes. Pensen com els aniran les coses, com creixeran, què faran, qui els cuidarà, etc.
Però saber que s’apropa el final de la vida també es pot convertir en una oportunitat. Es pot aprofitar per fer coses especials, com viatjar, estar amb els amics, deixar un llegat escrit per als fills i néts… Trobar un sentit a la vida ajuda moltes persones a morir en pau. Per això una de les coses que fem els psicòlegs en aquest moment és treballar el repàs vital que ajudi a trobar aquest sentit.
Aquesta informació s’ha elaborat amb fonts obtingudes de la Sociedad Española de Oncología Médica, Associació Espanyola Contra el Càncer, National Cancer Institute, International Agency for Research on Cancer, i aportacions pròpies de l’experiència professional en Psicooncologia.