Tipus de càncer de pàncrees
Tots els òrgans del nostre cos estan formats per cèl·lules. Aquestes cèl·lules es reprodueixen per substituir les que, de manera normal, van morint. Quan alguna d’elles acumula un seguit de mutacions es pot convertir en una cèl·lula cancerosa. Les cèl·lules canceroses es divideix més de pressa del compte i esdevenen immortals; per això s’acumulen i formen un tumor. Quan aquest tumor es localitza al pàncrees i esdevé maligne, l’anomenem càncer de pàncrees.
El pàncrees participa a la digestió (produint líquids que el cos necessita per a aquest procés) i fabrica hormones, com la insulina. L’etiqueta càncer de pàncrees inclou els tumors que afecten la part del pàncrees que segrega enzims digestius (conductes exocrins). Els tumors que afecten la part hormonal (conductes endocrins) són molt poc freqüents, i s’inclouen dins dels tumors neuroendocrins.
La gran majoria de càncers de pàncrees exocrins (el 95%) són adenocarcinomes i creixen al cap del pàncrees. En aquest cas les cèl·lules afectades són les encarregades d’elaborar els sucs digestius.
Estadístiques del càncer de pàncrees
A nivell mundial és el 12è tumor més freqüent: el 2012, se’n van diagnosticar 337.872 casos (font: IARC). A l’estat espanyol van ser 6.367 casos (el 52% homes i el 48% dones). És un càncer poc freqüent: representa prop del 2,5% de totes les malalties oncològiques. Però se n’observa un augment sostingut des dels anys 50. El risc de tenir-lo augmenta a partir dels 60 anys (rarament apareix abans). És més freqüent en població negra dels Estats Units.
La supervivència depèn, sobretot, de l’estadi de la malaltia quan es diagnostica. Però en general és molt baixa: només el 31% dels pacients diagnosticats a l’estadi I-A (el més lleu) són vius al cap de 5 anys. Un percentatge que baixa fins el 3% en persones diagnosticades a l’estadi IV. Aquestes són xifres poblacionals i no serveixen per a predir la supervivència o la mortalitat d’un pacient en particular.
Prevenció del càncer pancreàtic
Els factors de risc són situacions que fan augmentar la probabilitat de tenir la malaltia. Però això no vol dir que qui tingui aquests factors de risc hagi de tenir càncer amb tota seguretat, ni que la persona que no els tingui estigui lliure de risc.
- Factors demogràfics: L’edat, el sexe i la raça juguen un paper en la probabilitat de tenir la malaltia: Els homes, les persones de més de 60 anys i les de raça negra tenen un risc més alt.
- Factors dietètics: La dieta amb molts greixos animals i poca fruita i verdura és un factor de risc, així com la obesitat.
- Tabaquisme: És un dels factors de risc més importants. El 30% de càncers de pàncrees es deuen al tabac (i el risc és més elevat com més cigarrets es fumen).
- Malalties prèvies com la pancreatitis crònica (inflamació del pàncrees) i la diabetis tipus I de llarga evolució (la que fa que el pacient necessiti insulina), encara que no se sap com influeix la diabetis en el càncer.
- Factors hereditaris: Prop del 10% dels tumors al pàncrees tenen origen hereditari. Concretament s’ha relacionat amb la Síndrome de Peutz-Jeghers (que fa que es formin pòlips als intestins), la Síndrome de Lynch (càncer de colon hereditari no polipòsic) o les mutacions dels gens BRCA-1 i BRCA-2. Davant de la sospita d’un component hereditari es pot participar en un programa de consell genètic per determinar si hi ha aquest risc i prendre les decisions adequades.
Símptomes del càncer de pàncrees
Als seus estadis inicials el càncer de pàncrees pot no donar cap símptoma. Els senyals apareixen amb la malaltia avançada, i són inespecífics: es poden trobar en altres malalties. Per això cal fer vàries proves abans de determinar que es tracta d’un tumor.
- Ictericia (coloració groguenca de la pell i la part blanca dels ulls), quan el tumor obstrueix el conducte que uneix la vesícula biliar i el fetge. El color groc prové de la bilirrubina, una substància que participa en la digestió dels greixos. Aquest signe pot fer confondre el diagnòstic amb el d’una hepatitis.
- Alteracions dels nivells de glucosa a la sang: El pàncrees fabrica la insulina, l’hormona que regula els nivells de sucre a la sang, i el tumor pot alterar aquesta funció.
- Dolor abdominal i digestions pesades: El dolor apareix a la part alta de l’abdomen i s’estén cap a l’esquena, com si fos un cinturó. El dolor pot augmentar després de menjar.
- Pèrdua de pes i de la gana: Poden anar acompanyades de diarrea i fatiga.
- Nàusees i vòmits quan el tumor obstrueix l’intestí.
- Depressió: Alguns estudis apunten que prop del 50% dels pacients tenen una depressió uns mesos abans del diagnòstic del càncer de pàncrees. De tota manera fins ara no s’ha pogut establir la relació entre la depressió i el tumor.
Tots aquests símptomes també poden estar causats per moltes malalties que no són un càncer. Si en notes algun, és molt important que consultis al metge.
Diagnòstic del tumor al pàncrees
No hi ha tècniques de detecció precoç que permetin diagnosticar el càncer de pàncrees a la població sana. En persones que tenen pancreatitis aguda o diabetis mellitus es pot fer un seguiment regular per tal que, si creix un tumor, es detecti aviat.
Quan hi ha símptomes que fan pensar en un càncer es poden realitzar les següents proves:
- Exploració: El metge fa una història clínica dels símptomes del pacient i palpa l’abdomen per buscar possibles masses sospitoses.
- Anàlisi de sang: Permet veure el funcionament general del cos, sobretot dels ronyons i del fetge -per la possible alteració de la bilirrubina-, i quantifica els glòbuls blancs, els glòbuls vermells i les plaquetes. També es busquen marcadors tumorals, substàncies presents normalment a la sang, però que quan una persona té càncer poden estar elevats. Aquesta prova no és diagnòstica i no sempre indica la presència del tumor. El marcador avaluat és el CA 19-9.
- Ecografia: L’ecografia permet veure possibles masses tumorals al pàncrees i als òrgans veïns. La prova es fa amb un petit aparell que es mou sobre la pell i emet ultrasons. És la mateixa prova que es fa habitualment a les dones embarassades, i no és gens dolorosa.
- Ecoendoscòpia amb punció: És una endoscòpia que incorpora un transmissor d’ultrasons. S’introdueix un tub per la boca fins a l’estómac i fa una ecografia del pàncrees a través de la paret estomacal. La punció permet fer la biòpsia (també a través de la paret de l’estómac), agafant una mostra de teixit tumoral del pàncrees per analitzar-la al laboratori. La biòpsia no és necessària si el pacient s’ha d’operar, però sí en el cas que hagi de fer quimioteràpia o radioteràpia sense passar abans pel quiròfan. Aquesta prova pot ser molesta per la introducció del tub a la boca (a alguns pacients els produeix nàusees). Per això es fa amb anestèsia local del coll amb un esprai.
- Escàner o TAC: El TAC (Tomografia Axial Computeritzada) són una sèrie de radiografies que, quan s’ajunten, permeten veure diversos òrgans amb molta precisió. Ajuda a veure si el càncer s’ha estès a òrgans del voltant, com el fetge. El pacient es posa en una llitera que es mou per un cercle. Aquest cercle dóna voltes i fa les radiografies. La prova no és dolorosa, però requereix estar completament quiet mentre es fa.
- Ressonància magnètica: És una prova molt semblant al TAC, però utilitza camps magnètics enlloc de radiació. Permet veure el pàncrees i la seva regió de manera més precisa. No és una prova dolorosa.
- Biòpsia hepàtica: Si hi ha metàstasis al fetge, es pot fer una biòpsia directament agafant-ne una mostra. El procediment consisteix en introduir una agulla a través de la pell fins el fetge i obtenir una mostra de teixit amb una pinça. Requereix anestèsia local i pot produir algunes molèsties, però dóna una informació molt útil de cara al tractament. Aquesta biòpsia podria substituir la que es fa a través de l’estómac durant l’endoscòpia.
Estadis del càncer pancreàtic
La classificació en estadis més utilitzada és la TNM. Descriu cada tumor segons el grau d’invasió del pàncrees o d’òrgans del voltant (T), l’afectació dels nòduls limfàtics (N) i la presència o absència de metàstasis (M). Aquest sistema permet establir en quin estadi es troba el pacient:
- Estadi I: El tumor només afecta el pàncrees, amb una massa de menys de 2 centímetres (Estadi I-A) o de més de 2 centímetres (Estadi I-B). No hi ha ganglis limfàtics afectats, ni metàstasis a distància.
- Estadi II: A l’Estadi II-A el tumor ha envaït òrgans veïns, però sense tocar grans artèries ni afectar ganglis limfàtics. Tampoc hi ha metàstasis. A l’Estadi II-B el tumor pot haver arribat a òrgans veïns però no a grans vasos sanguinis, i hi ha ganglis limfàtics afectats. No es detecten metàstasis a distància.
- Estadi III: El càncer no es pot operar. A més a més d’envair òrgans del voltant també arriba als grans vasos sanguinis que van cap a l’estómac, el fetge i els intestins. També hi ha ganglis limfàtics afectats, però no metàstasis a distància.
- Estadi IV: El càncer afecta òrgans veïns, grans vasos sanguinis, ganglis limfàtics i òrgans llunyans a causa de les metàstasis.
Tractament del càncer de pàncrees
Com en altres tipus de càncer, el tractament depèn de l’extensió de la malaltia. Les tècniques més utilitzades són la cirurgia, la radioteràpia i la quimioteràpia.
Abans d’iniciar qualsevol estratègia terapèutica el pacient signa un document anomenat consentiment informat. Es tracta d’un full on s’hi explica en què consisteix el tractament, qui el farà, i quins riscos i efectes secundaris pot tenir. Amb la signatura el pacient reconeix que ha estat informat i que accepta el procediment. És el moment de fer al metge les preguntes necessàries (com quant temps es triga a recuperar-se o si ha deixar de prendre algun medicament habitual). El metge resoldrà tots els dubtes, encara que semblin poc importants. Això contribueix a reduir l’ansietat.
Cirurgia
La cirurgia és el tractament d’elecció quan el tumor està limitat al pàncrees (cosa que només passa en el 15-20% dels pacients). La intervenció pot variar segons la part del pàncrees afectada: el cap, el cos o la cua. Quan la part afectada és el cap del pàncrees l’operació consisteix en una duodenopancreatectomia cefàlica. En canvi, si està afectat el cos central o la cua del pàncrees es practica una pancreatectomia parcial o distal. De tota manera, de vegades és necessari extirpar el pàncrees sencer.
Després de la duodenopancreatectomia cal tenir en compte les possibles complicacions (que no apareixen sempre). Poden haver-hi infeccions a l’interior de l’abdomen o a la cicatriu, o produir-se un retard en el buidat de l’estómac, amb digestions pesades. També pot haver-hi malabsorció de greixos, que faria necessaris complements alimentaris. Finalment, com que el pàncrees que s’ha extirpat era l’encarregat de fabricar la insulina, caldrà insulina en forma de medicament per regular els nivells de sucre a la sang. En certa manera, extirpar el pàncrees fa que el pacient es converteixi en diabètic.
Després de la pancreatectomia també cal controlar les possibles infeccions. D’altra banda la malabsorció dels greixos es pot detectar amb una pèrdua de pes o amb l’observació d’excrements de color clar o flotants a l’aigua. En aquest cas caldria complementar la dieta amb suplements alimentaris.
Les recomanacions després de la cirurgia són:
- Controlar les infeccions. Si la zona operada es torna vermella o hi ha dolor o febre, cal consultar el metge per a iniciar el tractament adequat.
- Menjar en poca quantitat, a poc a poc, i fer-ho 5 o 6 cops al dia.
- Evitar els aliments amb greixos abundants.
- Menjar coses que portin hidrats de carboni, per compensar la pèrdua de pes (pa, pasta, arròs).
- Intentar no beure durant els àpats, per evitar la sensació de plenitud.
Radioteràpia
La radioteràpia es fa amb una màquina anomenada accelerador lineal, que envia raigs X amb molta potència i precisió cap el tumor per destruir-ne les cèl·lules canceroses.
Es pot utilitzar amb dos objectius diferents: com a complementària de la cirurgia (després de l’operació i conjuntament amb quimioteràpia) o amb un tumor localitzat en estadi avançat (per a evitar que el tumor creixi o, de manera pal·liativa, per a calmar el dolor).
Abans del tractament es fa una planificació, amb la qual s’estableix la dosi necessària i la zona que cal irradiar. D’aquesta manera, encara que el tractament el facin metges diferents, saben què cal fer amb cada pacient. Els avenços tecnològics permeten que, actualment, es concentri la radiació a l’òrgan afectat, danyant molt poc les regions del voltant.
És possible que les sessions siguin molt freqüents (5 dies a la setmana), però només duren uns minuts. A més a més, són indolores per al pacient.
La radioteràpia té alguns efectes secundaris, que no apareixen sempre. Els més habituals són envermelliment local de la pell de la zona irradiada, fatiga, nàusees i vòmits. El metge sol administrar medicaments per evitar els vòmits, i pot recomanar productes d’aplicació local per als altres símptomes.
Quimioteràpia
A diferència de la radioteràpia, que és un tractament local (només afecta la zona irradiada), la quimioteràpia és un tractament sistèmic. El seu objectiu és destruir les cèl·lules tumorals, però com que també arriba a les sanes, produeix efectes secundaris notables. Els repassarem més endavant.
La quimioteràpia es pot administrar amb dos objectius diferents:
- Com a complement de la cirurgia quan el tumor s’ha pogut operar. Els medicaments utilitzats són la gemcitabina i el 5-fluoruracil (un dels dos, o tots dos alhora) durant 6 mesos. Aquest tractament es pot combinar amb la radioteràpia.
- Com a tractament únic en el càncer de pàncrees metastàstic, que es considera inoperable. Aquí la quimioteràpia té una finalitat pal·liativa (control dels símptomes). Es pot utilitzar gemcitabina combinada amb oxaliplatí i/o capecitabina. Hi ha dues combinacions possibles més, que poden oferir resultats millors: Una és el 5-fluoruracil amb irinotecan i oxaliplatí. L’altra és la suma de gemcitabina i nab-paclitaxel.
El metge és qui determina quin tractament se segueix, segons les característiques del pacient, de la malaltia i les opcions d’eficàcia.
La quimio se sol administrar per via intravenosa (amb una agulla), encara que alguns productes permeten fer-ho per via oral (amb pastilles). El tractament es divideix en cicles. Un cicle és el període de temps que abarca la presa d’una dosi i els dies de recuperació posterior. La durada de cada cicle dependrà dels medicaments utilitzats.
Els efectes secundaris de la quimioteràpia són: caiguda dels cabells, nàusees i vòmits i pèrdua de la gana. També fa baixar alguns components de la sang. El descens de glòbuls vermells es relaciona amb l’anèmia i la fatiga; el descens de glòbuls blancs incrementa el risc d’infeccions i la baixada de plaquetes facilita les hemorràgies i fa que les ferides costin de cicatritzar. Els baixos nivells d’algun d’aquests elements de la sang pot fer que sigui necessària una transfusió i que alguna dosi de quimioteràpia s’hagi de posposar.
Un efecte secundari particular del cisplatí, l’oxaliplatí o el paclitaxel és la neuropatia perifèrica: la sensació de formigueig, adormiment o dolor a les mans i als peus. Apareix l’endemà d’haver rebut la dosi, i també es pot manifestar amb intolerància al fred, tant a la pell com en prendre begudes fredes.
Aquests símptomes no apareixen sempre i es poden controlar amb la medicació que recepta el metge. Solen desaparèixer entre uns dies i uns mesos després d’acabar el tractament.
Impacte psicològic del tumor pancreàtic
El diagnòstic de càncer comporta reaccions molt diverses. La majoria de pacients ho viuen amb sensacions d’amenaça, ràbia, tristesa i incertesa. Aquestes reaccions són normals i ajuden a encaixar la notícia. És habitual preguntar-se “Per què m’ha passat a mi?“, però no es pot identificar cap motiu específic pel qual una persona té càncer i una altra no. Depèn d’una combinació de factors, entre ells, l’atzar.
Les proves de diagnòstic i els temps d’espera dels resultats es poden viure amb ansietat. Una manera de fer-ho més fàcil és anar-hi acompanyat/da. L’acompanyant redueix el sentiment de soledat i pot ajudar a prendre decisions en moments dificils. Si el diagnòstic confirma el càncer, el pacient pot passar una estona en xoc: Està tan preocupat per la mala notícia que deixa de prestar atenció al que li diuen. Per això l’acompanyant pot fer preguntes al metge i prendre nota de les primeres indicacions (properes cites, etc).
Per a fer front a la malaltia i al tractament es necessita temps i suport social. Encara que persones de l’entorn poden intentar animar amb frases com “Tot anirà bé” o “Has de ser optimista“, només la persona afectada sap com n’és de difícil aquesta situació. Per una altra persona costa molt d’imaginar. És més eficaç estar disponible per ajudar: acompanyar la persona a l’hospital, anar a comprar, cuidar els fills o els néts, etc. Pot haver-hi canvis a nivell personal i familiar, noves rutines, etc.
El càncer de pàncrees avançat
El càncer de pàncrees té un índex de mortalitat molt elevat. Assumir-ho és difícil per a pacients i familiars, ja que la percepció de la vida canvia completament. No hi ha una manera de fer-ho més fàcil. Però tenir la companyia necessària ajuda a passar per aquesta experiència. Tant si és de l’entorn familiar i d’amistats, com si és un suport professional. És bo donar-se permís a un/a mateix/a per a experimentar les reaccions emocionals, intenses i canviants, com un procés natural davant de la malaltia.
Encara que el càncer avanci i no es pugui curar, no vol dir que ja no hi hagi res a fer. Es pot intentar mantenir la qualitat de vida tant com sigui possible, amb l’ajut del tractament pal·liatiu. I aprofitar el temps per estar amb les persones estimades, visitar llocs nous, aprendre, experimentar, etc. Moltes persones al final de la vida es queden més tranquil·les si conclouen que la seva vida ha tingut sentit. Com a professional he ajudat algunes persones en aquesta etapa a fer un repas vital, amb el qual afirmen que se’ls facilita el procés i les ajuda a morir en pau.
En aquesta etapa el tractament multidisciplinar pren més sentit que mai. L’equip professional, format per metges/esses, infermers/es, psicòlegs i treballadors/es socials analitzen la situació de cada persona i prenen les decisions juntament amb el pacient i la seva família. L’objectiu és controlar els símptomes i mantenir el confort i la dignitat tant com sigui possible.
Aquesta informació s’ha elaborat amb fonts obtingudes de la Sociedad Española de Oncología Médica, Associació Espanyola Contra el Càncer, National Cancer Institute, International Agency for Research on Cancer, i aportacions pròpies de l’experiència professional en Psicooncologia.
 |  |  |
