Tipus i estadístiques del càncer de pròstata
El càncer de pròstata és el tumor que apareix a la pròstata, l’òrgan de l’aparell genitourinari masculí que es troba sota la bufeta i davant del recte. Això fa que només els homes puguin tenir aquesta malaltia. La pròstata produeix un dels components de l’esperma, i per això és un òrgan fonamental de la funció reproductiva. Pràcticament tots els tumors de pròstata són en forma d’adenocarcinoma. Menys d’un 1% són metàstasis de càncers localitzats a altres parts del cos, com al còlon, a la pell o a la bufeta.
El càncer de pròstata s’ha de distingir de la hiperplàsia prostàtica benigna, que és el creixement de la pròstata que es produeix a mesura que avança l’edat i que pot provocar símptomes semblants als del tumor (dificultat per orinar o disfuncions sexuals). La hiperplàsia prostàtica benigna pot requerir cirurgia encara que, com indica el seu nom, no posa en risc greu la salut.
A nivell mundial el càncer de pròstata és el segon més diagnosticat entre els homes: 1.095.000 casos el 2012. A l’estat espanyol és el més freqüent en la població masculina, amb 32.641 casos l’any 2014. La supervivència a 5 anys, és a dir, la proporció de persones que continuen vives 5 anys després del diagnòstic, és del 65% al nostre país, encara que depèn de l’estadi en que es detecta. La supervivència augmenta any rere any. El tumor de pròstata representa aproximadament el 8% de tots els càncers de tot el món i es diagnostica amb més freqüència als països desenvolupats. Apareix pràcticament sempre a partir dels 60 anys d’edat.
Prevenció del càncer de pròstata
Els principals factors de risc perquè es formi un tumor a la pròstata són no modificables: el grup racial (els homes negres tenen un risc més elevat, seguit dels blancs i, finalment, els asiàtics), l’edat (és més freqüent a partir dels 60 anys) i factors hereditaris (el fet de tenir antecedents familiars de càncer de pròstata en podria incrementar el risc).
Altres factors, sobre els quals sí que es pot intervenir són les hormones (l’elevació de testosterona pot contribuir a fer pujar el risc de tenir la malaltia) i factors dietètics: tot i que l’evidència és molt inicial i calen més estudis per enfortir-la, el consum de verdures com el tomàquet en podrien disminuir el risc, mentre que els greixos animals i el tabac el podrien fer augmentar). També és possible que ejacular amb certa freqüència ajudi a prevenir la malaltia.
Símptomes del càncer de pròstata
El càncer de pròstata avança molt lentament. En fases inicials del tumor els símptomes més freqüents són la sensació d’urgència en la necessitat d’orinar i haver-ho de fer més sovint, la pèrdua de força en el raig, el degoteig de l’orina, notar com si la bufeta no quedés del tot buida, o una certa coïssor en orinar (disúria). Tot i que aquests símptomes es poden deure a condicions benignes, si apareixen cal anar al metge el més aviat possible.
En fases més avançades de la malaltia pot aparèixer hematúria (presència de sang a l’orina), dolor als ossos i edema (inflamació) o pèrdua de força a les cames.
Diagnòstic del càncer de pròstata
Molts tumors de pròstata no posen en perill la vida del pacient perquè creixen molt lentament. Per això els estudis que s’han fet amb sistemes de detecció precoç no han aconseguit reduir la mortalitat o no han afegit avantatges significatius al tractament. En aquest sentit, alguns experts desaconsellen prendre mesures de prevenció excessives, així com dur a terme tractaments agressius contra un tumor si es creu que no creixerà massa.
Les proves de diagnòstic quan hi ha sospita de càncer de pròstata són:
- Anàlisi dels nivells de PSA (antígen prostàtic específic): La PSA és una proteïna segregada per la pròstata, que serveix per mantenir l’esperma en bon estat i amb mobilitat. Si l’anàlisi de sang mostra un nivell elevat de PSA, pot estar indicant que el pacient té una hiperplàsia prostàtica benigna o un tumor a la pròstata.
- Tacte rectal: El metge explora la pròstata a través del recte, utilitzant un guà de goma i un lubrificant, ja que és la via d’accés més directa. Permet detectar anomalies de mida o de forma en aquest òrgan. La prova no resulta dolorosa, però pot causar molèsties.
- Ecografia transrectal: Permet veure l’interior de la pròstata per detectar tumors que podrien passar desapercebuts al tacte rectal. S’introdueix un tub a través del recte que emet unes ones. Aquestes ones reboten a la pròstata i són captades per l’ecògraf. La prova no resulta dolorosa (sí que pot causar molèsties) ni emet cap tipus de radiació. El seu resultat és immediat.
- Biòpsia: Consisteix en l’obtenció d’una petita mostra de teixit de la pròstata per analitzar. Determinarà amb seguretat si hi ha càncer, en cas que les mesures anteriors hagin generat aquesta sospita. L’obtenció es fa amb el mateix aparell de l’ecografia transrectal i una agulla, i no requereix ingrés hospitalari. Si no hi ha cap patologia ano-rectal afegida tampoc es necessita anestèsia.
Si es confirma el diagnòstic de càncer les proves s’orienten a estudiar si la malaltia s’ha estès, a través d’un escàner o TAC -que permet observar si hi ha hagut invasió local o regional- i una radiografia de tòrax -per buscar metàstasis als pulmons-. El càncer de pròstata avançat es pot haver estès als ossos, per tant quan hi ha el diagnòstic es comprova si s’ha produït aquesta extensió amb una gammagrafia òssia. Cap d’aquestes proves resulta dolorosa, però poden provocar molèsties, atès que per a la gammagrafia òssia cal injectar un líquid anomenat radiotraçador que és el que permet veure si hi ha afectació als ossos.
Tractament del càncer de pròstata
El tractament del càncer de pròstata dependrà de l’estat general del pacient, del grau d’agressivitat del tumor (Escala Gleason) i de la probabilitat que aquest només es trobi a la pròstata, cosa que faria l’estratègia terapèutica més senzilla.
També pot dependre de les preferències del pacient: a mesura que augmenten les opcions terapèutiques cada cop més es convida a les persones afectades a participar de la presa de decisions sobre el tractament. En aquest sentit és molt important estar informat i, per tant, fer les preguntes necessàries als professionals sanitaris.
Encara que sembli que les preguntes poden ser innecessàries, o que el metge no tindrà temps per respondre-les, tenim dret a estar tant informats com vulguem. El metge ens explicarà quines opcions hi ha perquè, conjuntament amb ell, puguem prendre la decisió. Cal recordar que el tractament pot ser diferent d’una persona a una altra, encara que sembli que han de ser similars perquè els símptomes d’un pacient i els d’un altre coincideixen.
Les opcions terapèutiques varien en funció de l’extensió de la malaltia.
- Tractament del tumor de pròstata localitzat: Si el pacient és d’edat avançada i té altres malalties es pot optar per l’observació vigilada. Aquesta consisteix en no fer cap tractament específic, però anar controlant el tumor amb anàlisis de sang i, si cal, proves complementàries. Aquests tumors solen créixer lentament en persones grans, per això l’observació vigilada es té en compte com a opció. En pacients joves o si es creu que el tumor pot créixer més ràpidament, se sol eliminar amb cirurgia, en un procediment anomenat prostatectomia radical. Amb aquest tractament s’elimina la pròstata i la vesícula seminal; opcionalment també es poden extirpar els ganglis limfàtics propers per veure si estan afectats. Posteriorment caldrà tornar a unir els dos extrems de l’uretra. La cirurgia es pot fer a través d’una incisió a l’abdomen –prostatectomia radical retropúbica-, a través del perineu (que és la zona situada entre l’anus i l’escrot) –prostatectomia radical perineal, poc habitual a la pràctica- o per laparoscòpia (a través d’uns petits orificis que es fan a l’abdomen on s’introdueixen uns tubs anomenats trocars). Abans de la cirurgia es fa un estudi preoperatori, que consisteix en una anàlisi de sang, una radiografia de tòrax i un electrocardiograma, i es demana al pacient que signi un consentiment informat: el document en el qual diu que ha estat informat sobre l’operació, que ha pogut fer les preguntes necessàries i que accepta el procediment. És el moment de resoldre els dubtes sobre la cirurgia. Les conseqüències més importants de la prostatectomia -de les quals parlarem al proper apartat- són la incontinència urinària i la disfunció erèctil, a més a més de la pèrdua de l’ejaculació – per l’extirpació de la vesícula seminal-. Una tercera opció de tractament és la radioteràpia, que es pot fer externa (radioteràpia convencional) o interna (braquiteràpia: introducció d’unes llavors radioactives que actuen sobre el tumor). També hi ha la possibilitat de fer teràpia hormonal. En parlem detingudament en propers paràgrafs. Destacar que, de vegades, havent fet un tractament poc agressiu per un tumor localitzat, els nivells de PSA continuen augmentant. En aquest cas, encara que el creixement tumoral segueixi sent lent, es pot ampliar el tractament per calmar l’ansietat del pacient.
- Tractament del càncer de pròstata avançat: La cirurgia és una opció, però poc habitual perquè no permet obtenir gaires avantatges mèdics. Es pot fer una ressecció transuretral de la pròstata (extirpació parcial d’aquesta glàndula mitjançant un tub que s’introdueix al penis). És una cirurgia més senzilla i amb menys complicacions. També s’aplica radioteràpia, ja sigui la convencional sola, o combinada amb braquiteràpia, i teràpia hormonal. A més a més s’hi pot afegir la quimioteràpia.
- Tractament del càncer de pròstata metastàsic: El Radi 223 s’utilitza per frenar l’efecte de les metàstasis als ossos: permet allargar el temps de vida. Per ajudar a calmar el dolor es poden administrar des d’analgèsics d’ús habitual com l’aspirina fins a morfina. De manera específica per al dolor als ossos el metge pot aplicar bisfosfonats que, a més a més, ajuden a prevenir altres efectes com les fractures òssies o la compressió de la medul·la espinal.
Recordem que la radioteràpia és un tractament local, és a dir, dirigit al tumor, i que es fa des de fora del cos amb una màquina de radiació. La radiació causa danys a les cèl·lules tumorals, de manera que les destrueix i n’impedeix la reproducció. Però inevitablement els òrgans del voltant se’n poden veure afectats. La radioteràpia comença amb unes sessions de preparació, en que es marca la pell amb un retolador per saber exactament on s’ha d’irradiar.
Les sessions de radioteràpia poden ser nombroses i fer-se diversos dies durant algunes setmanes. Però la radiació sol durar només uns segons o un minut, durant el qual el pacient no nota cap mena de dolor ni molèstia (tret de la postura, que pot ser incòmoda). Entre els seus efectes secundaris es troben les cremades locals a la pell, la fatiga, les nàusees i la incontinència urinària. L’especialista en aquest tractament és l’oncòleg radioterapeuta, i és qui pot aconsellar sobre com reduir aquests efectes secundaris. Per exemple, se sol recomanar evitar totalment l’exposició al sol i utilitzar cremes hidratants.
La braquiteràpia és un tipus de radioteràpia que, enlloc d’aplicar-se amb una màquina externa, s’administra en forma de llavors radioactives que es dipositen a la superficie o a l’interior del tumor. D’aquesta manera es minimitza la radiació dels òrgans sans del voltant. La braquiteràpia s’ha de fer amb un ingrés hospitalari, i el temps d’exposició a la font de radiació pot variar des d’uns minuts fins a uns dies.
La quimioteràpia és un tractament sistèmic: es distribueix per tot el cos, afectant la reproducció de les cèl·lules tumorals, encara que també afecta les cèl·lules sanes -la qual cosa dóna lloc als efectes secundaris-. Els medicaments que s’utilitzen per al càncer de pròstata són el docetaxel i el cabazitaxel.
Habitualment la quimioteràpia s’administra per via intravenosa i es fa cada 3 o 4 setmanes. Poc després de cada sessió és quan poden aparèixer els efectes secundaris, encara que no ho fan sempre. Aquests símptomes inclouen caiguda dels cabells, vòmits, diarrea, llagues a la boca, o fatiga. L’oncòleg pot receptar alguns medicaments que ajudaran a disminuir la intensitat d’aquestes reaccions adverses. El tractament dels efectes secundaris és cada cop més eficaç.
Abans d’una nova sessió de quimioteràpia es fa una anàlisi de sang, perquè si hi hagués algun dèficit, per exemple de glòbuls blancs o de plaquetes, cal recuperar els nivells normals abans de tornar a rebre la quimioteràpia. En aquest cas la dosi que toca es pot postposar uns dies.
La teràpia hormonal consisteix en la reducció dels nivells d’andrògens a la sang (especialment la testosterona), ja que són els principals responsables del creixement dels tumors a la pròstata. La teràpia hormonal es pot dur a terme amb diverses tècniques:
- Orquidectomia: Extirpació quirúrgica dels testicles, els principals productors de testosterona. És un tractament invasiu i per això se sol plantejar si el càncer de pròstat es troba en una fase avançada.
- Fàrmacs que actuen sobre l’hormona que regula la quantitat d’andrògens que produeixen els testicles. S’administren en forma d’injecció, amb una freqüència variable (des de mensual fins a semestral). Alguns d’aquests medicaments són la goserelina o la tritorelina.
- Fàrmacs que impedeixen totalment l’acció dels andrògens, com la bicalutamida o la flutemida. Els seus efectes secundaris són més importants, ja que tenen un paper més intens sobre el cos.
Com a efectes secundaris de la teràpia hormonal destaca la debilitat òssia i muscular, la disfunció erèctil, els fogots i el creixement del teixit mamari, que pot ser dolorós.
Una forma de tractament és el bloqueig hormonal intermitent, que consisteix en aturar temporalment la teràpia per tal que el pacient recuperi la funció sexual, cosa que pot suposar una millora en la qualitat de vida. La intervenció es pot reprendre quan els nivells de PSA tornen a pujar de manera important. A més a més contribueix a retardar la resistència que el tumor, tard o d’hora, sol acabar desenvolupant contra aquest tractament.
Darrerament han aparegut dos nous medicaments de teràpia hormonal que podrien ser eficaços en aquells pacients amb un tumor que ja és resistent, -la situació anomenada càncer de pròstata resistent a la castració– fins i tot amb metàstasis, i que a més a més tenen efectes secundaris més fàcilment tolerables: són l’abiraterona i l’enzalutamida. Però no són per a tots els pacients i no estan exempts de riscos: per això necessiten una acurada selecció i un seguiment exhaustiu.
Evolució i pronòstic del càncer de pròstata
Un cop acabat el tractament cal seguir fent controls mèdics, ja que el risc de que la malaltia torni no desapareix mai del tot. Si la malaltia torna el tractament es pot haver de fer més agressiu i, per tant, és probable que els seus efectes secundaris també siguin més importants. Però és un tumor que habitualment presenta un bon pronòstic i, a més a més, la seva supervivència augmenta any rere any.
Impacte psicològic i en la sexualitat del càncer de pròstata
Durant les proves de diagnòstic i de seguiment pot predominar la por i la incertesa. S’aconsella anar-hi acompanyat/da per un familiar o amic, i prendre notes de la informació que dóna el metge. Si el diagnòstic, efectivament, és de càncer pot passar uns moments en que deixi de prestar atenció al que li diuen, o es pot oblidar de detalls importants.
Pot aprofitar l’experiència del metge perquè li expliqui com anirà cada part del tractament, quins efectes secundaris pot tenir i com tractar-los, què podrà fer i què no podrà fer de les seves activitats habituals, etc. Per mantenir la relaxació, respiri lentament i profundament, agafant l’aire pel nas i expulsant-lo per la boca.
Si el diagnòstic és de tumor o càncer pot tenir reaccions com incredulitat, por, ansietat, tristesa, depressió, ràbia, etc. És normal respondre d’aquesta manera, ja que es tracta d’una malaltia greu i aquesta reacció és la manera que té una persona d’adaptar-s’hi i d’encaixar la notícia. També pot necessitar temps per aprendre a fer front al tractament i a les seves conseqüències, a l’impacte que té la malaltia en l’entorn social i familiar, i en el canvi de l’autoconcepte que implica. És bo que es doni permís a vostè mateix per plorar, per estar trist o enfadar-se, fins i tot davant d’alguns consells de l’entorn sobre “ser fort” o “ser optimista perquè tot anirà bé“. La família de la persona afectada també pateix, i necessita les mateixes atencions.
De vegades també cal fer front a mirades curioses, preguntes indiscretes o que només pretenen satisfer una curiositat morbosa. Recordi que és vostè qui decideix què explica i a qui ho explica, i està en el seu dret de donar la informació que vulgui a qui vulgui.
Amb el tractament es poden presentar dues conseqüències a les quals cal prestar atenció. No apareixen sempre i, quan ho fan, poden ser només temporals:
- Incontinència urinària: Molts homes noten com han d’anar a orinar més sovint i, a més a més, fer-ho de manera urgent. En un 5-10% dels casos aquesta incontinència és greu. Es pot tractar col·locant quirúrgicament un tub que substitueix la uretra, o bé amb medicaments. Molts homes acaben fent canvis al seu estil de vida, de manera que romanen més temps a casa o organitzen els seus desplaçaments en funció de la disponibilitat de banys on puguin acudir en cas de necessitat. En qualsevol cas és recomanable mantenir la vida tant activa com sigui possible, sempre que l’estat físic ho permeti.
- Disfunció erèctil: És la dificultat per aconseguir una erecció i mantenir-la mentre es duu a terme una activitat sexual. Es pot tractar amb medicaments, injeccions o col·locant una pròtesi, però no per això deixa de preocupar la majoria d’homes que es troben en aquesta situació. Si li ha passat a vostè és possible que senti que ha perdut la seva masculinitat. En aquest cas és molt important la comunicació sincera amb la parella, i confiar en un professional de la sexologia si ho creuen convenient. Superar-ho requereix temps, i pot ser necessari canviar el concepte que es té de la sexualitat: tot i que popularment està molt lligada a la virilitat i la penetració, la sexualitat pot incloure moltes altres activitats per les quals no és necessària una erecció: petons, carícies, jocs… Recordi que ni l’edat, ni el càncer ni el seu tractament són motius per considerar que no s’hi pot fer res. Les persones tenen dret a gaudir d’una vida sexual plena si ho troben important, i a buscar solucions per resoldre aquests problemes.
Si el càncer avança i els metges veuen que la cura no és possible, no significa que ja no hi hagi res a fer. Se’l pot acompanyar a vostè i a la seva família, i intentar destinar el temps restant a fer aquelles coses que vol fer: tancar temes econòmics o familiars, visitar llocs o persones, deixar un llegat pels fills o els néts, etc. Molts pacients es queden més tranquils si han pogut fer un treball de repàs vital que els permeti concloure que la seva vida ha tingut un sentit. També es pot preparar el dol a nivell personal o familiar.
El tractament pal·liatiu s’orienta a controlar els símptomes físics i psicològics (dolor, angoixa, etc) i a garantir que la intervenció terapèutica es fa preservant la comunicació entre professionals, pacient i família, i garantint la dignitat de la persona a l’hora de prendre decisions. Es tracta d’una intervenció multidisciplinar en la que intervenen professionals que treballen coordinadament: metges, infermeres, psicòlegs, treballadors socials, etc.
Aquesta informació s’ha elaborat amb fonts obtingudes de la Sociedad Española de Oncología Médica, Associació Espanyola Contra el Càncer, National Cancer Institute, International Agency for Research on Cancer, i aportacions pròpies de l’experiència professional en Psicooncologia.
 |  |  |
