Tipus i estadístiques del càncer de pulmó

El càncer de pulmó és el tumor que apareix a un o a ambdós pulmons, els principals òrgans respiratoris. Els pulmons es troben al tòrax i participen a l’intercanvi de gasos recollint l’oxigen per enviar-lo a la sang, i agafant l’anhídrid carbònic que cal expulsar. La classificació del càncer de pulmó es fa en funció del tamany de les cèl·lules que afecta. El càncer de pulmó de cèl·lula petita (o microcític) representa el 20% dels diagnòstics d’aquesta malaltia. És un tipus de tumor molt agressiu i de creixement ràpid, que s’inicia a l’interior del pulmó.

La resta de càncers de pulmó afecten cèl·lules “no petites”, i es classifiquen en tres tipus:

  • Carcinoma escamós o epidermoide (40% dels diagnòstics): Té un creixement relativament lent. Apareix a la zona superficial del pulmó, en unes cèl·lules llises i primes.
  • Adenocarcinoma (30% dels diagnòstics): Apareix a les zones perifèriques dels pulmons, afectant sobretot la pleura. La pleura és una capa que recobreix el pulmó per fora. Aquest tipus de càncer és més freqüent en dones.
  • Carcinoma de cèl·lules grans (10% dels diagnòstics): És el tipus menys freqüent i afecta cèl·lules de mida gran.

Estadístiques del càncer de pulmó - Psicologia en CàncerA nivell mundial el càncer de pulmó és el més diagnosticat en total, amb gairebé 1.825.000 casos el 2012. A l’estat espanyol ocupa la tercera posició, per darrere del càncer de colon i el càncer de pròstata, amb 26.715 casos l’any 2012. Tendeix a augmentar en les dones i a disminuir en els homes. La supervivència a 5 anys, és a dir, la proporció de persones que continuen vives 5 anys després del diagnòstic, és del 12% al nostre país. És un dels tipus de càncer amb una supervivència més baixa, però amb tendència a millorar. Sol aparèixer a partir dels 50 anys d’edat.

Prevenció del càncer de pulmó

El principal factor de risc perquè es produeixi un càncer de pulmó és el tabac (prop del 90% dels casos). Aquesta relació es va establir fa dècades, i és acumulativa: com més anys de tabaquisme, més augmenta el risc. El càncer pot aparèixer uns 10 o 20 anys després de començar a fumar. El fum del tabac també augmenta el risc de càncer de pulmó entre els fumadors passius. Els fumadors passius són les persones que no fumen però respiren el fum d’altres persones del seu voltant.

Les dones es van iniciar en el tabaquisme més tard que els homes; per això ara elles se’n veuen menys afectades (encara que les tendències per gènere es van equilibrant). Altres factors de risc són professionals (exposició a l’asbest o al radó). També els antecedents familiars de càncer de pulmó i les malalties respiratòries com la MPOC (Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica).

Símptomes del càncer de pulmó

El símptoma més característic del càncer de pulmó és la tos, que pot ser seca (sense expulsar cap mena de fluid) o productiva (amb producció de flema o mucositat). També pot haver-hi hemòptisi (tos amb sang), que sol ser el símptoma d’alarma que porta la persona al metge. Altres símptomes son la dispnea (dificultat respiratòria), el cansament i el dolor toràcic. Quan la malaltia està avançada pot aparèixer dolor a algunes parts del cos on hi hagi metàstasis, com el cap o els ossos.

De tota manera aquests símptomes es poden deure a moltes malalties, algunes de les quals, benignes. Per tant la seva manifestació no implica que es tingui càncer de pulmó.

Si es manifesta qualsevol d’aquests símptomes cal acudir al metge per establir un diagnòstic i iniciar el tractament.

Diagnòstic del càncer de pulmó

Després d’una exploració en la qual s’analitza l’hàbit tabàquic -si hi és- i els antecedents personals i familiars de càncer i altres malalties importants el metge valora la possibilitat de fer més proves, entre les quals hi ha:

  • Anàlisi de sang i orina: Permet veure l’estat general del pacient. També si hi ha alguna infecció que pugui estar provocant la tos, el funcionament dels ronyons i del fetge, etc.
  • Radiografia de tòrax: Les taques al pulmó o els vessaments pleurals poden donar pistes sobre la presència d’un tumor, que caldrà confirmar posteriorment.
  • Citologia de l’esput: Si el pacient esputa mucositat o sang en tossir se’n recullen mostres. Poden servir per buscar-hi possibles cèl·lules tumorals o altres indicadors de la malaltia.
  • Espirometria: Mesura de la capacitat respiratòria, que analitza la quantitat d’aire que es pot expulsar dels pulmons. Consisteix en agafar aire i bufar a través d’un tub. Permet saber si la capacitat pulmonar del pacient es troba dins dels paràmetres normals.
  • Broncoscòpia: Els bronquis són les ramificacions per on circula l’aire quan es fa l’intercanvi de gasos. Amb la broncoscòpia s’introdueix un tub amb una càmera als bronquis per veure’n l’interior. El pacient ha estat anestesiat prèviament, de manera que pot notar algunes molèsties durant la prova, però no és dolorosa.
  • Biòpsia: Consisteix en l’obtenció d’una petita mostra de teixit del pulmó per analitzar-la. Es pot fer durant la mateixa broncoscòpia, o bé amb una punció des de l’exterior amb una agulla fina. Determinarà amb seguretat si hi ha càncer.

Si es confirma el diagnòstic de càncer les proves s’orienten a estudiar si la malaltia s’ha estès, amb l’ajuda d’un escàner o TAC -que permet observar si hi ha hagut invasió local o regional-. L’extensió cap els ossos es comprova amb una gammagrafia òssia. Cap d’aquestes proves resulta dolorosa, però poden provocar molèsties per la postura o per haver de beure un líquid anomenat contrast per facilitar l’observació (a la gammagrafia òssia).

Tractament del càncer de pulmó

Tractament del càncer de pulmó - Psicologia en Càncer

El tractament del càncer de pulmó dependrà de l’estat general del pacient, del tipus de tumor i del seu grau de progressió. La decisió la prenen conjuntament el metge i el pacient, entre les opcions que l’experiència clínica hagi demostrat que són les més eficaces. El tractament pot ser diferent entre una persona a una altra, encara que els seus símptomes s’assemblin.

Per prendre la decisió és important estar informat i, per tant, fer les preguntes necessàries als professionals sanitaris. Encara que sembli que són preguntes innecessàries, o que el metge no tindrà temps per respondre-les, tenim dret a informar-nos.

Les opcions terapèutiques varien en funció de l’extensió de la malaltia, però el tractament sol ser multidisciplinar. Això vol dir que hi participen professionals de diverses disciplines: pneumologia, oncologia mèdica, oncologia radioteràpica, infermeria, psicologia, treball social, etc. Aquestes són les opcions terapèutiques més habituals:

  • Tractament del càncer de pulmó de cèl·lules no petites:
    • Estadis I i II (tumor petit i localitzat al pulmó): El tractament d’elecció és la cirurgia (extirpació del tumor al quiròfan). Es pot fer una tumorectomia (extirpar només el tumor i l’àrea del voltant, per assegurar que s’eliminen les cèl·lules tumorals que no es veuen a simple vista), una lobectomia (extirpar un lòbul, que és una de les parts en que es divideix el pulmó) o una pneumonectomia (extirpar un pulmó sencer). També s’extirpen els ganglis del voltant per comprovar si hi ha hagut extensió de la malaltia. La intervenció es fa amb anestèsia general i un ingrés hospitalari que pot durar una o dues setmanes. Sovint cal afegir-hi quimioteràpia o radioteràpia, però no sempre és necessari.
    • Estadi III (tumor disseminat a nivell local): La cirurgia i la radioteràpia no són suficients per eliminar el càncer. Es fa quimioteràpia neoadjuvant (abans de la cirurgia) per reduir la mida dels tumors i fer-los més operables. Amb tot hi ha risc de que la malaltia torni a aparèixer, al pulmó o a algun altre òrgan. També se sol fer radioteràpia, conjuntament amb la quimioteràpia o en moments diferents. Si l’estadi és III-B el cirurgià pot optar per no operar, perquè la intervenció no produiria un benefici substancial.
    • Estadi IV (càncer avançat i amb metàstasis a distància): En aquest cas no es fa ni cirurgia ni radioteràpia pel tumor. Es poden operar les metàstasis localitzades al cervell o als ossos, però no és un tractament habitual. Sí que és més habitual eliminar-les amb radioteràpia. El tractament d’elecció és la quimioteràpia, que fa augmentar la supervivència i millora la qualitat de vida. Habitualment s’utilitzen el cisplatí i el pemetrexed.
  • Tractament del càncer de pulmó de cèl·lules petites: Aquest tipus de càncer té mal pronòstic perquè es dissemina molt ràpidament. Per tant quan, es detecta, la cirurgia ja no és eficaç (tan sols n’és per eliminar metàstasis molt localitzades). Se sol aplicar quimioteràpia durant un interval de 3 a 6 mesos i combinada -o no- amb radioteràpia. De tota manera la malaltia reapareixarà amb molta probabilitat encara que el tractament hagi resultat eficaç. També es pot dur a terme l’anomenada radiació profilàctica cerebral (radioteràpia preventiva dirigida al crani) ja que s’ha demostrat que retarda l’aparició de metàstasis al cervell.

La radioteràpia és un tractament local, dirigit al tumor des de fora del cos amb una màquina de radiació. Per tant s’utilitza amb finalitat curativa quan el tumor està molt localitzat, o amb intenció pal·liativa (controlar el dolor) si la malaltia s’ha disseminat. La radiació causa danys a les cèl·lules tumorals, de manera que les destrueix i n’impedeix la reproducció. Però inevitablement els teixits del voltant se’n poden veure afectats. La radioteràpia comença amb unes sessions de preparació, en que es marca la pell amb un retolador per saber exactament on s’ha d’irradiar.

Les sessions de radioteràpia poden ser nombroses i fer-se diversos dies durant algunes setmanes. Però la radiació sol durar només uns segons o un minut, durant el qual el pacient no nota cap mena de dolor ni molèstia (tret de la postura, que pot ser incòmoda). Entre els seus efectes secundaris es troben les cremades locals a la pell, la fatiga i les nàusees. També pot produir-se mal de coll o dolor a l’hora d’empassar-se el menjar (disfàgia).

L’especialista en aquest tractament és l’oncòleg radioterapeuta. Ell/a és qui pot aconsellar sobre com reduir aquests i d’altres efectes secundaris. Per exemple, se sol recomanar evitar totalment l’exposició al sol i utilitzar cremes hidratants. Prop del 15% dels pacients presenten neumonitis per radiació: una irritació o inflamació del pulmó provocada per la radioteràpia, que produeix símptomes com tos, febre i dificultat respiratòria, que es poden allargar uns mesos o uns anys.

La quimioteràpia és un tractament sistèmic. Es distribueix per tot el cos, afectant la reproducció de les cèl·lules tumorals, encara que també afecta les cèl·lules sanes -donant lloc als efectes secundaris-. Els medicaments que s’utilitzen per al càncer de pulmó de cèl·lules no petites són el cisplatí i la vinorelbina. Per a pacients amb càncer de pulmó de cèl·lules petites, a més a més dels esmentats, s’hi poden afegir l’irinotecan, el topotecan, el paclitaxel o la ciclofosfamida, entre d’altres.

Habitualment la quimioteràpia s’administra per via intravenosa i es fa cada 3 o 4 setmanes. Poc després de cada sessió és quan poden aparèixer els efectes secundaris, encara que no ho fan sempre. Aquests símptomes inclouen caiguda dels cabells, vòmits, diarrea, llagues a la boca, o fatiga. L’oncòleg pot receptar alguns medicaments que ajudaran a disminuir la intensitat d’aquestes reaccions adverses. El tractament dels efectes secundaris és cada cop més eficaç.

Abans d’una nova sessió de quimioteràpia es fa una anàlisi de sang. Això és perquè si hi hagués algun dèficit, per exemple de glòbuls blancs o de plaquetes, cal recuperar els nivells normals abans de tornar a rebre la quimioteràpia. En aquest cas la dosi que toca es pot postposar uns dies.

En alguns pacients en estadi IV de càncer de pulmó de cèl·lules no petites es poden aplicar teràpies biològiques. Aquestes són molt personalitzades i es dirigeixen al que s’anomena “dianes terapèutiques“: punts molt concrets de la cèl·lula tumoral on poden actuar amb una eficàcia especialment alta. S’utilitzen medicaments com el bevacizumab o el cetuximab.

Evolució i pronòstic del càncer de pulmó

Com hem dit, el càncer de pulmó en estadi avançat té un gran risc de reaparèixer més endavant. Fins i tot quan el tractament funciona. I ho pot fer al pulmó o a alguna altra part del cos. A més a més el càncer de pulmó microcític (de cèl·lules petites) es detecta, habitualment, quan ja és tard per realitzar un tractament curatiu. Tot plegat contribueix a fer que el càncer de pulmó tingui un mal pronòstic. La probabilitat de curar-se del tot és relativament baixa (encara que augmenta cada any).

Un cop acabat el tractament cal seguir fent controls mèdics. Si la malaltia torna el tractament es pot haver de fer més agressiu. En aquest cas és probable que els seus efectes secundaris també siguin més importants.

Psicologia del càncer de pulmó

Impacte psicològic del càncer de pulmó

Durant les proves de diagnòstic i de seguiment pot predominar la por i la incertesa. S’aconsella anar-hi acompanyat/da per un familiar o amic, i prendre notes de la informació que dóna el metge. Si el diagnòstic, efectivament, és de càncer, pot passar uns moments en que deixi de prestar atenció al que li diuen, o es pot oblidar de detalls importants.

Pot aprofitar l’experiència del metge perquè li expliqui com anirà cada part del tractament, quins efectes secundaris pot tenir i com tractar-los, què podrà fer i què no podrà fer de les seves activitats habituals, etc. Aquesta i les següents ocasions en que vegi el metge li pot fer totes les preguntes que tingui. Per mantenir la relaxació, respiri lentament i profundament, agafant l’aire pel nas i expulsant-lo per la boca.

Si el diagnòstic és de tumor o càncer pot tenir reaccions com incredulitat, por, ansietat, tristesa, depressió, ràbia, etc. És normal respondre d’aquesta manera, ja que es tracta d’una malaltia greu i aquesta reacció és la manera que té una persona d’adaptar-s’hi i d’encaixar la notícia. També pot necessitar temps per aprendre a fer front al tractament i a les seves conseqüències. L’impacte de la malaltia en l’entorn social i familiar, i el canvi de l’autoconcepte que implica també costen d’assumir. És bo que es doni permís a vostè mateix per plorar, per estar trist o enfadar-se, fins i tot davant d’alguns consells de l’entorn sobre “ser fort” o “ser optimista perquè tot anirà bé“. La família de la persona afectada també pateix, i necessita les mateixes atencions.

Algunes persones tenen un sentiment de culpabilitat, per no haver fet cas dels advertiments de deixar de fumar, i pensen que el càncer s’ha produit per culpa seva. Altres vegades és la família o l’entorn social qui culpabilitza al fumador per haver estat diagnosticat de càncer. Aclarim que el càncer de pulmó pot aparèixer per altres causes i que no tots els fumadors tindran la malaltia.

A més a més la nicotina crea dependència, de la qual no és fàcil sortir. Aquesta dependència facilita continuar fumant, encara que la persona tingui voluntat de deixar-ho. En qualsevol cas culpabilitzar un fumador del fet de tenir càncer no és útil (perquè no contribuirà a fer que es curi) i no és real, ja que quan una persona fuma no ho fa amb la intenció de tenir càncer. És millor ser al seu costat, atendre les seves necessitats i mostrar-se disposat/da a ajudar-la.

De vegades també cal fer front a mirades curioses, preguntes indiscretes o que només pretenen satisfer una curiositat morbosa. Recordi que és vostè qui decideix què explica i a qui ho explica, i està en el seu dret de donar la informació que vulgui a qui vulgui.

La malaltia i el seu tractament poden provocar disfuncions sexuals. La fatiga és un símptoma habitual en les persones amb càncer de pulmó, i això pot fer que les relacions sexuals no es puguin mantenir com abans. En aquest cas és important la comunicació sincera amb la parella, i confiar en un professional de la sexologia si ho creuen convenient. Adaptar-s’hi requereix temps, i pot ser necessari canviar el concepte que es té de la sexualitat. Tot i que popularment està molt lligada a la virilitat i la penetració, la sexualitat pot incloure moltes altres activitats per les quals no és necessària una erecció: petons, carícies, jocs… Recordi que ni l’edat, ni el càncer ni el seu tractament són motius per considerar que no s’hi pot fer res. Les persones tenen dret a gaudir d’una vida sexual plena si ho troben important, i a buscar solucions per resoldre aquests problemes.

Altres activitats de la vida diària també es poden haver de fer amb més dificultats, o deixar-se de fer. Això es deu a la pèrdua de capacitat respiratòria. És important buscar activitats més tranquil·les i acceptar aquesta limitació, que pot ser definitiva. L’autoimatge se’n veu afectada, i pot demanar temps acceptar el canvi. Es pot sentir més dependent dels altres. El metge li pot recomanar algun programa d’exercici físic adaptat al seu estat, per recuperar part de la capacitat pulmonar perduda.

Psicòleg càncer Manresa i BarcelonaSi el càncer avança i els metges veuen que la cura no és possible, no significa que ja no hi hagi res a fer. Se’l pot acompanyar a vostè i a la seva família, i intentar destinar el temps restant a fer aquelles coses que vol fer. Per exemple, tancar temes econòmics o familiars, visitar llocs o persones, deixar un llegat pels fills o els néts, etc. Molts pacients es queden més tranquils si han pogut fer un treball de repàs vital que els permeti concloure que la seva vida ha tingut un sentit. També es pot preparar el dol a nivell personal o familiar.

El tractament pal·liatiu s’orienta a controlar els símptomes físics i psicològics (dolor, angoixa, etc). També busca garantir que la intervenció terapèutica es fa preservant la comunicació entre professionals, pacient i família. És una manera de garantir la dignitat de la persona a l’hora de prendre decisions. Es tracta d’una intervenció multidisciplinar en la que intervenen professionals que treballen coordinadament: metges, infermeres, psicòlegs, treballadors socials, etc.

Notícies relacionades


Aquesta informació s’ha elaborat amb fonts obtingudes de la Sociedad Española de Oncología Médica, Associació Espanyola Contra el Càncer, National Cancer Institute, International Agency for Research on Cancer, i aportacions pròpies de l’experiència professional en Psicooncologia

Si necessites ajuda per a gestionar qualsevol d’aquestes situacions, o resoldre algun dubte, posa’t en contacte amb mi. Pots fer-ho a través de WhatsApp al 644298759, o demanar una primera visita gratuïta abans de decidir si necessites un suport psicològic més específic.