Tipus i estadístiques del càncer de fetge
El fetge és un òrgan vital que realitza més de 500 funcions. Principalment són funcions metabòliques (transformació del menjar i els medicaments perquè puguin ser aprofitats pel cos) i immunitàries. També purifica la sang i emmagatzema el ferro i el glucògen. El 90% de càncer de fetge són hepatocarcinoma (tumor de les cèl·lules hepàtiques). A banda d’això aquest òrgan és un dels que més reben metàstasis quan un tumor a qualsevol part de cos s’estén. De tota manera aquesta pàgina se centra en el tumor primari de fetge: el que té origen en aquest mateix òrgan.
El càncer de fetge és el sisè més diagnosticat a tot el món, amb 782.451 casos el 2012. D’aquests, el 71% són homes i el 29% són dones. Al nostre país se’n van diagnosticar 5.522 casos aquell mateix any, essent el 10è per ordre de freqüència. Pràcticament sempre es diagnostica a partir dels 50 anys d’edat.
La supervivència a 5 anys (percentatge de persones que són vives 5 anys després del diagnòstic) és difícil de determinar perquè depèn de molts factors.
Prevenció del càncer de fetge
El 90% de persones amb càncer de fetge tenen una malaltia hepàtica crònica prèvia. És a dir, el càncer és l’últim estadi d’una hepatitis de llarga evolució, que pot estar provocada per un virus (Hepatitis B, Hepatitis C o Hepatitis D), el consum excessiu d’alcohol, processos metabòlics (malaltia de Wilson o hemocromatosi) o una acumulació de greixos (fetge gras).
Amb qualsevol d’aquestes causes d’hepatitis, si no es pot curar, el fetge produeix una sèrie de cicatrius (fibrosi hepàtica). Posteriorment aquestes cicatrius s’endureixen (cirrosi hepàtica) i, en alguns casos, poden acabar donant lloc al tumor. Per tant la manera de prevenir el càncer de fetge és evitant el dany hepàtic. Això es pot fer protegint-se de les hepatitis virals (vacunant-se de l’Hepatitis B i evitant compartir agulles per al consum de drogues i per a tatuatges) i reduint el consum d’alcohol. Un cop el fetge està danyat s’aconsella que l’alcohol i el tabac s’eliminin completament.
Símptomes dels tumor hepàtics
El tumor hepàtic pot no donar símptomes fins que està avançat. Quan apareixen aquests signes i símptomes són similars als de l’hepatitis:
- Coloració groguenca de la pell i de la part blanca dels ulls (ictericia)
- Orina de color fosc (colúria) i femtes de color molt clar (acòlia)
- Pèrdua de pes involuntària i pèrdua de la gana
- Nàusees i/o vòmits (de vegades, amb presència de sang)
- Dolor al costat dret de l’abdomen o a l’esquena. Inflamació del fetge
- Fatiga o cansament, insomni i febre
Si apareix algun d’aquests símptomes cal anar al metge el més aviat possible.
Diagnòstic del càncer de fetge
Com que la gran majoria de persones amb càncer de fetge tenen una malaltia hepàtica prèvia, el tumor se sol detectar en un dels controls habituals que es fan. Davant de la sospita, les proves que es realitzen són les següents:
- Anàlisi de sang on, a més a més dels estudis habituals (glòbuls blancs, glòbuls vermells, etc) es fan proves de funció hepàtica i renal, per veure si el fetge i els ronyons funcionen correctament.
- Prova d’Alfa-feto-proteïna: L’Alfa-feto-proteïna (AFP) és una substància que produeixen alguns tumors. La seva detecció no és confirmatòria, però ajuda a orientar el diagnòstic.
- Ecografia: És una prova indolora, no invasiva i de resultat immediat, que ajuda a veure la mida i la forma del fetge. És la mateixa prova que es fa a les dones embarassades, i no té cap risc associat. En persones amb un possible tumor al fetge ajuda a veure’n la localització i la mida.
- TAC: El TAC (tomografia axial computeritzada) és una sèrie de radiografies que, quan s’ajunten, aporten imatges de molts punts del fetge. La prova no és dolorosa ni es nota cap molèstia mentre es fa. El pacient està estirat a una llitera i passa per dins d’un cercle que fa les radiografies.
- Ressonància magnètica: La ressonància magnètica consisteix en utilitzar un camp magnètic per observar el fetge. El pacient s’estira a una llitera que es mou i, en passar pel camp magnètic, emet ones de ràdio que ajuden a veure els òrgans. La prova tampoc resulta dolorosa, ni és invasiva. No utilitza radiació.
- Biòpsia: S’introdueix al fetge una agulla amb unes pinces, amb les quals s’extreu una petita mostra del fetge que després s’analitza al laboratori. Aquesta prova sí que resulta una mica dolorosa, però es fa amb anestèsia local.
Tractament del càncer hepàtic
El tractament del càncer de fetge té múltiples opcions, però cap d’elles és especialment eficaç. L’opció escollida depèn de l’estadi del tumor i de l’estat general del pacient. La classificació en estadis més utilitzada és la BCLC (Barcelona Clinic Liver Cancer), que determina aquestes estratègies terapèutiques a cada estadi:
- Estadi 0 (tumor localitzat, molt inicial i sense símptomes): Se sol practicar cirurgia per extirpar el tumor amb un marge de seguretat del voltant per eliminar possibles cèl·lules residuals. És un tractament indicat si no hi ha factors que facin pensar en una recaiguda posterior. Aquests factors inclouen la cirrosi hepàtica i el mal funcionament del fetge. (El 70% de persones a qui s’ha extirpat el tumor tenen una recaiguda dins dels primers 5 anys).
- Estadi A (tumor localitzat, inicial i sense símptomes): També es pot aplicar cirurgia, amb les mateixes condicions que a l’Estadi 0. Si no es pot operar hi ha l’opció de l’ablació percutània, que és la destrucció del tumor amb injecció d’alcohol (alcoholització), congelant-lo (criocirurgia), amb microones o amb radiofreqüència (ones de calor). L’alternativa és el trasplantament de fetge, al qual opten persones amb determinades condicions: Tenir menys de 65 anys, que el tumor no s’hagi estès, que hi hagi una sola massa tumoral de menys de 5 centímetres, o un màxim de 3 masses més petites de 3 centímetres i que no tingui altres malalties greus.
- Estadi B (tumor amb diversos nòduls, però sense símptomes): L’objectiu és controlar el tumor, però no eliminar-lo. Es practica quimioembolització o radioembolització intra-arterials, que consisteixen en aplicar fàrmacs o radiació a les artèries que van cap el tumor, per impedir que aquest es pugui alimentar i créixer. La quimioembolització es coneix amb les sigles TACE (Transarterial chemoembolization). Es poden fer en combinació amb quimioteràpia o radioteràpia.
- Estadi C (tumors múltiples, amb símptomes, i que s’han començat a estendre): la primera opció és la quimioteràpia, amb un medicament que es diu sorafenib. El sorafenib es pren per via oral i la seva funció és bloquejar la reproducció de les cèl·lules tumorals. Fins fa pocs mesos, els pacients als quals no els feia efecte el sorafenib només es podien beneficiar de tractament pal·liatiu, perquè no hi havia més opcions. Ara, però, s’ha investigat el regorafenib, que és més eficaç que el sorafenib i té menys efectes secundaris.
- Estadi C (malaltia estesa pel cos, sense opció curativa): En aquest cas el tractament no és curatiu, sinó que es basa en el control de símptomes: el dolor, la fatiga, els trastorns digestius, etc. Es considera que la malaltia està tant avançada que cap tractament la pot eliminar.
Els tractaments tenen efectes secundaris, que convé tenir presents. De tota manera no tots els pacients tindran aquests efectes i, a més a més, cada cop hi ha estratègies més eficaces per mantenir-los a ratlla.
La cirurgia i el trasplantament es fan amb anestèsia general. Prèviament s’ha fet un estudi preoperatori, en el qual es fa una analítica, un electrocardiograma (una prova indolora i no invasiva que mostra el ritme cardíac en una gràfica) i una radiografia de tòrax. També se signa el consentiment informat. Es tracta d’un document que signa el pacient on explica en què consisteix l’operació i quins riscos pot tenir. Aquest és el moment per fer les preguntes que tinguem al metge i, aquest, les respondrà. També explicarà les mesures prèvies a la intervenció: hores de dejú, higiene, etc. És important complir aquestes instruccions per assegurar que la cirurgia es pot fer bé. El trasplantament de fetge té unes condicions especials, que trobareu explicades aquí.
Les estratègies percutànies (alcoholització, criocirurgia, microones o ablació per radiofreqüència) són més simples, i es fan amb acompanyament d’ecografia per assegurar que el tractament es concentra al tumor. En aquest cas també el metge li donarà les explicacions necessàries.
El sorafenib és un medicament de quimioteràpia que es pren per via oral, en forma de pastilla. Entre els seus efectes secundaris hi ha la caiguda dels cabells, les nàusees i vòmits, la febre, el cansament i el risc d’infeccions. Consulti el seu metge sobre com reduir aquests símptomes.
Evolució i pronòstic
El càncer de fetge es considera de mal pronòstic. En general el seu tractament és poc eficaç: el 70% de pacients que reben tractament amb cirurgia tenen una recaiguda. A més a més sovint el càncer se suma a una malaltia hepàtica prèvia, amb les seves pròpies complicacions.
Es considera que el pronòstic és més favorable quan el fetge pot continuar fent les seves funcions, i quan els nivells d’algunes substàncies a la sang com l’albúmina o la bilirrubina són adequats. Per tant el pronòstic pot variar segons l’estat del fetge, independentment del tumor. Si hi ha cirrosi hepàtica el pronòstic serà més desfavorable.
Impacte psicològic del càncer al fetge
Durant les proves de diagnòstic i de seguiment pot predominar la por i la incertesa. S’aconsella anar al metge acompanyat/da per un familiar o amic, i prendre notes de la informació que dónen els professionals. Si es confirma el diagnòstic de càncer pot passar uns moments en que deixi de prestar atenció al que li diuen, o es pot oblidar de detalls importants. Per això convé anar-hi acompanyat/da.
També és important fer les preguntes necessàries, en qualsevol moment i, fins i tot, apuntar-les en un paper per no oblidar-les. El metge li pot explicar com anirà cada part del tractament, quins efectes secundaris pot tenir i com tractar-los, què podrà fer i què no podrà fer de les seves activitats habituals, etc. Per mantenir la relaxació pot respirar lentament i profundament, agafant l’aire pel nas i expulsant-lo per la boca.
Davant del càncer és normal reaccionar amb incredulitat, por, ansietat, ràbia, tristesa, etc. Les persones responen així perquè saben que es tracta d’una malaltia greu. També hi ha qui reacciona amb optimisme i esperança, o rient. La reacció és la manera d’adaptar-s’hi i d’encaixar la notícia. Igualment pot necessitar temps per aprendre a fer front al tractament i a les seves conseqüències, a l’impacte de la malaltia en l’entorn social i familiar, i a la manera de veure’s a vostè mateix/a.
També és habitual preguntar-se “Per què a mi?“. És una pregunta que no té una resposta individual: el càncer afecta moltes persones, independentment del seu passat o del seu estil de vida. No hi ha un motiu especial pel qual li pugui passar a vostè o a algú altre. En tot cas és bo que es doni permís a vostè mateix/a per plorar, per estar trist/a o per enfadar-se. Fins i tot davant d’alguns consells que li puguin donar, com “ser fort” o “ser optimista perquè tot anirà bé“. Són consells amb bona intenció, però que no ajuden a alleujar el patiment. Només la persona que passa per aquesta situació sap realment com n’és de dur. La família de la persona afectada també pateix, i necessita les mateixes atencions.
També pot haver d’afrontar mirades o preguntes indiscretes. L’hepatocarcinoma, com altres malalties hepàtiques, encara té un cert estigma: hi ha persones que, sense conèixer la seva història personal, les pot associar al consum d’alcohol o de drogues, o a la promiscuitat. Recordi que no té perquè donar detalls a ningú si no ho desitja. Pot respondre les preguntes que vulgui i negar-se a respondre les que no vulgui.
La qualitat de vida i les relacions es poden deteriorar. Això inclou la vida sexual. I encara que sembli que la sexualitat no és important perquè cal prioritzar el tractament, en realitat sí que és important si vostè vol. Cada persona dóna més importància a unes coses i menys a unes altres. Per tant té dret a buscar una solució per millorar aquest aspecte de la vida en parella. En aquest cas és molt important la comunicació amb l’altra persona.
Si la malaltia avança i es descarta la possibilitat de curar-se, no vol dir que no hi hagi res a fer. Sempre pot buscar la companyia dels familiars i amics, i destinar el temps a fer les coses que més li agraden, o que vol deixar fetes: visitar llocs nous, deixar un llegat pels fills o els néts, etc. De vegades el tram del final de vida és menys difícil de passar si la persona pot valorar que la seva vida ha tingut sentit.
El tractament pal·liatiu és interdisciplinar i integral. Això vol dir que no es limita a controlar el dolor, sinó que inclou l’atenció personalitzada a cada pacient i a la seva família, per al control dels símptomes físics i psicològics. L’objectiu és que la presa de decisions i l’etapa de final de vida es puguin viure amb tanta dignitat i respecte com sigui possible. L’equip inclou metges/esses, infermers/es, psicòlegs, treballadors/es socials, etc.
Aquesta informació s’ha elaborat amb fonts obtingudes de la Sociedad Española de Oncología Médica, Associació Espanyola Contra el Càncer, National Cancer Institute, International Agency for Research on Cancer, i aportacions pròpies de l’experiència professional en Psicooncologia.
 |  |  |
