Skip to content

Tipus i estadístiques del càncer de còlon

El càncer de còlon (o càncer colo-rectal) és el tumor que apareix entre la terminació de l’intestí prim i l’anus. Aquest òrgan realitza l’última fase de la digestió: absorbeix aigua i altres elements, i condueix la matèria fecal cap a l’anus per a la seva expulsió. El càncer de còlon se subdivideix en 5 tipus:

Càncer de colon - Psicologia en Càncer
Ramon Inciarte – Pixabay
  • Adenocarcinoma: Gairebé tots els casos de càncer colo-rectal (prop del 95%) són d’aquest tipus. Es produeixen a la mucosa que revesteix l’interior del còlon i el recte. Els altres quatre tipus són molt poc freqüents.
  • Tumor carcinoide: Apareix a les cèl·lules productores d’hormones que funcionen a l’aparell digestiu, com la motilina o la bombesina.
  • Sarcoma: Es produeix a la capa muscular del còlon, la que fa desplaçar els aliments en direcció a l’anus.
  • Limfoma: Es localitza a les cèl·lules de defensa de l’intestí. No té res a veure amb tumors als ganglis limfàtics.
  • Melanoma: Habitualment es tracta d’una metàstasi d’un melanoma o càncer de pell.

A nivell mundial el càncer de còlon és el tercer més diagnosticat, arribant a 1.361.000 persones el 2012, amb poques diferències entre homes i dones. La supervivència a 5 anys, és a dir, la proporció de persones que continuen vives 5 anys després del diagnòstic, és de prop del 55% al nostre país, encara que depèn de l’estadi en que s’ha detectat: oscil·la entre el 90% dels que es detecten a l’estadi I i el 10% dels que es detecten a l’estadi IV. Representa aproximadament el 15% de tots els càncers de tot el món. Es diagnostica amb més freqüència als països desenvolupats i pràcticament sempre a partir dels 40 anys d’edat.

Prevenció del càncer de còlon

El principal factor de risc perquè es formi un tumor al còlon és el consum freqüent i continuat d’aliments rics en greixos animals. Per tant, mantenir una dieta equilibrada i amb presència abundant de fruites i verdures -riques en fibra- és un bon factor de protecció. També s’aconsella no fumar, practicar exercici físic (per evitar el sedentarisme) i mantenir el pes a ratlla.

Símptomes del càncer de còlon

Molts pacients no noten símptomes però, quan n’hi ha, els més freqüents són els canvis en el ritme de les deposicions (alternança entre la diarrea i l’estrenyiment, amb canvis notablement més bruscos del que pugui ser habitual en el pacient). També pot haver-hi rectorràgia (eliminació de sang amb la femta) i obstrucció intestinal, amb nàusees, vòmits i dolor abdominal. D’altres símptomes són la pèrdua de pes no intencionada i la fatiga.

Si apareix algun d’aquests símptomes cal anar al metge el més aviat possible.

Diagnòstic del càncer de còlon

El càncer colo-rectal es pot detectar de manera precoç, per la qual cosa es convida tots els homes i les dones d’entre 50 i 69 anys a participar del programa de detecció precoç, independentment del seu estat de salut. La prova que es realitza és un test de detecció de sang oculta a la femta. El seu funcionament és el següent:

Diagnòstic del càncer colo-rectal
Julio César Velásquez Mejía – Pixabay
  1. El participant rep una carta a casa on se’l convida a anar a una farmàcia propera a recollir el kit de detecció.
  2. A la farmàcia se li dóna el kit de detecció amb un número per identificar-lo, mantenint la confidencialitat.
  3. L’usuari, a casa, recull una petita mostra de femta amb un pinzell. És una prova ràpida, indolora, no invasiva, i sense cap més cost per al pacient. La mostra la porta a la farmàcia on havia anat a buscar el kit.
  4. La farmàcia envia la prova al laboratori, que realitza l’anàlisi per veure si hi ha sang.
  5. En cas que hi hagi sang a la femta (cosa que passa amb poca freqüència) es fa una colonoscòpia. Si amb aquesta es manté la sospita el procés de diagnòstic passa a ser més específic.

Les proves de diagnòstic quan hi ha sospita de càncer colo-rectal són:

  • Història clínica, exploració i anàlisi de sang. Permeten estudiar l’estat de salut general, així com la presència d’anèmia o de marcadors tumorals com la CEA (antigen carcinoembrionari) i el CA 19.9.
  • Colonoscòpia: Observació de l’interior del còlon i el recte amb un tub llarg i flexible i una càmera. També té una pinça que permet obtenir mostres de teixit per fer biòpsies (estudis anatomo-patològics de cèl·lules), i pot retirar petits pòlips. La prova es fa amb sedació, de manera que s’evita el dolor, però el pacient es manté despert. No té riscos considerables.
  • Tacte rectal: El metge explora el recte i l’anus per detectar la presència d’inflamacions o anomalies. La prova no resulta dolorosa, però pot causar molèsties.
  • Ecografia: Permet veure l’anatomia dels òrgans interns sense produir dolor ni emetre cap tipus de radiació. No només veu el còlon, sinó altres òrgans que també es poden veure afectats per aquest càncer, com el fetge. A més a més el seu resultat és immediat.

Si es confirma el diagnòstic de càncer les proves s’orienten a estudiar si la malaltia s’ha estès, a través d’un escàner o TAC -que permet observar si hi ha hagut invasió local o regional- i una radiografia de tòrax -per buscar metàstasis als pulmons-. Si hi ha sospites que es pot haver estès a altres parts del cos es fa una ressonància magnètica i una gammagrafia òssia (per buscar metàstasis als ossos). Cap d’aquestes proves resulta dolorosa, però poden provocar molèsties per sorolls (en el cas de la ressonància magnètica) o per haver d’injectar un líquid anomenat radiotraçador per facilitar la observació dels ossos (en el cas de la gammagrafia òssia).

Alguns tipus de càncer colo-rectal poden ser d’origen hereditari. Per la qual cosa esdevé encara més important participar del programa de detecció precoç. Si el metge detecta un patró de càncer de còlon a la seva família li pot recomanar un consell genètic. Amb algunes proves es determinarà si té alguna d’aquestes malalties:

  • Poliposi adenomatosa familiar (PAF). una malaltia hereditària que fa que es formin nombrosos pòlips a l’interior del còlon, generalment a partir del final de l’adolescència. Alguns d’aquests pòlips poden acabar convertint-se en tumor i per això és important tenir-los controlats.
  • Càncer de còlon hereditari no polipòsic (CCHNP)Síndrome de Lynch. Fa que el risc de tenir càncer colo-rectal es transmeti entre generacions d’una mateixa família. Representa entre el 2% i el 7% dels casos de càncer de còlon.

Tractament del càncer de còlon

El tractament del càncer de còlon dependrà de l’estat general del pacient, d’on es localitza el tumor i de l’estadi de la malaltia: segons si és un tumor localitzat, si ha afectat ganglis o òrgans pròxims o distants, el tractament recomanat serà un o un altre.

També pot dependre de les seves preferències: a mesura que augmenten les opcions terapèutiques cada cop més es convida a les persones afectades a participar de la presa de decisions sobre el tractament. En aquest sentit és molt important estar informat/da i, per tant, fer les preguntes necessàries als professionals sanitaris. Encara que sembli que les preguntes poden ser innecessàries, o que el metge no té temps. Tenim dret a estar tant informats/des com vulguem.

Seguint la classificació modificada d’Aster i Coller, el tractament a cada fase de la malaltia és el següent:

Radioteràpia per al càncer de colon
Michal Jarmoluk – Pixabay
  • Estadi I o A (només afecta la mucosa del còlon, sense arribar als ganglis o òrgans del voltant). El tumor se sol eliminar amb cirurgia. Es fa una colectomia, amb la qual s’extirpa la part del còlon afectada. Si el trànsit intestinal ja no és possible a partir d’aquest moment es practica una colostomia: una connexió del còlon amb l’exterior del cos per permetre la sortida de la femta, que es recull en una bossa.
  • Estadi II o B (afecta la capa muscular i de greix del voltant, i arriba a òrgans que estan en contacte amb el còlon o el recte, però sense afectar els ganglis). També es tracta amb cirurgia, encara que si el pacient té factors de mal pronòstic aquest tractament s’acompanya de quimioteràpia. Es poden haver d’extirpar alguns òrgans propers, com l’úter, la bufeta o una part de l’estómac. Igualment es pot fer alguna sessió de radioteràpia, ja sigui abans de la cirurgia (radioteràpia neoadjuvant, per reduir la mida del tumor i fer la cirurgia més fàcil) o després de la cirurgia (radioteràpia adjuvant, per ajudar a eliminar les cèl·lules tumorals que hagin quedat i que puguin resultar invisibles a la vista del cirurgià).
  • Estadi III o C (el càncer ha penetrat als ganglis limfàtics). La cirurgia es complementa amb quimioteràpia, que en aquest cas, es considera necessària. L’eliminació dels gànglis limfàtics contribueix a aturar l’extensió del tumor, i es duu a terme mitjançant una limfadenectomia.
  • Estadi IV o D (ha produït metàstasis a distància: al fetge, als pulmons o als ossos). La base del tractament és la quimioteràpia, encara que de vegades també es pot fer cirurgia per eliminar algunes metàstasis. Tot i que la majoria de persones a aquest estadi tenen una malaltia incurable, extirpar les metàstasis pot fer augmentar la supervivència. La radioteràpia també s’utilitza per reduir les metàstasis als òrgans a distància.

Recordem que la radioteràpia és un tractament local. Es dirigeix al tumor des de fora del cos, amb una màquina de radiació. La radiació causa danys a les cèl·lules tumorals, de manera que les destrueix i n’impedeix la reproducció. Però inevitablement els òrgans del voltant se’n poden veure afectats. La radioteràpia comença amb unes sessions de preparació, en que es marca la pell amb un retolador per saber exactament on s’ha d’irradiar.

Les sessions de radioteràpia pròpiament poden ser nombroses i fer-se diversos dies durant algunes setmanes. Però la radiació en si sol durar només uns segons o un minut. Durant aquest temps el pacient no nota cap dolor ni molèstia (tret de la postura, que pot ser incòmoda). Entre els seus efectes secundaris es troben les cremades locals a la pell, la fatiga, les nàusees i la incontinència urinària. L’especialista en aquest tractament és l’oncòleg radioterapeuta, i és qui pot aconsellar sobre com reduir aquests efectes secundaris. Per exemple, se sol recomanar evitar totalment l’exposició al sol i utilitzar cremes hidratants.

La quimioteràpia és un tractament sistèmic: es distribueix per tot el cos, afectant la reproducció de les cèl·lules tumorals. Però també afecta les cèl·lules sanes, la qual cosa dóna lloc als efectes secundaris. Els medicaments que s’utilitzen per al càncer colo-rectal són l’oxal·liplatí, l’irinotecan, el 5-fluoruracil o la capecitabina, entre d’altres.

Les quimioteràpia s’administra per via intravenosa i es fa cada 3 o 4 setmanes. Uns dies després de cada sessió és quan poden aparèixer els efectes secundaris, encara que no ho fan sempre. Aquests símptomes inclouen caiguda dels cabells, vòmits, diarrea, llagues a la boca, o fatiga. L’oncòleg pot receptar alguns medicaments que ajudaran a disminuir la intensitat d’aquestes reaccions adverses. Afortunadament el tractament dels efectes secundaris és cada cop més eficaç.

Alguns efectes secundaris poden ser específics de certs fàrmacs. La capecitabina o el 5-fluoruracil poden provocar l’anomenada síndrome de mans i peus. Aquesta es manifesta amb vermellor a les palmes de les mans i les plantes dels peus, que pot evolucionar cap a dolor. És important consultar el metge de seguida que comencin a aparèixer aquests signes. L’oxal·liplatí pot provocar neuropatia, en forma de pèrdua de sensibilitat o formigueig i hipersensibilitat al fred o al calent quan es beuen líquids. Finalment, la diarrea pot aparèixer amb qualsevol producte de quimioteràpia, però pot ser especialment severa amb l’irinotecan. També cal consultar al metge quan comença a presentar-se, per prendre mesures que evitin la deshidratació.

Quimioteràpia en càncer colo-rectal
Klbz – Pixabay

Abans d’una nova sessió de quimioteràpia es fa una anàlisi de sang. Si hi hagués algun dèficit, per exemple de glòbuls blancs o de plaquetes, cal recuperar els nivells normals abans de tornar a rebre la quimioteràpia. En aquest cas la dosi que toca es pot postposar uns dies.

De vegades el tractament convencional per a una persona amb càncer colo-rectal metastàsic no resulta eficaç. Aleshores la teràpia es pot fer amb regorafenib, un inhibidor de la tirosina kinasa que es pren per via oral. Pot tenir com a efectes secundaris la fatiga, la pèrdua de la gana, la diarrea o canvis a la veu.

Per al càncer de còlon i recte també s’utilitzen un tipus de medicaments anomenats anticossos monoclonals, que destrueixen les cèl·lules tumorals sense afectar les sanes. S’administren per via oral. Són mol·lècules que s’uneixen a punts molt específics de la cèl·lula que han de destruir:

  • El cetuximab o el panitumumab s’uneixen al receptor del factor de creixement epidèrmic (anti-EGFR). S’utilitzen quan el pacient no té cap mutació al gen RAS, que faria que no funcionés. Com a efectes secundaris cal destacar el rash cutani (reacció semblant a l’acné), el mal de cap o la fatiga.
  • El bevacizumab s’uneix al receptor del factor de creixement de l’endoteli vascular (anti-VEGF) i evita que el tumor pugui construir els seus propis vasos sanguinis per alimentar-se. Entre els seus efectes secundaris hi ha la hipertensió arterial, la fatiga o l’augment del risc d’infeccions.

Evolució i pronòstic

Un cop acabat el tractament cal seguir fent controls mèdics. El risc de que la malaltia torni no desapareix mai del tot -encara que baixa passats tres anys-. Les proves que es fan poden variar d’una revisió a l’altra, segons el criteri del metge a partir de les característiques del pacient i de la malaltia. Però són del mateix tipus de les que es van dur a terme per al diagnòstic.

Impacte psicològic del càncer de còlon

Durant les proves de diagnòstic i de seguiment pot predominar la por i la incertesa. S’aconsella anar-hi acompanyat/da per un familiar o amic, i prendre notes de la informació que dóna el metge. Si el diagnòstic, efectivament, és de càncer pot passar uns moments en que deixi de prestar atenció al que li diuen, o es pot oblidar de detalls importants.

També és important fer les preguntes necessàries, en qualsevol moment i, fins i tot, apuntar-se-les en un paper per no oblidar-se’n. Pot aprofitar l’experiència del metge perquè li expliqui com anirà cada part del tractament, quins efectes secundaris pot tenir i com tractar-los, què podrà fer i què no podrà fer de les seves activitats habituals, etc. Per mantenir la relaxació pot respirar lentament i profundament, agafant l’aire pel nas i expulsant-lo per la boca.

Si el diagnòstic és de tumor o càncer pot tenir reaccions com incredulitat, por, ansietat, tristesa, depressió, ràbia, etc. És normal respondre d’aquesta manera, ja que es tracta d’una malaltia greu i aquesta reacció és la manera que té una persona d’adaptar-s’hi i d’encaixar la notícia. També pot necessitar temps per aprendre a fer front al tractament i a les seves conseqüències, a l’impacte que té la malaltia en l’entorn social i familiar, i en el canvi de l’autoconcepte que implica. És bo que es doni permís a vostè mateix/a per plorar, per estar trist/a o enfadar-se. Fins i tot davant d’alguns consells de l’entorn sobre “ser fort” o “ser optimista perquè tot anirà bé“. La família de la persona afectada també pateix, i necessita les mateixes atencions.

Com és una colostomia
Imatge: Jorge Marcelo Vidal Avendaño. Llicència Creatve Commons CC BY-SA

Si li han fet una colostomia (obertura d’un orifici a l’abdomen per eliminar la femta) pregunti si aquesta és temporal o definitiva. La infermera li explicarà com n’ha de tenir cura. A través de l’orifici els excrements es recolliran en una bossa, que cal canviar periòdicament. Cal temps per acostumar-s’hi, i pot tenir una certa por de que la bossa s’obri i hi hagi un escapament. Alguns pacients també temen que es noti que porten aquesta bossa sota la roba. Però cal dir que les bosses són molt segures i estan dissenyades per permetre una vida relativament normal. Podrà portar roba ampla o estreta, fer activitat física, anar a la platja, etc.

També et pot interessar llegir: Viure amb una colostomia

De vegades també cal fer front a mirades curioses, preguntes indiscretes o que només pretenen satisfer una curiositat morbosa. Recordi que és vostè qui decideix què explica i a qui ho explica, i està en el seu dret de donar la informació que vulgui a qui vulgui.

Una altra de les possibles conseqüències són els canvis en el desig i l’activitat sexuals. La preocupació per la malaltia, els efectes del tractament o els canvis en l’autoimatge poden perjudicar aquests aspectes. En aquest cas és molt important la comunicació amb la parella, i confiar en un professional de la sexologia si ho creuen convenient.

Si el càncer avança i els metges veuen que la cura no és possible, no significa que ja no hi hagi res a fer. Se’l pot acompanyar a vostè i a la seva família, i intentar destinar el temps restant a fer aquelles coses que vol fer: tancar temes econòmics o familiars, visitar llocs o persones, deixar un llegat pels fills o els néts, etc. Molts pacients es queden més tranquils si han pogut fer un treball de repàs vital que els permeti concloure que la seva vida ha tingut un sentit. També es pot preparar el dol a nivell personal o familiar.

El tractament pal·liatiu s’orienta a controlar els símptomes físics i psicològics (dolor, angoixa, etc) i a garantir que la intervenció terapèutica es fa preservant la comunicació entre professionals, pacient i família, i garantint la dignitat de la persona a l’hora de prendre decisions. Es tracta d’una intervenció multidisciplinar en la que intervenen professionals que treballen coordinadament: metges, infermeres, psicòlegs, treballadors socials, etc.


Aquesta informació s’ha elaborat amb fonts obtingudes de la Sociedad Española de Oncología Médica, Associació Espanyola Contra el Càncer, National Cancer Institute, International Agency for Research on Cancer, i aportacions pròpies de l’experiència professional en Psicooncologia.

Telèfon psicologia en càncerWhatsApp psicologia en càncerEmail psicologia en càncer
Com prefereixes que contacti amb tu?

Back To Top
Busca