A l’estiu tenim més temps lliure, i podem llegir i escriure de manera reposada. L’article d’aquesta setmana és una mica especial: Comença una història i sou vosaltres, lectors/es, qui l’ha de continuar. La proposta és que cadascú escrigui un fragment en forma de comentari, i jo el publicaré al text. Al final quedarà una història compartida i escrita entre moltes persones.

Una història compartida - Psicologia en Càncer

Com funciona “Una història compartida”

Aquest és un article col·laboratiu: A partir del primer paràgraf, introductori, tothom qui ho vulgui podrà afegir el seu. El funcionament d'”Una història compartida” és el següent:

  • A la secció següent hi ha el primer paràgraf de la història -fictícia- d’una dona a qui acaben de diagnosticar càncer de mama. Està escrit en primera persona: La protagonista parla d’ella mateixa. Els paràgrafs que apareguin posteriorment seran col·laboracions dels lectors i les lectores que vulguin continuar la història.
  • Als comentaris (al final de l’article) escriu un paràgraf d’entre 4 i 10 línies, amb un contingut coherent amb els paràgrafs anteriors -per mantenir el fil de la història- i envia’l. Posa el teu nom i cognom (si ho vols, pots signar amb un pseudònim).
  • Escriuré la teva participació al text. Els/les participants següents la podran llegir per a fer la seva part. Al final quedarà una història compartida. Explica als teus amics/gues que has participat, a veure si també s’hi animen!
  • Com que tot el contingut d’aquest web està escrit en català i en castellà, els seus comentari també estan dividits. Escriu el teu comentari en català, o canvia l’idioma al castellà fent clic al logotip de la bandera. Al final poden quedar dues històries diferents.

I de cop, tot canvia

Sempre m’havia imaginat que el passadís d’Oncologia seria fosc, fred, buit, silenciós i amb fluorescents fent pampallugues. Aquest, no. És un passadís ple de gent. Però jo em sento igual de sola mentre el travesso. Al meu cap ressona una paraula, amb les lletres que es barregen entre elles: Càncer! Als meus 40 anys, amb dos fills petits i a punt de començar a treballar al bufet del meu pare. Per què a mi? Sento una barreja de ràbia, fàstic i por. Molta por. Què serà dels meus fills si em… encara no sóc capaç de dir la paraula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *