Skip to content

Tipus de càncer d’estómac

Tots els òrgans del nostre cos estan formats per cèl·lules. Les cèl·lules es divideixen i es renoven de manera regular al llarg de la nostra vida. Però algunes d’aquestes cèl·lules poden patir una sèrie de mutacions que faran que deixi de funcionar amb normalitat. Quan passa això a les cèl·lules de l’estómac parlem de càncer d’estómac.

Els càncers d’estómac es classifiquen de la següent manera:

  • Adenocarcinoma: Representa el 95% dels tumors a aquest òrgan. Afecta la part interior, que és la mucosa gàstrica. Els altres 3 tipus sumen tan sols el 5% dels tumors d’estómac.
  • Limfoma: Conegut com a “limfoma MALT gàstric”; MALT són les sigles en anglès de teixit limfoide associat a mucoses.
  • Sarcoma: Afecta els músculs de l’estómac, que fan que l’estómac es mogui durant la digestió.
  • Tumor GIST (de l’estroma gastrointestinal).

Estadístiques del tumor estomacal

Estadísticas del cáncer de estómago - Psicología en Cáncer

A nivell mundial és el 5è tumor més freqüent: el 2012, se’n van diagnosticar 951.594 casos (font: IARC). A l’estat espanyol van ser 7.810 casos (el 62% en homes i el 38% en dones). El risc de tenir-lo augmenta a partir dels 50 anys i arriba al màxim entre els 70 i els 80 anys. A països com la Xina i el Japó és especialment freqüent.

La supervivència depèn, sobretot, de l’estadi en que es troba la malaltia quan es diagnostica. El 71% dels pacients diagnosticats a l’estadi IA (el més lleu) són vius al cap de 5 anys; un percentatge que baixa com més avançat està el tumor en el moment en que es detecta.

Prevenció

El càncer d’estómac té una sèrie de factors de risc: situacions que fan que augmenti la probabilitat de tenir la malaltia. Aquests factors de risc es relacionen, sobretot, amb els hàbits. Però això no vol dir que qui tingui aquests hàbits hagi de tenir càncer amb tota seguretat, ni que la persona que no tingui aquests hàbits estigui lliure de risc.

  • Factors nutricionals: aliments salats o fumats, o la presència de nitrats, que s’utilitzen com a conservants. El risc també augmenta amb una dieta amb poca fruita i verdura i amb el consum freqüent d’alcohol.
  • Altres factors dels aliments: la mala preparació o mala conservació del menjar, o cuinar-los amb aigua en mal estat. La bactèria Helycobacter Pylori és present a l’aigua contaminada, i també augmenta el risc de tenir càncer d’estómac. Aquest bacteri es pot tractar amb uns antibiòtics especials que només pot receptar un metge.
  • Tabaquisme: Fumar incrementa el risc de tenir molts tipus de càncer, entre ells, el d’estómac.
  • Malalties prèvies com la gastritis atròfica, o els pòlips estomacals.
  • Factors hereditaris: En casos molt poc freqüents se sospita d’un factor hereditari, quan hi ha hagut diversos membres d’una mateixa família afectats. En aquest cas es pot participar en el programa de consell genètic per determinar si hi ha aquest risc i prendre les decisions adequades.

Símptomes del càncer d’estómac

És probable que el càncer d’estómac no doni cap símptoma fins que està avançat. I els símptomes que dóna es poden confondre fàcilment amb els d’altres malalties, com les indigestions o les úlceres. Per això cal fer diverses proves abans de determinar que es tracta d’un tumor. Els símptomes més freqüents són:

  • Dolor abdominal, sobretot a la part alta de l’abdomen (sota l’estèrnum).
  • Sensació de plenitud (d’estar tip) fins i tot quan s’ha menjat poc.
  • Pèrdua de pes involuntària i que no s’explica per cap altra causa.
  • Alteracions en el ritme intestinal (anar al lavabo més sovint o menys que abans, percebent un canvi notable en aquest sentit).
  • Nàusees i vòmits
  • Hemorràgies, ja sigui amb la defecació (la femta pot sortir negra o amb un color vermell marcat) o en forma de vòmit. La pèrdua de sang a través de la femta pot ser oculta, per la qual cosa només es detecta amb anàlisis.
  • Si la pèrdua de sang és sostinguda por provocar anèmia, que produeix fatiga.
  • Obstrucció de les vàlvules estomacals en funció de la zona on s’ubiqui el tumor. Si afecta la part superior de l’estómac pot obstruir la vàlvula cardias (la que fa passar el menjar de l’esòfag a l’estómac) i provocar disfàgia o dificultats per empassar. Si es troba a la part inferior pot obstruir la vàlvula pílor (la que fa passar el menjar de l’estómac a l’intestí).

Tots aquests símptomes poden estar causats per moltes malalties que no són un tumor. Si en nota algun, és molt important que vagi al metge immediatament, abans de donar per fet que té un tumor.

Diagnòstic

No hi ha tècniques de detecció precoç que permetin diagnosticar el càncer d’estómac als primers estadis en població sana. En persones que han tingut alguna malaltia prèvia, com una úlcera o pòlips estomacals, es pot fer un seguiment mitjançant endoscòpies, per assegurar que no ha aparegut un tumor.

Quan hi ha símptomes que fan pensar en un càncer es poden realitzar les següents proves:

  • Exploració: El metge fa una història clínica dels hàbits del pacient i palpa la panxa per buscar possibles masses sospitoses.
  • Anàlisi de sang: Permet veure el funcionament general del cos, sobretot del fetge i els ronyons i comptar els glòbuls blancs, els glòbuls vermells i les plaquetes. També es busquen marcadors tumorals, substàncies que habitualment són presents a la sang però que quan una persona té càncer poden estar elevats. Per al càncer d’estómac aquesta prova no és diagnòstica; es realitza durant el tractament per comprovar si aquest està resultant efectiu. Els marcadors avaluats són la CEA (antígen carcinoembrionari), el CA 19-9 i el CA 125.
  • Endoscòpia: S’introdueix un tub amb una llum i una càmera per la boca fins a l’estómac, per veure el seu interior. Permet detectar amb molta precisió la presència d’un tumor. La prova no és dolorosa, però pot resultar molesta perquè introduir el tub per la boca de vegades produeix nàusees. De tota manera abans de fer-se s’administra un anestèsic en forma d’esprai bucal per reduir la sensibilitat. El pacient ha d’haver estat unes hores sense menjar, però no és necessari ingressar a l’hospital.
  • Ecografia endoscòpica: És com una endoscòpia que incorpora un transmissor d’ultrasons. Ajuda a detectar tumors més petits o aquells que no es veuen perquè es localitzen dins del gruix de la paret de l’estómac.
  • EGD (Estudi esofago-gastro-duodenal): És un estudi que es fa amb raigs X per veure l’esòfag, l’estómac i el duodè (la primera part de l’intestí prim). El pacient es pren unes farinetes de bari, una substància que fa de contrast: el bari s’adhereix a les parets d’aquests òrgans i en permet veure l’estructura. Ajuda a detectar tumors si aquests no són massa petits. No és una prova dolorosa, perquè és com una radiografia, però molts pacients afirmen que el bari té mal sabor.
  • Escàner o TAC: El TAC (Tomografia Axial Computeritzada) són una sèrie de radiografies que, quan s’ajunten, permeten veure diversos òrgans amb molta precisió. Ajuda a veure si el càncer s’ha estès a òrgans del voltant, com el fetge. El pacient es posa en una llitera que es mou i passa per un cercle. Aquest cercle dóna voltes i fa les radiografies. La prova no és dolorosa, però requereix estar completament quiet mentre es fa. A més a més el pacient ha d’haver estat en dejú unes hores i es pren un contrast que facilita obtenir les imatges.
  • PET: La PET (Tomografia per Emissió de Positrons) permet veure l’activitat del càncer a temps real. S’injecta glucosa al pacient, i aquesta és captada com aliment pel tumor. L’efecte es veu a través d’una pantalla.
  • Biòpsia: Si durant l’endoscòpia s’observa una massa tumoral, el mateix endoscopi incorpora una pinça que permet obtenir una petita mostra de teixit. Aquesta s’analitza al laboratori per conèixer algunes característiques del tumor.

Tractament del càncer d’estómac

Com en altres tipus de càncer, el tractament de la persona amb tumor estomacal dependrà de la localització de la massa, el grau de malignitat, l’estat general de salut, etc. Les tècniques més utilitzades són la cirurgia, la radioteràpia i la quimioteràpia.

Abans d’iniciar qualsevol estratègia terapèutica el pacient signa un document anomenat consentiment informat. Es tracta d’un full on s’hi explica en què consisteix el tractament, qui el farà, i quins riscos i efectes secundaris pot tenir. Amb la signatura el pacient reconeix que ha estat informat i que accepta el procediment. És el moment de fer al metge les preguntes necessàries (com quant temps es triga a recuperar-se o si ha deixar de prendre algun medicament habitual), encara que siguin preguntes que semblen poc importants.

Cirurgia

La cirurgia és el tractament de primera opció quan no hi ha metàstasis a distància. Aquesta cirurgia pot ser amb intenció curativa (extirpar el tumor per curar la malaltia) o amb intenció pal·liativa (controlar els símptomes, com el dolor). Quan la intenció es curativa el tipus de cirurgia dependrà de l’extensió del tumor.

  • Gastrectomia parcial: Quan el tumor està molt localitzat s’extirpa la part de l’estómac afectada i un marge de seguretat (per eliminar cèl·lules tumorals invisibles). L’estómac restant es connecta a l’esòfag (si s’ha extirpat la part superior) o a l’intestí prim (si s’ha extirpat la part inferior).
  • Gastrectomia total: Si el tumor està més estès, se sol extirpar tot l’estómac. Aleshores l’esòfag es connecta directament a l’intestí prim. Amb el temps l’esòfag forma una bossa, semblant a l’estómac -però més petita- que ajuda a retenir el menjar.

En ambdós casos també es practica una limfadenectomia: s’extirpen els ganglis limfàtics locals o regionals per veure si estan afectats. La seva afectació indicaria que el càncer es pot haver estès a altres òrgans, o que pot estar a punt de fer-ho. Si alguns d’aquests òrgans tenen cèl·lules canceroses el cirurgià es planteja treure’ls. Això inclou el pàncrees o la melsa.

Els efectes secundaris de la cirurgia (que només apareixen de vegades) són el risc d’infeccions, la febre, el dolor abdominal i el sagnat. Aquests són efectes a curt termini, de manera que, com que el pacient està ingressat, rebrà les atencions necessàries per part del personal mèdic.

A llarg termini es pot notar una pèrdua de pes i aparèixer l’anomenada síndrome de dumping. “Dumping”, en anglès, vol dir “abocament”. En no haver-hi estómac -o haver-n’hi només una part després de la cirurgia- el menjar passa ràpidament de l’esòfag a l’intestí. Es pot produir de manera precoç (pocs minuts després d’haver menjat), provocant dolor abdominal, nàusees, diarrea, sudoració i taquicàrdia) o de manera tardana (hores després d’haver menjat, amb els mateixos símptomes i baixada de sucre). La síndrome de dumping es produeix en un 20-40% dels pacients.

Les recomanacions després de la cirurgia són:

  • Menjar en poca quantitat, a poc a poc, mastegant bé i fer-ho 5 o 6 cops al dia.
  • Descansar uns minuts després d’haver menjat.
  • Evitar els aliments amb sucres (pastissos, melmelades, etc).
  • Menjar coses que portin hidrats de carboni, per compensar la pèrdua de pes (pa, pasta, arròs).
  • Intentar no beure durant els àpats, per evitar la sensació de plenitud.
  • Seleccionar els aliments que es posen bé i descartar els mal tolerats.
  • Prendre complements de vitamina B12, necessària per al funcionament del sistema nerviós i per a la producció de diferents components de la sang. L’estómac era l’encarregat de facilitar l’absorció d’aquesta vitamina però, com que s’ha extirpat, ja no pot fer aquesta funció.

Radioteràpia

Aparell de radioteràpia

La radioteràpia es fa amb una màquina anomenada accelerador lineal, que envia raigs X amb molta potència i precisió cap el tumor per destruir-lo. Serveix per complementar la cirurgia. Pot tenir una finalitat curativa o pal·liativa).

Abans del tractament es fa una planificació, amb la qual s’estableix la dosi necessària i la zona que cal irradiar. D’aquesta manera, encara que el tractament el facin metges diferents, saben què cal fer amb cada pacient.

La radioteràpia és un tractament local i molt precís: les zones del voltant reben una part molt petita de radiació. El tractament pot necessitar moltes sessions (5 dies a la setmana durant unes quantes setmanes), però cada sessió dura només uns minuts. A més a més, és indolora per al pacient.

Els efectes secundaris de la radioteràpia són: cremades locals a la pell de la zona irradiada, fatiga, nàusees i vòmits. El metge sol administrar medicaments per evitar el vòmit i pot recomanar productes d’aplicació local per als altres símptomes.

Quimioteràpia

A diferència de la radioteràpia, que és un tractament local (només afecta la zona irradiada), la quimioteràpia és un tractament sistèmic. El seu objectiu és destruir les cèl·lules tumorals, però com que també arriba a les sanes, produeix notables efectes secundaris. Els repassarem més endavant.

En algunes ocasions s’administra abans de la cirurgia ( aquest tractament s’anomena quimioteràpia neoadjuvant), per reduir la mida del tumor i facilitar la intervenció quirúrgica. Això es fa amb tumors en estadis més avançats i quan, amb el diagnòstic, s’ha comprovat que els ganglis estan afectats. Independentment d’això, pot ser necessària més quimioteràpia després de la cirurgia.

Quimioteràpia - Psicologia en Càncer

Quan s’aplica després de l’operació es diu quimioteràpia adjuvant. Es pot fer amb tumors una mica més petits que l’anterior, i en diverses condicions: amb o sense ganglis afectats, havent-se extirpat totalment el tumor o només una part (no sempre es pot eliminar tot amb la cirurgia), etc. A més a més es pot combinar, o no, amb radioteràpia. El metge és qui determina les condicions del tractament, segons les característiques de la malaltia i les possibilitats d’eficàcia.

La quimioteràpia se sol administrar per via intravenosa (amb una agulla), encara que alguns productes permeten fer-ho amb pastilles per via oral. El tractament es divideix en cicles. Un cicle és el període de temps que abarca la presa d’una dosi i els dies de recuperació posterior, que dependran del medicament utilitzat. Els tractaments solen consistir en una combinació de fàrmacs que s’anomena amb les seves inicials. Per exemple, la combinació d’epirubicina, cisplatí i 5-fluoruracil s’anomena ECF.

També es poden utilitzar, i es fa cada cop més, les anomenades teràpies dirigides. Són medicaments que van cap a funcions específiques de la cèl·lula, per impedir, per exemple, que el tumor pugui fabricar els seus propis vasos sanguinis per alimentar-se. El trastuzumab actua contra una proteïna (la HER2) que és més activa del normal en alguns tumors d’estómac. Quan es pren juntament amb altres medicaments, frena el creixement del tumor.

Els efectes secundaris de la quimioteràpia són: la caiguda dels cabells, les nàusees i vòmits i la pèrdua de la gana. També fa baixar diversos components de la sang. El descens de glòbuls vermells es relaciona amb l’anèmia i la fatiga; el descens de glòbuls blancs incrementa el risc d’infeccions; la baixada de plaquetes facilita les hemorràgies i fa que les ferides costin de cicatritzar. Aquests símptomes no apareixen sempre i es poden controlar amb la medicació que recepta el metge. Solen desaparèixer entre uns dies i uns mesos després d’acabar el tractament.

Evolució i pronòstic

El càncer gàstric pot créixer de quatre maneres diferents:

  • Creixement local: El tumor pot créixer cap a l’esòfag (la seva part superior) o cap al duodè (en direcció a l’intestí prim). També pot travessar les parets de l’estómac i envair òrgans pròxims, com el fetge o el pàncrees.
  • Disseminació limfàtica: Els ganglis limfàtics són petites bosses que recullen substàncies que el nostre cos necessita eliminar. El càncer d’estómac pot afectar aquests ganglis, començant pels més pròxims i dirigint-se cap els més llunyans.
  • Disseminació hematogènica: Es produeix a través dels vasos sanguinis, cap el fetge, els ossos o els pulmons. És la que provoca les metàstasis.
  • Disseminació peritoneal: El peritoneu és una capa que recobreix la cavitat abdominal (on s’allotjen òrgans interns com els intestins, el pàncrees o la bufeta). Els tumors dels òrgans d’aquesta cavitat es poden estendre pel peritoneu, i formar tumors a la seva superfície.

En qualsevol cas, el tumor pot reaparèixer en un pacient que s’havia curat. Per això es continuen fent controls, que permeten detectar si torna la malaltia i iniciar un nou tractament. Les proves més habituals en aquests controls periòdics són l’anàlisi de sang, el TAC, l’ecografia abdominal i l’endoscòpia.

Psicología en Càncer

Impacte psicològic del càncer d’estómac

El diagnòstic de càncer comporta reaccions molt diverses. La majoria de pacients ho viuen amb sensació d’amenaça, ràbia, tristesa i incertesa. Aquestes reaccions són normals i, encara que no ho sembli, ajuden a encaixar la notícia. És habitual preguntar-se “Per què m’ha passat a mi?“, però no hi ha cap motiu pel qual una persona té càncer i una altra no.

Per aprendre a fer front a la malaltia i al tractament es necessita tempssuport social. Encara que les persones de l’entorn poden intentar animar amb frases com “Tot anirà bé” o “has de ser optimista“, només la persona afectada sap com n’és de difícil aquesta situació. Per una altra persona costa molt d’imaginar. La persona amb càncer necessita que els altres estiguin disponibles per a ajudar-la: acompanyar-la a l’hospital, anar a comprar, cuidar els fills o els néts, etc. També pot haver-hi canvis a nivell personal i familiar, noves rutines, etc. Caldrà decidir aspectes com si s’ha de continuar treballant o no.

En cas que la malaltia avanci i la cura no es vegi possible, no vol dir que ja no hi hagi res a fer. Es pot intentar mantenir la qualitat de vida tant com sigui possible, amb l’ajut del tractament pal·liatiu. És important respectar els desitjos de la persona que té la malaltia, i escoltar-la quan vol parlar de temes difícils. Es pot trobar la manera d’aprofitar el temps per estar amb les persones estimades, visitar llocs nous, etc. Moltes persones al final de la vida es queden més tranquil·les si conclouen que la seva vida ha tingut sentit.

En aquesta etapa el tractament multidisciplinar pren més sentit que mai. L’equip professional, format per metges, infermeres, psicòlegs i treballadors socials analitzen la situació de cada persona i prenen les decisions juntament amb el pacient i la seva família. L’objectiu és controlar els símptomes i mantenir el confort i la dignitat tant com sigui possible.


Aquesta informació s’ha elaborat amb fonts obtingudes de la Sociedad Española de Oncología Médica, Associació Espanyola Contra el Càncer, National Cancer Institute, International Agency for Research on Cancer, i aportacions pròpies de l’experiència professional en Psicooncologia

Si tens algun dubte contacta amb mi de manera privada i confidencial a través d'aquestes vies. Si necessites ajuda psicològica fes clic a "DEMANAR VISITA".

Teléfono Psicólogo Manresa
Psicoterapia Por Email
Back To Top
Busca