El pacient amb càncer al final de la vida
Arriba Nadal, però no hi som tots
Acomiadar un familiar
Fa un parell de setmanes vaig ser a una funerària per acomiadar un familiar. Parlant amb els parents més pròxims de la persona que havia mort, amb els que vaig ser una bona estona, em van dir “hem de marxar d’aquí a les nou perquè tanquen“.
Em vaig quedar molt sorpès, i vaig recordar una altra vegada que havia estat allà mateix, uns anys enrere -aquesta vegada per una familiar pròxima- en que la funerària semblava “conduir” la família en l’acompanyament al difunt: com si haguéssin oblidat que és la família, i no la funerària, la que està acomiadant un ser estimat.
Esperança de curar-se
L’esperança de curar-se és un dels sentiments que apareixen en moltes persones que tenen càncer, un cop els ha passat l’impacte del diagnòstic i han començat el tractament. Encara que sembli estrany, aquesta esperança no substitueix la desesperança pròpia del procés, sinó que s’hi afegeix. De fet és habitual que es barregin sentiments i emocions que d’entrada semblen contradictoris.
L’esperança, en una definició a grans trets, és la percepció que les coses aniran bé en el futur en relació a un aspecte determinat, independentment de com vagin en el present. Però l’esperança és una fulla de doble tall: pot fer bé o pot fer mal segons com i quan s’apliqui.