Articles sobre l’etapa de final de vida i el dol en persones amb càncer. Escrits amb un llenguatge amè i dirigits als pacients i als seus familiars.
El tractament pel càncer no sempre és eficaç i, de vegades, deixa de tenir un objectiu curatiu. En aquest punt el pacient comença l’etapa de final de vida, que pot durar des d’unes setmanes fins a uns pocs anys. Aquesta etapa es pot viure amb ansietat, depressió, incredulitat o ràbia, reaccions que es consideren normals.
La psicooncologia, com a part d’una estratègia terapèutica interdisciplinar, pot contribuir a alleujar aquest patiment: oferint confort, ajudant a gestionar les emocions i facilitant un repàs vital que ajudi al pacient a viure aquest període sabent que la seva vida ha tingut un sentit.
També ajuda a la presa de decisions, tant al pacient com a la seva família, i a mantenir, tant com sigui possible, la dignitat, el benestar emocional i la qualitat de vida. La gestió del dol anticipat pot ajudar a viure l’etapa del final de vida d’una manera més acceptable.
Aquests articles no substitueixen la informació que pugui donar un metge, però ajuden a fer més fàcil la vida diària durant aquest moment tant complex.
El seu autor és Joan Salvador Vilallonga, psicooncòleg amb consulta a Manresa i a Barcelona, i que també atén a domicili, per Skype i per email.
Fa un parell de setmanes vaig ser a una funerària per acomiadar un familiar. Parlant amb els parents més pròxims de la persona que havia mort, amb els que vaig ser una bona estona, em van dir “hem de marxar d’aquí a les nou perquè tanquen“.
Em vaig quedar molt sorpès, i vaig recordar una altra vegada que havia estat allà mateix, uns anys enrere -aquesta vegada per una familiar pròxima- en que la funerària semblava “conduir” la família en l’acompanyament al difunt: com si haguéssin oblidat que és la família, i no la funerària, la que està acomiadant un ser estimat.
L’esperança de curar-se és un dels sentiments que apareixen en moltes persones que tenen càncer, un cop els ha passat l’impacte del diagnòstic i han començat el tractament. Encara que sembli estrany, aquesta esperança no substitueix la desesperança pròpia del procés, sinó que s’hi afegeix. De fet és habitual que es barregin sentiments i emocions que d’entrada semblen contradictoris.
L’esperança, en una definició a grans trets, és la percepció que les coses aniran bé en el futur en relació a un aspecte determinat, independentment de com vagin en el present. Però l’esperança és una fulla de doble tall: pot fer bé o pot fer mal segons com i quan s’apliqui.
