Acomiadar un familiar

Fa un parell de setmanes vaig ser a una funerària per acomiadar un familiar. Parlant amb els parents més pròxims de la persona que havia mort, amb els que vaig ser una bona estona, em van dir “hem de marxar d’aquí a les nou perquè tanquen“.

Em vaig quedar molt sorpès, i vaig recordar una altra vegada que havia estat allà mateix, uns anys enrere -aquesta vegada per una familiar pròxima- en que la funerària semblava “conduir” la família en l’acompanyament al difunt: com si haguéssin oblidat que és la família, i no la funerària, la que està acomiadant un ser estimat.

No es pot deslligar això de la tendència que viu la nostra societat a accelerar cada cop més els processos de dol en el ritual d’acomiadar un familiar. Entre la mort i l’enterrament no solen passar més de 48 hores, i els aconteixements vénen marcats com en un guió.

Les persones més grans recordaran com es feien aquestes vetllades fa uns anys, sobretot als pobles: allargar aquest procés donava l’oportunitat als familiars, amics i veïns d’acomiadar-se sense presses. No obstant cal reconèixer que es tractava de rituals molt rígids, marcats per exigències socials i alimentats per mites difícils de trencar.

Els nens participaven d’aquest ritual amb total normalitat, enlloc de veure’s -com ara- apartats del procés “perquè no pateixin“. Amb això els poden quedar moltes preguntes sense respondre, i poden construir un mite al voltant del fenomen de la mort que s’allunyi molt de la realitat. Amb els anys es poden donar compte que els hauria agradat fer-ho d’una altra manera. En aquest sentit hi ha llibres dirigits als nens per a ajudar-los a transitar pel dol.

Què ha canviat en la manera d’acomiadar un familiar

Ara, mentre dura l’estada a la sala de vetlla, els familiars del difunt decideixen poques coses: el fèretre, les flors, el recordatori, el tipus de cerimònia… L’empresa de serveis funeraris imposa les seves normes i els seus temps (incloent quan s’ha de fer l’enterrament o incineració) i les persones que hi tenen un familiar o amic al qual no tornaran a veure ho han d’acceptar sense discussió.

Posteriorment s’esperarà d’ells que recuperin la vida normal el més aviat possible: tornar a la feina o a les ocupacions diàries, i si “això” s’allarga sempre som a temps de receptar algun ansiolític o antidepressiu. Però el problema de “medicalitzar” el dol és que l’allunya del seu objectiu natural. El dol serveix per assumir que aquella persona ja no hi és i que és el moment d’establir-ne els records que perduraran i d’aprendre a viure amb la seva absència.

El dolor i la tristesa són aspectes necessaris després d’acomiadar un familiar estimat (fins i tot abans, si es pot anticipar que es troba als seus últims dies). Passar per això no és fàcil -i, de vegades, explicar-ho des d’una perspectiva professional tampoc- però aquest dolor es cura vivint-lo i sentint-lo. És un procés que té altibaixos i moments en que tenim la sensació de retrocedir en el que ja haviem aconseguit. Però medicalitzar per no patir és com posar una manta sobre el dolor: el dissimulem, però no l’eliminem. Continua present i pot sortir en qualsevol moment. I probablement surti de manera problemàtica.

Per això és tant important que les persones puguem decidir com volem acomiadar-nos dels familiars i amics. I viure el dol de la manera que considerem millor, o com ens surti de dins. El dol també és una cosa molt personal.

Els sers estimats només moren una vegada, amb la qual cosa només tenim una oportunitat per acomiadar-nos-en, i per fer-ho bé. O almenys fer-ho com, al cap d’un temps, ens agradaria recordar que ho fem fet.

• Per què no podem passar la nit amb ell/a a la sala de vetlla? Aquesta podria ser l’única oportunitat d’estar-hi sols. I parlar-hi. Encara que no estiguem segurs de que ens escolta. És el que succeeix a l’obra de Miguel Delibes “Cinco horas con Mario“
• Per què no podem tocar-lo per últim cop abans de l’enterrament?
• Per què no podem vetllar-lo 4 dies, si volem?

Es tracta d’arrribar a un acord entre els usuaris de serveis fúnebres, les empreses del sector i el legislador, perquè en el procés funerari, més enllà del dol personal, es tingui en compte que la vivència d’acomiadar un familiar només la tindrem una vegada.

És comprensible que no es pugui fer tot: hi ha unes normes sanitàries i legals que s’han de complir (o que s’han de flexibilitzar). Tenir un procediment d’aquesta rigidesa i obligar a la família a passar-hi, com si s’exigís als clients que acomiadéssin el seu difunt de la manera que a la funerària li convé, converteix aquesta família en espectadora del comiat del seu ser estimat, quan en realitat n’hauria de ser la protagonista.

El Diari Ara va fer una entrevista a Caitlin Doughty, fundadora de l’ordre de la Bona Mort i escriptora del llibre “Fins a les cendres. Lliçons que vaig aprendre al crematori“. En aquest llibre es questiona el negoci tradicional de la indústria funerària i la seva tendència a controlar tots els aspectes del comiat dels sers estimats. Podeu llegir l’entrevista sencera aquí.