Esperança de curar-se

L’esperança de curar-se és un dels sentiments que apareixen en moltes persones que tenen càncer, un cop els ha passat l’impacte del diagnòstic i han començat el tractament. Encara que sembli estrany, aquesta esperança no substitueix la desesperança pròpia del procés, sinó que s’hi afegeix. De fet és habitual que es barregin sentiments i emocions que d’entrada semblen contradictoris.

L’esperança, en una definició a grans trets, és la percepció que les coses aniran bé en el futur en relació a un aspecte determinat, independentment de com vagin en el present. Però l’esperança és una fulla de doble tall: pot fer bé o pot fer mal segons com i quan s’apliqui.

Esperança de curar-se

No hi ha cap prova que l’esperança curi el càncer. És una de les coses que cal deixar clares per desfer el fals mite de que “les persones que tenen una actitud positiva davant del càncer es curen“. Tant de bo fos tant fàcil, però no funciona així. Sí que és cert que les persones que mantenen una actitud positiva és més fàcil que segueixin el tractament mèdic estrictament amb les pautes que han rebut dels professionals sanitaris, i això sí que pot fer que es curin. Però l’esperança és un suport, i no un tractament.

Actualment ja podem dir que la majoria de persones que tenen càncer es curen (el 50-55%), amb grans xifres a les mans i tenint en compte que depèn del tipus de càncer que sigui, del moment en que s’ha detectat, de les característiques de la persona i de l’eficàcia que tingui el tractament en aquell pacient, entre altres factors. Quan es veu clarament que el tumor té un bon pronòstic, l’esperança ajuda a suportar la duresa de la teràpia i facilita l’expressió de les emocions i els pensaments.

Però altres vegades el càncer provoca la mort de la persona que el té. En aquestes ocasions, negar-ho no ajuda (o, almenys, no ajuda més enllà d’uns primers moments en que l’esperança dóna un cert marge de temps per encaixar la mala notícia). Mantenir l’esperança quan tota la informació disponible diu que la vida s’acaba té una conseqüència negativa important: impedeix fer el treball de preparació dels últims dies de vida i de la mort.

Aquest és un treball que passa pel repàs vital, la recerca d’un sentit a tot el que s’ha fet, i la decisió de com es volen que siguin els últims moments i les cerimònies de comiat. Per poder fer aquest treball és clar que primer cal haver acceptat que la mort és propera. És comprensible que la família vulgui evitar el patiment de la persona malalta, fent-li creure que tot anirà bé: no hi ha cap mala intenció en aquest acte d’amor, però sense voler-ho se li està restant una oportunitat.

En aquests moments l’esperança per seguir vivint és més útil si se substitueix per una esperança d’estar acompanyat, sense dolor, i de poder aprofitar el final de la vida per fer algunes de les coses que es volen fer. Això també fa que el moment de la mort sigui una mica menys difícil, si el comparem amb la descoberta de que les esperances que teníem de viure no es compliran.

Recordo un senyor al qual vaig ajudar fa uns anys a qui se li va diagnosticar un càncer tant avançat que des de la descoberta només se li van donar 4 dies de vida. És una situació extrema i, afortunadament, molt poc habitual. La seva família va decidir no dir-li-ho. La seva filla era petita i es trobava de colònies, i el fet de que el pacient no ho sabés li va impedir acomiadar-se d’ella i de la resta de la família, encara que també és cert que amb un interval tant curt és molt difícil poder fer el treball de preparació de la mort, perquè primer cal haver acceptat que la mort és propera, i per això es poden trigar dies o setmanes.

Vam tenir un intens debat amb els altres psicooncòlegs del departament, i he de confessar que, a dia d’avui, encara no sé si vam prendre la decisió correcta: estalviar-li la informació per desig exprés de la família. L’experiència demostra que aquestes informacions, tant díficils de pair, només s’han de donar quan siguin útils, desitjades i segures. I en aquest cas no hauria resultat massa útil, pel que ja he explicat.

La conclusió és que l’esperança és una bona eina si s’utilitza quan n’hi ha motius. Però si es fa servir per estalviar el patiment d’una persona a qui tot indica que li queda poc temps de vida, es converteix en una eina inadequada.