Els tractaments contra el càncer han millorat notablement i cada any creix el número de persones que aconsegueixen curar-se. No obstant, molts pacients no s’arriben a curar i moren degut a la malaltia. Aquest període final pot generar emocions intenses tan en el pacient com en la seva familia, però també es pot convertir en una oportunitat per decidir com viure els últims mesos. Aquest article se centra en el pacient amb càncer al final de la vida.
Article actualitzat el 2 de desembre de 2025.
El concepte de “pacient amb càncer terminal”
Es considera pacient amb càncer terminal a la persona amb una malaltia oncològica progressiva i incurable, i amb un pronòstic de vida inferior a 6 mesos.
Malgrat que la paraula “terminal” és la més estesa, molts professionals preferim parlar d’”etapa de final de vida“. Aquesta expressió se centra més en el temps que queda i no només en la proximitat de la mort. Reconèixer el temps que queda es pot convertir, per algunes persones, en una oportunitat per decidir com volen viure aquest període.
El termini de 6 mesos és orientatiu. L’experiència clínica demostra que els pronòstics són difusos i, freqüentment, el pacient viu més temps del pronosticat. La pregunta “quant temps em queda?” rarament té una resposta precisa.
Vivim com si la mort no existís
A la nostra societat, la mort ocupa un lloc molt petit a la vida quotidiana. La solem veure com un fenomen llunyà, com una cosa que “els passa als altres”. Vivim la vida com un tren que avança a gran velocitat i, de sobte, apareix la mort com un mur inevitable contra el qual xocarà aquest tren. I no obstant, ens esforcem per evitar pensar-hi.
Els rituals funeraris també han canviat. També els vivim a gran velocitat. Avui en dia, entre la defunció i l’enterrament o incineració passen menys de 48 hores. I tendim a mantenir els nens allunyats del procés. En el passat, les vetlles duraven dies i els nens hi participaven, cosa que contribuïa a normalitzar la mort. Ara, quan la mort s’acosta, ens falta experiència per fer-li front.
Salut física i psicològica en el pacient amb càncer al final de la vida
La imatge habitual d’un pacient terminal sol ser la d’una persona que agonitza al llit. No obstant, alguns pacients mantenen una vida activa i autònoma durant una bona part dels seus últims mesos: viatgen surten a passejar, gaudeixen del menjar i fan activitats gratificants.
Per viure aquesta etapa amb plenitud cal un procés d’acceptació de la proximitat de la mort. El model més conegut és el de la psiquiatra i escriptora suïssa Elisabeth Kübler-Ross, que descriu cinc fases:
- Negació: Rebuig del pronòstic, atribuint el diagnòstic a un error.
- Ira: Frustració per les experiències futures que ja no es podran viure.
- Negociació: Intent de pactar amb Déu o amb els metges per aconseguir més temps.
- Depressió: El pacient comprèn que no pot fer res per evitar la mort.
- Acceptació: Algunes persones aconsegueixen una forma de calma davant del que és inevitable. Això no vol dir que deixin d’estar tristes.
De tota manera, aquest model no es compleix en tots els casos. El procés sol ser irregular: s’avança, es torna enrere, apareixen reaccions inesperades i emocions com la por, la ràbia, la tristesa i la incertesa, i preocupació per la família, especialment pels nens petits.
La importància de les cures pal·liatives
Les cures pal·liatives busquen controlar els símptomes físics i psicològics del pacient amb càncer al final de la vida: el dolor, la confusió, la fatiga, la pèrdua de la gana, etc.. Per això el suport requereix un equip interdisciplinar format per metges, infermeria, psicologia, treball social i altres professionals. socials…
La presa de decisions compartida i la comunicació clara són fonamentals. Des de l’anunci de males noticies fins a l’acompanyament posterior a la mort, la comunicació l’eix que sosté la dignitat i l’autonomia del pacient i la seva família.
També et pot interessar: Comunicació familiar en càncer i La comunicació de l’oncòleg amb el pacient
Establir objectius raonables
La dificultat per acceptar la proximitat de la mort pot conduir a l’obstinació terapèutica: insistir en tractaments que no aporten cap benefici i que poden deteriorar la qualitat de vida. Aquesta obstinació pot venir del pacient, de la família o de l’equip mèdic. Té bona intenció però el seu resultat és contraproduent.
Pacient, família i professionals avancen a ritmes diferents en l’acceptació de la mort. Això provoca desacords sobre quines decisions cal prendre. Durant anys es va prioritzar posposar la mort per damunt de millorar la qualitat de vida però, afortunadament aquesta perspectiva està canviant.
Quan la cura és impossible, proposar-la com a objectiu només genera frustració. És més raonable plantejar-se objectius com controlar els símptomes per tal de poder aprofitar el temps fent activitats significatives.
També és poc realista exigir al pacient que sigui “feliç” durant aquesta etapa. És més adequat aspirar a reduir el patiment emocional, restant gravetat als símptomes: passar de la desesperació a la tristesa, o del terror a la inquietud. Algunes persones arriben a morir felices, però no s’ha d’imposar com a objectiu.
També pots llegir: 10 beneficis de l’ajuda psicològica per a pacients de càncer
Com viure els últims mesos de vida
Acceptar la proximitat de la mort requereix temps. Totes les reaccions són vàlides: por, ràbia, plor, silenci, etc. Les frases com “tot anirà bé” o “sigues fort” tenen bona intenció, però poden afegir pressió i malestar.
És habitual que el pacient amb càncer al final de la vida es preocupi més per la seva família que per ell mateix. Encara que sorprengui, aquesta preocupació és legítima i es mereix ser respetada.
Parlar sobre temes difícils (herències, cerimònies funeràries, assumptes pendents) pot generar resistència. La millor manera d’abordar-los és durant un moment tranquil, explicant que, encara que siguin converses dures, poden contribuir a l’alleujament. Això ho pot fer tant el pacient com un familiar.
Quan la qualitat de vida ho permet, hi ha pacients que veuen aquesta etapa com una oportunitat per tancar temes pendents. Alguns exemples reals -que he vist en la meva pràctica clínica- són:
- Reconciliar-se amb un germà després de 30 anys de no parlar-hi.
- Pagar el casament d’una néta, i assistir-hi.
- Aprendre alguna cosa significativa (com escriure el nom propi en xinès).
- Recórrer tota Amèrica de nord a sud.
En psicologia també es treballa el repàs vital o reminiscència: una revisió de la pròpia història per trobar sentit a la vida. Aquest procés aporta serenitat i ajuda a tancar etapes.
La família també necessita acompanyament emocional. El seu patiment és tant important com el pacient i, si els fa falta, poden buscar ajuda psicològica professional.
Si vols pots fer una pregunta o comentari, i et respondré personalment. I si penses que aquest article pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo.
Deixa un comentari