Fa uns anys vaig conduir per primer cop una teràpia de grup per dones amb càncer de mama. Tenien entre 35 i 60 anys i estaven en tractament. En acabar van dir que els havia ajudat a gestionar les emocions que els provocava la malaltia i el tractament. Després he estat amb més grups, però aquest és el que recordo més. Potser perquè era el primer. La teràpia de grup pot ajudar moltes persones amb càncer o familiars, si la selecció i el funcionament són els correctes. A partir d’aquesta experiència explico la teràpia grupal com a modalitat d’ajuda psicològica.
La selecció de les participants a la teràpia de grup
En aquest grup totes les participants eren dones i tenien entre 35 i 60 anys. Encara que el càncer de mama també pot afectar els homes, és molt poc freqüent que ho faci. Només l’1% de càncers de mama són diagnosticats en homes. A més a més, les 6 membres del grup estaven en tractament -quimioteràpia i/o radioteràpia-. Algunes havien passat pel quiròfan, i altres no.
Per participar a una teràpia de grup els membres s’han de seleccionar un per un. Això vol dir fer entrevistes individuals per veure si en pot format part. Es fa així perquè és important que el grup tingui unes característiques si es vol que funcioni. Aquesta teràpia ha de servir perquè cada participant comparteixi experiències i s’identifiqui amb el que passa a la resta:
- Les participants han de tenir la mateixa malaltia, o malalties molt semblants. El càncer de mama no es viu com un melanoma o una leucèmia.
- Han d’estar al mateix estadi de la malaltia. Posar en un mateix grup una persona a les últimes setmanes de la seva vida i una acabada de diagnosticar probablement farà que una d’elles -o totes dues- abandonin la teràpia.
- En aquest cas eren tot dones. Poden ser persones del mateix sexe o dels dos sexes. Però si són dels dos sexes hi ha d’haver, almenys dues persones de cada sexe. És a dir, no hi pot haver un grup amb només un home i tota la resta dones, ni amb només una dona i tota la resta homes. Dificultaria la participació activa.
- Cal tenir unes característiques personals que permetin el treball grupal. Hi ha persones que no encaixen en una teràpia de grup. De vegades ho saben, i ho diuen explícitament. No cal que hi siguin si no se n’han de beneficiar. Altres vegades no en són conscients, però podrien perjudicar la resta de persones.
Què es pot fer en una teràpia en grup
Parlar de la por
A aquesta teràpia de grup per dones amb càncer de mama vam fer gestió emocional. Parlar de la por ajuda a reduir-la. Pot aparèixer en molts moments de la malaltia. Fins i tot abans del diagnòstic: “No em faig autoexploracions mamàries perquè tinc por de trobar alguna cosa“. També durant la quimioteràpia -pels seus efectes secundaris-, de vegades, barrejada amb la tranquil·litat: “Tinc la sensació que s’està fent alguna cosa contra el càncer“.
I, fins i tot, després: “No em vull allunyar de l’hospital. I si la malaltia torna?“. Aquesta última situació es coneix amb el nom de síndrome de l’espasa de Damocles. Algunes pacients no volen saber res del càncer un cop s’han curat. Altres s’hi impliquen i es fan voluntàries.
De vegades la por també es barreja amb la culpabilitat: “Hauria d’haver estat més atenta amb el meu propi cos“. Aquest és un punt important. La culpabilitat fa que ens centrem en el passat, i la por fa que ens centrem en el futur. És un bon exercici mirar de centrar-se en el present.
Parlar de les distraccions
Per això es poden fer exercicis de consciència plena (mindfulness), que consisteix en concentrar-se al 100% en el que fem. Un tros de xocolata a la boca, centrant-nos en la olor, el sabor, la textura, la temperatura, etc. Ajuda a deixar al marge qualsevol altre preocupació, per més intensa que sigui.
En aquesta teràpia de grup també vam parlar del silenci. El soroll pot arribar a ser molt molest quan la persona està cansada o es troba malament. Però demanar silenci a casa no sempre és fàcil: hi ha nens que juguen i costa dir-los que ho facin en silenci. Es pot demanar a la parella o algun/a amic/ga que se’ls emporti una estona.
Parlar del suport de la família
La família està desconcertada. No sap com ajudar. En aquest cas el millor és preguntar-ho. Perquè la necessitat d’ajuda pot canviar d’un moment a l’altre, i hi ha pacients que se senten sobreptotegides o molestes per l’excés d’ajuda.
Aleshores la família no sap què ha de fer: Parlar? Callar? Marxar? Quedar-se? Es necessita confiança per poder demanar les coses sense que l’altre s’ho prengui com una ofensa: “Ara el que necessito és que te’n vagis i em deixis sola una estona“.
Parlar del tractament
“Les venes del braç se’m van tornar negres amb la quimioteràpia. Em vaig espantar i em van dir que era normal, que passava de vegades i que marxaria. Hauria agraït que algú m’ho expliqués abans“. La quimioteràpia impressiona i espanta. El contacte amb les infermeres de l’hopital de dia és clau per reduir aquesta ansietat.
A la teràpia de grup apareixen dubtes sobre les teràpies alternatives o complementàries. Cal anar amb compte perquè, a més a més de no tenir cap eficàcia poden interactuar negativament amb el tractament. Que una cosa sigui natural no vol dir que sigui recomanable. És important consultar sempre el metge abans de prendre res.
Parlar de l’autoimatge
“He canviat, ja no sóc la d’abans. Ara tinc més mala llet. M’agradaria tornar a ser la que era un any enrere“. Expressen coses com que tenen menys paciència amb els altres. O que la cirurgia les deixa amb la sensació d’haver perdut una part de la persona.
La decisió de la reconstrucció de la mama no és ferma. Oscil·la entre el sí i el no al llarg del temps. D’alguns efectes secundaris fins i tot se’n pot fer broma: “Utilitzo la calba per espantar els venedors a domicili. Funciona!“.
Parlar del futur
Afortunadament el 85-90% de les dones amb un càncer de mama detectat precoçment es curen. Cap al final del tractament es comencen a fer plans de futur. Viatjar, estudiar una carrera universitària… o divorciar-se. Una participant va dir, textualment, “El meu marit no m’ha ajudat mai gens, i tampoc ho està fent ara. Per tant he decidit que quan em curi em divorciaré. Gràcies al càncer he descobert que porto 30 anys fent-li de criada, i crec que ser dona és una altra cosa“. Em trec el barret!
Beneficis de la teràpia grupal
Després de la teràpia de grup les pacients expressen que s’han sentit com si tinguéssin un mirall davant. El que diu una és el que pensen les altres. Aquest és un dels objectius dels grups de teràpia: que la dona comprengui que el que li passa a ella, els passa a la resta. Això redueix el sentiment de “ser rara”.
A més a més permet compartir experiències i ajudar-se les unes a les altres. Petites qüestions del dia a dia es poden resoldre amb l’experiència de persones que estan vivint el mateix, i amb el suport dels professionals. També és una ajuda per alliberar tensions i desfogar-se sense el temor de ser una càrrega pels demés. D’altra banda l’entorn de la teràpia en grup estalvia la compassió morbosa i les preguntes indiscretes.
Un detall que convé no passar per alt és la confiança que es genera. En aquest grup, a les 6 dones els havien caigut els cabells. El primer dia van romandre totes amb el mocador o el gorro al cap. Entre el tercer i el quart dia ja se’l treien totes només entrar a la sala. L’entorn de comprensió i la presència del psicòleg ajuden a fomentar aquesta confiança.
En resum: per mi va ser una gran experiència com a professional. A elles els va ser de gran ajuda, pel que van comentar. La teràpia grupal pot ser un bon complement quan s’integra dins d’una estratègia terapèutica multidisciplinar. Incorpora la formació, la informació i la distracció. I de passada permet avançar en la investigació sobre la seva pròpia eficàcia.
Aquest article té 0 comentaris