No hi ha una regla sobre com afrontar el càncer. La manera de respondre davant de la malaltia depèn de moltes coses. Hi influeix la personalitat, el pronòstic clínic, les experiències vitals prèvies i l’entorn social. Pràcticament tots els estils es poden considerar normals. Hi ha persones que ho comparen amb una guerra. Altres es desesperen. Altres aprenen a suportar-ho i procuren que els afecti el mínim. Jo, com a professional, intento adaptar-me a l’estil de cada persona.
Com afrontar el càncer
Les malalties oncològiques es poden abordar de moltes maneres. No hi ha una guia de com afrontar el càncer. Cada persona ho fa d’acord amb alguns aspectes:
- La personalitat: Qui sigui més ansiós afrontarà el càncer amb més ansietat. Les persones extravertides probablement en parlaran més amb l’entorn que no pas les introvertides. Les característiques de personalitat són relativament estables i no solen canviar a partir del diagnòstic.
- El pronòstic: Alguns tumors tenen més bon pronòstic que altres. La persona que tingui un càncer de pulmó és més probable que reaccioni amb pessimisme que la que té un càncer de pròstata.
- Les experiències vitals prèvies: A una dona a qui vaig ajudar fa uns anys li van diagnosticar el mateix tipus de càncer de mama que a una amiga seva que havia mort, per culpa del tumor, una setmana abans. No cal dir com n’era de difícil el moment que estava passant.
- L’entorn social: tenir un entorn de confiança amb qui poder comptar ajuda a fer menys difícil qualsevol circumstància negativa. A més a més, alguns càncers com el de mama tenen una campanya social que fa que moltes dones se sentin més ben acompanyades.
Si ens preguntem “com afrontar el càncer?” hem de tenir en compte que ningú no neix ensenyat a fer-ho d’una manera o una altra. La notícia d’un diagnòstic de càncer és inesperada i cadascú reacciona de la manera que li surt.
D’entrada cap reacció es pot considerar “exagerada”. El càncer és una malaltia greu i, qui la té, la considera una font de preocupació. L’afrontament és una manera de resituar-se i de preparar-se per al futur. Cal fer un seguit de canvis a la vida per encarar aquesta nova etapa.
Diferents maneres d’enfrontar-se al càncer
L’any 1989 Moorey y Greer van proposar un model de cinc tipus d’estratègies d’afrontament del càncer. Van concloure que cadascun d’aquests estils s’associava a un pronòstic de la malaltia, a una reacció emocional, a una manera d’entendre el diagnòstic i a la percepció de fins a quin punt la pròpia persona creu que pot canviar la situació.
Això és el que diu la investigació dels autors. A partir de la meva experiència clínica sospito que aquesta teoria es queda curta. No arriba a reflectir la varietat i la riquesa de les persones. Però val la pena estudiar-la com a punt de partida. Aquests són els 5 estils d’afrontament proposats per Moreey i Greer:
Esperit de lluita: lluitar contra el càncer
La persona té molt clar com afrontar el càncer: com un desafiament. Compara el tractament amb una guerra. Fins i tot pot utilitzar terminologia militar (el metge és un “aliat”, la quimioteràpia és “artilleria”, etc). Pensa que tot depèn d’ell/a; que l’eficàcia del tractament és a les seves mans. Sol ser bastant optimista i es relaciona amb un bon pronòstic. Sí, la conclusió dels autors és agosarada: les persones que afronten el càncer amb un esperit de lluita tenen una major probabilitat de curar-se.
Sí que pot ser que aquestes persones es curin més, però probablement sigui perquè estan més compromesos amb el tractament. En abraçar el tractament com una cosa positiva, segueixen de manera més estricta els consells del metge (el que s’anomena adherència terapèutica). I això també podria explicar que es curin més. D’altra banda, si el diagnòstic és d’un tumor en un estadi inicial, el tractament és més eficaç i és més fàcil adoptar un esperit de lluita.
El principal risc amb aquest estil de resposta davant de la malaltia és el de caure a la tirania del pensament positiu: la imposició de l’optimisme que fa que el fet d’estar trist generi un sentiment afegit de culpabilitat. Ho alimenten frases com “He de ser positiva, que si em poso a plorar tota la meva família s’enfronsarà” o “No deixis de somriure encara que per dins estiguis plorant. Ment positiva“.
Algunes persones que tot just es pregunten com afrontar el càncer manifesten preocupació pel deure imposat de ser positives i optimistes. Fins i tot critiquen que moltes activitats populars contra el càncer, per exemple, aquelles vinculades a un llaç rosa, frivolitzen amb el càncer i mostren només una de les moltes cares de la malaltia.
Evitació o negació del càncer
Alguns pacients, quan reben el diagnòstic, en fan una negació durant uns dies. “El metge s’ha equivocat“, “aquests resultats mèdics no són meus, s’han traspaperat” o “em diuen que em posen quimioteràpia, però només són unes vitamines“. Habitualment dura uns dies, i serveix, inconscientment, per donar-se un temps per acceptar la realitat del diagnòstic.
Però de vegades la negació és permanent, cosa que complica la teràpia. La persona no es vol tractar si creu que no té cap malaltia de la qual tractar-se. En aquest cas l’oncòleg manté una comunicació molt més directa amb la família de cara a la presa de decisions.
També pot ser que el pacient accepti que té càncer però es negui a parlar-ne. Com si se’n volgués oblidar. És una manera d’evitar el patiment. Creu que la malaltia, en realitat, no és una amenaça. Les persones que fan evitació o negació no estan massa preocupades i el seu pronòstic també és bo, segons la teoria.
Fatalisme o acceptació estoica
A la pregunta “com afrontar el càncer” responen que el càncer no es pot afrontar. No hi ha res que es pugui fer, el destí està escrit i serà el pitjor dels possibles. Tot plegat depèn dels altres. No estan massa ansiosos perquè l’ansietat es relaciona més amb la incertesa. Si ja saben que tot anirà malament, ni tan sols es preocupen. Accepten passivament el tractament. D’acord amb el model, el pronòstic és incert.
Desamparament – Desesperança
També creuen que no tenen cap control sobre la malaltia o sobre el tractament, però ho viuen amb símptomes de depressió. Se senten indefensos i no veuen sortida al problema. Però no destaquen per tenir ansietat.
S’han rendit davant del càncer i tenen clar que preocupar-se no els ajudarà en res. Del pronòstic sobre la malaltia es diu que és dolent. Podria ser perquè no s’acaben de comprometre amb el tractament, en pensar que no servirà.
Preocupació ansiosa
Tenen molta ansietat i incertesa. Estan molt pendents del seu cos, del tractament i dels resultats. Viuen qualsevol petit canvi com el presagi d’una mala notícia. Per tant busquen la seguretat. L’aparició d’un nou símptoma els pot fer pensar que el càncer empitjora, o que s’ha estès. Aleshores busquen informació. Però encara que el metge els digui que allò és normal, i que no és una mala notícia, continuen buscant informació perquè volen confirmar que tot va a pitjor.
Pensen que tenen un gran control sobre la malaltia, per això segueixen sense dubtar-ho els consells del metge (i de vegades, també de qui no és metge i alimenta falsos mites). És l’últim estil d’afrontament de Moorey i Greer i el pronòstic que se’ls atribueix també és dolent.
Acceptació-Resignació: Suportar el càncer
Aquesta última manera d’afrontar el càncer no forma part del model anterior, però la veig en algunes persones que em vénen a veure. Accepten que tenen la malaltia, fan el tractament i desitgen que sigui eficaç. El càncer és una preocupació important, però no deixen de fer una vida el més normal possible. Viuen més el dia a dia.
Saben que hi ha dies més bons i més dolents. Ploren, s’enfaden, es desesperen i recuperen l’optimisme. Demanen ajuda quan en necessiten. Confien en les persones del seu voltant. Pensen “el que hagi de venir, vindrà. Ja ho afrontarem“.
Què faig jo, com a professional, davant de cada estil
No m’agrada basar-me en models de caselles. Sembla que vulguin agafar cada persona i col·locar-la a la casella que li toca i em sembla que els sers humans són més que això. Per tant miro d’adaptar-me a cada persona. Que hi vol lluitar? D’acord. Que vol passar-ho sabent el mínim per no preocupar-se? Entesos. Que s’indigna perquè el món es tenyeix de rosa cada 19 d’octubre? No crec que s’equivoqui.
El que sí que pot succeir és que la manera com ho afronta la persona sigui perjudicial per a ella mateixa. Potser perquè fa un tractament que no ha donat cap prova de la seva eficàcia, perquè li genera un gran malestar o perquè li fa perdre el contacte amb la realitat. Aleshores en parlem i busquem com afrontar el càncer perquè se senti millor.
Insisteixo: no hi ha cap manual d’instruccions sobre com afrontar el càncer. Les estratègies d’afrontament són com eines, i cadascú fa el que pot amb les que té. Però aquestes estratègies es poden ensenyar: es pot ajudar una persona a desenvolupar noves maneres d’enfrontar-se a les adversitats; al cap i a la fi és una forma d’aprenentatge.
Et pot interessar: 10 beneficis de l’ajuda psicològica per a pacients de càncer
Aquest article té 0 comentaris