Tinc càncer i no sé si dir-ho

Tinc càncer i no sé si dir-ho. Aquesta és una expressió molt freqüent entre les persones a les quals s’ha diagnosticat aquesta malaltia. Explicar als demés que tenim càncer pot tenir conseqüències positives i negatives. Pot haver-hi motius per fer-ho i per no fer-ho, la qual cosa significa haver de prendre una decisió. En aquest article ajuntem les raons que sentim més a la consulta per part de persones que es plantegen com i a qui diran que tenen càncer.

No hi ha una recomanació clara sobre com actuar perquè depèn de situacions molt personals. La intenció és posar sobre la taula els motius més habituals perquè cada persona decideixi segons les seves necessitats.

Tinc càncer i no sé si dir-ho: Motius per fer-ho

• El suport social és un dels recursos més eficaços per a conviure amb la malaltia i el seu tractament. Les persones del nostre voltant (família, amics, etc.) ens poden ajudar a desfogar-nos, a distreure’ns i a mantenir l’activitat del dia a dia. També ens poden acompanyar a les visites mèdiques. El suport social no incrementa la supervivència, però ajuda a estar millor durant la malaltia i el temps posterior.
• Mantenir-ho en secret es molt difícil i ens pot fer sentir malament per haver de mentir. Com expliquem els canvis en l’aspecte físic? Com justifiquem haver de faltar a la feina sovint -per anar al metge? Com diem als nens que estem massa cansats per jugar amb ells?
• Evitar els rumors: Si els altres es fan preguntes i no tenen resposta, pot ser que se la inventin. La curiositat humana només admet alguna cosa fora del comú si aquesta cosa té una explicació. Dir, amb naturalitat, que tenim càncer, pot ajudar a tallar d’arrel els rumors.

Motius per NO dir als altres que tinc càncer

• Evitar la compassió i la curiositat morbosa: Hi ha persones que, quan parlen amb algú que els ha dit “tinc càncer”, anteposen les seves pròpies necessitats i s’obliden del respecte que mereixen els altres. Poden abusar de la confiança fent preguntes inadequades (per exemple, I què serà dels teus nens, pobrets?), o aportant punts de vista que no ajuden en res (“Jo crec que això del càncer no existeix. És un invent de les farmacèutiques per guanyar diners“), etc.
• Evitar el patiment dels demés: Veure com la família o les amistats es preocupen pot generar patiment en la persona, que s’afegeix al que ja té per la pròpia malaltia i el seu tractament. Hi ha pacients que diuen “Tinc càncer. No vull haver de carregar-me a l’esquena, a més a més, el patiment dels altres“. És una decisió tan respectable com la de la persona que decideix comunicar-ho.
• Evitar les conseqüencies de la revelació: Podem tenir por de perdre la feina per les freqüents absències per visites mèdiques. També ens pot espantar que algunes persones canviïn la forma com es relacionen amb nosaltres. En realitat això sol passar en el seu costat positiu i en el negatiu: algunes persones que crèiem properes s’allunyen. D’altres amb les que no teníem posada gaire esperança ens sorprenen gratament acostant-se i ajudant-nos.
• L’estigma: Encara hi ha un cert estigma en el càncer, que fa que de vegades ens hi referim com “una llarga malaltia”, o que utilitzem la paraula “càncer” de manera inadequada per parlar, per exemple, de corrupció política. Afortunadament l’estigma disminueix a mesura que comprenem més els mecanismes de la malaltia, i que baixa la mortalitat.

Una decisió personal

En definitiva, dir o no dir als altres “tinc càncer” és una decisió molt personal. La situació de cada persona farà que sigui més adequat fer una cosa o l’altra. Fins i tot podem establir graus: donar una part de la informació a algunes persones, i informació més completa a unes altres.

I, per descomptat, fer valer el nostre dret de gestionar la informació sobre la malaltia de la manera que creiem convenient. No deurem explicacions a ningú sobre per què no li vam dir que teníem la malaltia. I això, per què?

Doncs perquè moltes persones a les quals se’ls diagnostica un càncer (com passa amb altres malalties) tenen la sensació de perdre una part del control de la seva vida. Se’ls marca una agenda de visites mèdiques, que facin unes coses i deixin de fer-ne altres que eren habituals… Per tant és un dret que, almenys la part que es refereix a explicar als altres el que ens passa, estigui sota el nostre control.

Sóc a la vostra disposició per resoldre dubtes o ampliar la informació que calgui!