“Sexualitat en la malaltia del càncer” és un article convidat, d’un col·lega de professió i gran amic meu, Enrique Luis. L’Enrique és psicòleg i sexòleg. Treballa com a psicooncòleg a l’Asociación Más Vida de suport a persones amb càncer a Oriola (Alacant), i forma part de l’equip de CREC Psicólogos.
Sexualitat en la malaltia del càncer
Quan treballes com a psicooncòleg hi ha una cosa que sobresurt en el diagnòstic del càncer: el cos. Ens reconeixem moltes vegades pel nostre aspecte físic. És el que identifiquem com el recipient dels nostres pensaments. Viure amb càncer afecta la percepció i la valoració d’un mateix, a la sensació que tenim de com ens observen i, sobretot, a la imatge ideal que hauríem de tenir. No és estrany que els cabells siguin un indicador de gran càrrega emocional quan cauen degut a la quimioteràpia. La persona es percep inflada, malalta, i pensa que és una cosa que tothom nota. El mocador o, fins i tot, la perruca, no són suficients per a pal·liar aquest autoconcepte personal i social que es veu minvat.
La imatge corporal afecta el nostre concepte de feminitat o masculinitat, podent-nos fer mal de manera greu quan es tracta d’un càncer de mama, de còlon, etc, pel seu impacte estètic. Si ens hi fixem, el nostre concepte d’home o de dona s’ha anat creant durant la nostra vida per estereotips culturals i familiars. Les mames moltes vegades ens definien com a dona, així com els nostres genitals i els nostres caràcters secundaris com el pèl, la forma de les espatlles o els glutis, definien una millor o pitjor imatge del gènere.
La sexualitat depèn en gran mesura de la imatge corporal, com també del nostre estat afectiu i l’autoestima. Les estimacions de la freqüència de problemes sexuals varien molt segons el diagnòstic i el tipus de càncer, i van del 10% al 88%. Els més comuns en les persones amb càncer són el desig sexual inhibit en ambdós sexes, la disfunció erèctil en l’home i la disparèunia (dolor vaginal) en la dona. En molts casos aquestes disfuncions no es resolen en un o dos anys després d’acabar els tractaments, sinó que persisteixen i s’agreugen.
Les persones joves se senten més estressades pels problemes sexuals relacionats amb el càncer. Això és degut a que el seu autoconcepte i autoestima estan lligats a poder mantenir el que s’anomena “una sexualitat normal”. Però en aquest tipus de malaltia, no només les parts estructurals del cos queden afectades, sinó que la quimioteràpia afecta la resposta sexual, interferint amb la producció d’estrògens i testosterona. També hi ha els tractaments que perjudiquen directament la funció o els òrgans sexuals, la radioteràpia a la regió pèlvica o l’abdomen inferior i la cirurgia.
Què es pot fer?
Tant l’afectat pel càncer com qui no n’està, poden fer-se una bona pregunta, bastant oportuna: què és la sexualitat?
La pregunta no té una resposta fàcil. Fins i tot, si s’hi fixes, la que apareixerà en primer lloc serà la part coital: la penetració. Però, és això la sexualitat? Fer un petó és sexualitat? Masturbar-se és sexualitat? Fer-se petons sense roba és sexualitat? I agafar-se de la mà?
No és qüestió de trencar-se el cap mentre llegeixes aquestes paraules. Es tracta d’intentar trencar concepcions socials arrelades que tenim a la ment, perquè és el que condicionarà més una cosa de la qual ens oblidem: la intimitat.
La intimitat es pot definir com una zona espiritual reservada a una persona, o a un petit grup de persones. És una part amorosa i amistosa. Segurament els millors records de la nostra vida estan relacionats amb aquesta intimitat.
Tant si una malaltia està afectant les nostres vides com si no, fomentar aquesta intimitat és la nostra responsabilitat humana. Quan les nostres parts anatòmiques es veuen afectades, ens queda un seguit de recursos a tenir en compte:
- La carícia. El ser humà és sexual a cada porus de la seva pell. Aquest gran òrgan ens permet sentir, i és el primer receptor de la resposta sexual.
- El massatge. Ens hem acostumat tant a l’estimulació genital directa que no hem sabut estimular totes les parts del nostre cos. A banda de pal·liar el dolor, el massatge estimula el vincle.
- Jugar. El sexe és el joc lliure, com deia Woody Allen: “El sexe és el més divertit que es pot fer sense riure”.
- Deixa a un costat la penetració. Comença a fomentar un altre tipus de sensacions sexuals, busca assaborir les petites sensacions, com quan assaboreixes un bon vi.
- No busquis l’orgasme. L’objectiu de la sexualitat no és l’orgasme, sinó el plaer. Obsessionar-se amb l’orgasme, irònicament, sol fer que aquest no arribi.
Tal vegada estiguis passant per un període dur. És per això que, encara que el cos estigui dèbil i en condicions difícils, hem de centrar la nostra fortalesa en els nostres suports i vincles. La sexualitat no és res més que un pont cap el suport de l’altre.
Enrique Luis
Psicòleg i Sexòleg
Pots deixar un comentari o pregunta sobre aquest article. I si t’ha agradat, comparteix-lo amb els teus contactes!
Comments (0)