Un cop acabat el tractament del càncer, quan es rep l’alta mèdica, comença el procés de recuperar la normalitat. Aquest procés, que sembla senzill i ple d’alegria, en realitat es fa lentament i amb algunes pors. El pacient abandona la seguretat de l’hospital i s’enfronta a canvis temporals i permanents, positius i negatius. Parlem de com recuperar la normalitat després del càncer. Aquesta és la primera de dues parts de la publicació.
Recupera la segona part aquí.
La necessitat d’abordar la recuperació de la normalitat després del càncer
Fa unes dècades pràcticament ningú superava un càncer. Com que quasi tots els pacients morien, no es plantejava la qüestió de com tornar a la vida normal. Actualment superen la malaltia prop del 60% de pacients, una xifra que augmenta en dos punts percentuals cada any. A l’estat espanyol hi ha més d’1.600.000 “supervivents” de càncer, que presenten unes dificultats per les quals cal trobar una solució (segons dades de l’Estratègia en Càncer del Sistema Nacional de Salut).
En altres paraules: 1 de cada 29 persones de la població general és “supervivent” del càncer, i això és molta gent. Per això es comença a abordar la qüestió de la recuperació de la normalitat després del càncer. (Nota: Escric la paraula “supervivent” entre cometes perquè no trobo que el seu ús sigui del tot adequat, encara que és el més estès).
Conviure amb les seqüeles físiques de la malaltia
El càncer i el seu tractament poden haver deixat seqüeles físiques. Algunes d’elles despareixen amb el temps: els cabells tornen a sortir, es recupera el pes, disminueix la fatiga, etc. Però d’altres poden durar més temps:
- El limfedema: Quan a una dona amb càncer de mama li han extirpat els ganglis de l’aixella, els líquids del braç no es drenen correctament. L’extremitat reté els líquids i s’infla, i això s’acompanya d’una sensació de pesadesa, dificultat en el moviment, dolor i infeccions. El limfedema limita la qualitat de vida i, actualment, no té cura. No obstant, hi ha tractaments que en redueixen l’impacte. (Més informació: Associació Espanyola de Limfedema).
- La menopausa precoç: Alguns tractaments alteren el sistema reproductor femení, de manera que desapareix la regla. Segons la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica, la menopausa induïda per tractaments oncològics afecta entre el 22% i el 61% de dones de menys de 40 anys, i entre el 61% i el 97% de dones de més de 40 anys. El tractament de la menopausa precoç se centra més en els símptomes (els fogots, l’osteoporosi, etc) que en la pròpia pèrdua de la capacitat reproductiva.
- Les disfuncions sexuals: sequedat vaginal en les dones, disfunció erèctil en els homes, etc.
- La colostomia: En la cirurgia per al càncer de colon pot ser necessària una colostomia (obertura d’un orifici al ventre per a l’eliminació de la femta, a través d’un tub i una bossa enganxada a la pell).
- Altres efectes de la quimioteràpia a llarg termini, com dificultats de concentració o memòria i possibles problemes cardiovasculars.
Altres canvis que cal afrontar després del càncer
El diagnòstic fa que tot s’aturi i que la vida comenci a girar al voltant de la malaltia i el tractament. En recuperar la normalitat després del càncer, quan ens intentem “re-enganxar” a la vida al punt on la vam deixar, veiem que aquesta ha avançat sense esperar-nos. Un exemple que m’han citat alguns pacients és que els fills han crescut i han canviat. I que la paciència que tenien abans amb ells també ho ha fet.
També és el moment d’anar-se acostumant a les cicatrius i d’afrontar altres canvis: El càncer passa a formar part de la identitat. La sensació de ser, o d’haver estat, pacients amb càncer, ja no desapareix (això no vol dir que hagi de complicar la vida necessàriament, sinó que ens identifiquem com a pacients de càncer). Moltes persones desitgen “tornar a ser el d’abans”, perquè no els agrada aquesta identificació. També poden haver canviat les creences religioses, bé perquè hem començat a confiar en Déu, o bé pel contrari: perquè valorem que la fe no ens ha estalviat l’experiència del càncer i decidim abandonar-la.
És possible que canviem el nostre sistema de valors i les nostres prioritats: donem menys importància a algunes coses i més a algunes altres. I ens enfrontem a la incertesa: La malaltia ha fet que la vida deixi de ser predictible. Ens acostumem a tenir en compte que les coses poden canviar en qualsevol moment.
Per a fer front a tots aquests canvis propis de la tornada a la normalitat després del càncer necessitem temps. Amb el temps ens hi adaptem, i aprenem que alguns aspectes de la nostra vida no tornaran a ser com abans. Recuperar la normalitat després del càncer implica assumir que aquesta normalitat és diferent de la que vam deixar. També ajuden a fer aquest aprenentatge la comunicació amb els sers estimats i el suport social (i, quan és necessari, professional).
La Síndrome de l’Espasa de Dàmocles
Hi ha un aspecte de la incertesa que genera moltes qüestions en les persones que han tingut càncer. Es tracta de la por permanent de la recaiguda, quan s’apropa un control del seguiment, o quan apareix algun símptoma. Els controls poden durar uns anys després de l’alta i la seva freqüència és variable. Serveixen perquè, si el càncer reapareix, es detecti ràpidament i es pugui iniciar el tractament el més aviat possible. Però ens poden causar por, precisament, si preveiem que ens donaran una mala notícia.
D’altra banda també hi ha la por d’abandonar l’entorn mèdic. Les persones que no han tingut càncer pensen que, quan el metge diu a un pacient “Felicitats, t’has curat!“, només hi ha lloc per a l’alegria i desapareixen les preocupacions. La realitat és diferent: sí que hi ha alegria, però aquesta conviu amb la por. El pacient abandona un entorn mèdic, on se sentia segur i protegit. Si passava alguna cosa, el personal sanitari era al seu costat per a ajudar-lo. Acabar el tractament vol dir sortir d’aquesta protecció, i això es viu amb una certa angoixa.
És el que es coneix com la Síndrome de l’espasa de Dàmocles. L’origen del nom correspon a la mitologia grega. Dàmocles era un membre de la cort de Dionís, que feia molta propaganda de la riquesa i el poder d’aquest. Dionís va voler donar una lliçó a Dàmocles perquè aprengués que la riquesa i el poder també tenen riscos. Li va oferir un intercanvi de papers per a una nit: durant un sopar, Dàmocles podria gaudir de tota la riquesa i poder que habitualment tenia Dionís. Al final d’aquest sopar, Dàmocles va mirar al sostre i va veure que tenia una espasa apuntant al seu cap, només lligada amb un pèl de la cua d’un cavall. Aquest mite s’utilitza per a descriure la sensació d’amenaça constant quan sembla que tot va bé. Una analogia de la por que viuen moltes persones en aquesta situació.
(D’aquí a uns dies publicaré la segona part d’aquest article sobre la tornada a la normalitat després del càncer, que parlarà de la perspectiva de futur, les relacions familiars i socials, la tornada a la feina, la parella i la sexualitat).
T’ha agradat aquest article? Si ho vols pots deixar alguna pregunta o comentari i et respondré personalment. I si creus que pot ser útil per a algú que coneixes, comparteix-lo!
Aquest article té 0 comentaris