Què dir a algú amb càncer i què NO dir-li

Quan algú que estimem té càncer, és habitual tenir por d’equivocar-nos o no saber com parlar-hi. Aquesta guia explica què podem dir, quins comentaris és millor evitar i com oferir una ajuda que respecti el que necessita aquella persona.

Quan algú que coneixem ens explica que té càncer, és habitual quedar-nos sense paraules. Volem ajudar, però tenim por de preguntar massa, de dir alguna cosa inadequada o d’augmentar el seu patiment.

Aquesta por pot portar-nos a omplir el silenci amb frases poc útils. També pot fer que evitem la persona, justament quan més necessita sentir que no està sola.

No cal trobar les paraules perfectes. En general, ajuda més mostrar interès, escoltar i respectar com vol viure aquella persona la malaltia que intentar animar-la o donar-li solucions.

Com parlar amb una persona que té càncer

L’experiència del càncer és diferent per a cada persona. Algunes necessiten parlar sovint del diagnòstic, del tractament o de la por. D’altres prefereixen conservar espais en què el càncer no sigui el centre de totes les converses.

Per això, una de les millors maneres de donar suport és no pressuposar què necessita.

Pots preguntar-li: «Vols parlar-ne o prefereixes que avui parlem d’una altra cosa?«.

Aquesta pregunta li permet triar. Pot explicar com se sent, canviar de tema o fer totes dues coses durant la mateixa conversa.

És freqüent que una persona amb càncer vulgui parlar de la malaltia un dia i, l’endemà, vulgui comentar una sèrie, la feina o qualsevol tema quotidià. No és incoherent. És una manera de continuar sent més que una pacient.

La recomanació general és actuar amb naturalitat, especialment quan ja hi ha una relació de confiança. El diagnòstic pot haver canviat moltes coses, però no ha convertit la persona en algú completament diferent.

No cal saber què dir

Quan no trobes les paraules, pots reconèixer-ho obertament: «Em sap greu. No sé gaire què dir, però sóc aquí«. Aquesta frase sol resultar més propera que una expressió optimista dita per obligació.

Admetre que la situació és difícil també evita que la persona hagi de tranquil·litzar-te a tu o hagi de fingir que no passa res. No cal eliminar el malestar de la conversa. De vegades, poder compartir-lo sense fugir-ne ja és una forma important de suport.

Què dir a algú amb càncer

No existeix una frase que serveixi per a totes les persones ni per a tots els moments. Les següents expressions poden ajudar perquè reconeixen la situació, ofereixen companyia i deixen marge perquè l’altra persona decideixi.

«Em sap greu que estiguis passant per això»

És una manera senzilla de reconèixer que la persona travessa una situació difícil.

No cal dir-ho amb una expressió exagerada ni convertir la conversa en una escena solemne. Una frase sincera i tranquil·la sol ser suficient.

«Et tinc present»

Una de les experiències doloroses que poden aparèixer després d’un diagnòstic és descobrir que algunes persones s’allunyen.

Sovint no ho fan per falta d’afecte, sinó perquè no saben com actuar. Però, per a qui té càncer, aquest silenci es pot viure com una desaparició.

Un missatge breu com «avui he pensat en tu» pot reduir aquesta sensació de soledat sense obligar la persona a mantenir una conversa llarga.

«Vols parlar-ne?»

Algunes persones amb càncer no parlen de la seva malaltia perquè no volen preocupar els altres, perquè pensen que acabaran rebent consells que no han demanat o perquè no saben si l’interlocutor voldrà escoltar determinats temes.

Convidar a parlar no significa exigir que ho faci. Pots afegir: «I si avui no en vols parlar, també està bé«.

Així deixes clar que pots acompanyar-la tant en una conversa difícil com en una estona de normalitat.

«Com estàs avui?»

Preguntar «com estàs?» pot semblar una fórmula automàtica. Afegir-hi avui ajuda a reconèixer que l’estat físic i emocional pot variar.

També evita que la persona senti que ha de resumir tota la seva experiència amb el càncer en una sola resposta.

Potser avui està cansada, enfadada, esperançada, espantada o simplement avorrida. No tot el que sent necessita una explicació profunda.

«Què és el que et preocupa més ara mateix?»

Aquesta pregunta pot ser útil quan hi ha prou confiança.

Després d’un diagnòstic solen acumular-se moltes preocupacions: els resultats de les proves, els efectes del tractament, la família, la feina, els diners o la por de morir.

Preguntar què pesa més ara mateix ajuda a convertir una situació immensa en una conversa més concreta. En aquest cas, no cal resoldre el problema. Primer cal entendre’l.

«Dijous vaig a comprar. Vols que et porti alguna cosa?»

Les ofertes concretes solen ser més fàcils d’acceptar que un genèric «si necessites alguna cosa, digues-m’ho».

Demanar-te ajuda li pot requerir energia, organització i la sensació d’estar molestant. Si proposes una acció concreta, redueixes aquest esforç.

Per exemple:

• «Et porto a la visita de dimarts?»
• «Puc recollir els nens aquesta tarda.»
• «Et deixo menjar preparat per a demà?»
• «Vols que t’acompanyi a comprar una perruca?»
• «Et truco després de la visita o prefereixes escriure’m tu?»

Una ajuda útil no és necessàriament una gran acció. Sovint consisteix a alleugerir una tasca petita en un dia difícil.

«Aquest cap de setmana fem un sopar. Vols venir?»

Continuar convidant la persona a activitats quotidianes és una manera de no reduir-la al diagnòstic.

Potser no podrà venir o cancel·larà a última hora. Això no significa que deixar de convidar-la sigui la millor solució.

Pots facilitar-ho dient: «Vine si et trobes amb forces. I si al final no pots, no passa res«. Així mantens la porta oberta sense convertir la invitació en una obligació.

Escoltar acostuma a ajudar més que buscar una resposta

Quan algú parla de por, tristesa o incertesa, és habitual que una altra persona intenti corregir immediatament el que sent:

• «No hi pensis.»
• «Tot anirà bé.»
• «Has de ser forta.»
• «No et posis en el pitjor escenari.»

Normalment aquestes frases es diuen amb bona intenció. El problema és que poden tancar la conversa.

La persona no necessàriament espera que li eliminis la por. Potser només necessita expressar-la sense que ningú la contradigui. Pots respondre:

• «Entenc que això et faci por.»
• «Ha de ser molt difícil haver d’esperar aquest resultat.»
• «No sé què passarà, però no ho has de passar sola si no vols.»
• «Què és el que t’espanta més d’aquesta possibilitat?»

Validar una emoció no significa donar per cert tot el que la persona tem. Significa reconèixer que, en la seva situació, aquella emoció té sentit.

Quan escoltis, intenta prestar atenció al que explica en comptes de preparar immediatament la resposta següent. També és convenient no convertir la conversa en una successió d’històries sobre altres persones que han tingut càncer. Cada situació és diferent i aquestes comparacions sovint no aporten la tranquil·litat que pretenien aportar.

Què NO dir a algú amb càncer

Els comentaris desafortunats no sempre provenen de la falta d’empatia. Sovint apareixen perquè la incertesa ens incomoda i intentem tranquil·litzar l’altra persona, o tranquil·litzar-nos nosaltres mateixos.

Cometre un error és humà. Si t’adones que alguna cosa no ha ajudat, una disculpa sincera acostuma a ser suficient: «Perdona. Volia ajudar, però veig que no ha estat un comentari encertat«.

«Segur que te’n sortiràs»

Prometre que tot acabarà bé pot semblar esperançador, però ningú pot garantir-ho. La persona pot sentir que no té permís per expressar preocupacions, com la possibilitat que el tractament no funcioni o que la malaltia empitjori.

És més honest dir:

• «Espero que el tractament funcioni.»
• «Desitjo que les notícies siguin bones.»
• «Sigui com sigui, continuaré aquí.»

L’esperança pot conviure amb la incertesa. No necessita convertir-se en una promesa.

«Has de ser positiva»

No hi ha una única manera correcta d’afrontar el càncer. Hi haurà dies de confiança i dies de por, ràbia, cansament o desesperació. Exigir positivitat pot afegir una nova responsabilitat: a més de suportar la malaltia, la persona sent que ha de gestionar-la amb una actitud exemplar.

Les emocions desagradables no provoquen que el tractament deixi de funcionar. Tampoc són una mostra de debilitat.

Una resposta més útil podria ser: «No cal que dissimulis el malestar amb mi. Pots explicar-me com et sents realment«.

«Has de ser fort/a»

Aquesta expressió pot transmetre afecte, però també pot convertir-se en una instrucció difícil de complir. Què vol dir ser forta? No plorar? No tenir por? No demanar ajuda?

Una persona pot afrontar el tractament i, al mateix temps, sentir-se desbordada. Pot necessitar suport sense haver fracassat en cap prova de fortalesa.

És preferible reconèixer l’esforç concret:

• «Sé que avui has fet un esforç enorme per anar a l’hospital.»
• «No has de portar tot això sola.»
• «Pots descansar. No has de demostrar res.»

«Tot passa per alguna raó»

Davant d’una situació que sembla injusta, busquem una explicació que li doni sentit.

Però afirmar que la malaltia té una finalitat pot resultar dolorós, especialment quan la persona no comparteix aquesta creença. També pot fer que se senti obligada a descobrir una lliçó, una oportunitat o una transformació positiva dins d’una experiència que no ha triat.

Pots interessar-te pel significat que ella mateixa dóna al que està vivint, sense imposar-n’hi cap.

«Si confies en Déu, tot anirà bé»

La fe pot ser una font important de suport per a algunes persones. Però la iniciativa ha de partir de les seves creences i necessitats.

Dir-li que es curarà si té prou fe li pot fer entendre que el resultat depèn de la seva espiritualitat o que, si el tractament no funciona, és que no ha confiat prou.

Quan saps que la persona és creient, pots preguntar: «Vols que resi per tu?«. Això ofereix suport espiritual sense convertir-lo en una condició ni en una garantia.

«Quina enveja, com t’has aprimat!»

La pèrdua de pes relacionada amb el càncer o amb el tractament no és una fita estètica.

Pot reflectir falta de gana, nàusees, dificultats per menjar, pèrdua de força o una malaltia que avança. A més, els canvis corporals poden ser una font important de preocupació i de pèrdua d’identitat.

És millor no valorar l’aparença física tret que la persona mateixa en vulgui parlar.

«Conec algú que va tenir el mateix i…»

Les històries d’altres pacients poden incloure una cura espectacular o una mort ràpida. Però no hi ha manera de saber què passarà en el cas de la persona que tens al davant.

Encara que el tipus de càncer sembli el mateix, poden canviar l’estadi, les característiques del tumor, els tractaments disponibles i moltes altres circumstàncies.

Abans d’explicar una experiència aliena, pregunta’t si realment respon a una necessitat de l’altra persona, o bé a la teva necessitat d’omplir el silenci.

«Pren aquesta infusió, aquest suplement o aquesta dieta»

Recomanar remeis contra el càncer pot generar confusió i, en alguns casos, riscos.

Els productes naturals no són necessàriament innocus. Algunes plantes, vitamines o suplements poden interaccionar amb els tractaments oncològics. Qualsevol producte d’aquest tipus s’hauria de comentar amb oncologia, farmàcia hospitalària o l’equip sanitari responsable.

Tampoc hi ha evidència que una infusió, un suplement o una dieta curin el càncer.

Si trobes informació que et sembla important, pots dir: «He vist això, però no sé si és fiable ni si pot interferir amb el tractament. Vols comentar-ho amb el teu equip?«.

«El càncer és un negoci» o «les farmacèutiques amaguen la cura»

Aquest tipus d’afirmacions no ajuden la persona a afrontar cap dels problemes que té en aquell moment.

També poden minar la confiança en els professionals que la tracten i dificultar que pugui plantejar-los preguntes o prendre decisions informades.

És legítim tenir dubtes sobre el sistema sanitari, els interessos econòmics o les decisions mèdiques. Però aquests dubtes s’han de tractar amb informació contrastada i preguntes concretes, no amb afirmacions extraordinàries sense proves.

Què pots fer quan la persona rebutja la teva ajuda

Oferir suport no garanteix que l’altra persona el vulgui acceptar. Potser necessita intimitat. Potser està cansada de parlar. Potser prefereix que l’ajudi una altra persona. O potser encara no sap què necessita.

No té perquè representar que t’està rebutjant.

Pots dir: «Ho entec. No cal que responguis ara. Continuo disponible«.

Respectar un límit també és una forma d’acompanyar.

Això no significa desaparèixer. Pots mantenir un contacte discret, enviar un missatge de tant en tant o continuar proposant activitats sense exigir una resposta immediata.

Com oferir suport sense envair

Una precaució important és vigilar permanentment la persona amb càncer. Que li preguntin contínuament pels resultats, els símptomes o el tractament pot resultar esgotador. També ho pot ser haver d’informar individualment moltes persones després de cada visita.

Pots preguntar-li com prefereix gestionar-ho:

• «Vols que et pregunti després de la visita o ja m’escriuràs tu?»
• «Prefereixes explicar-ho tu o que una altra persona mantingui informada la família?»
• «Hi ha algun tema que ara no vulguis comentar?»

El suport és més útil quan s’adapta a qui el rep, no quan respon a un protocol imaginari sobre com s’hauria d’acompanyar un pacient.

La diferència entre ajudar i donar instruccions

Hi ha una pauta senzilla que pot orientar-te quan dubtis sobre què dir.

Les frases que acostumen a ajudar tenen forma d’oferta:

• «Vols parlar-ne?»
• «Puc acompanyar-te?»
• «Què necessites de mi?»
• «Vols venir a sopar?»
• «Prefereixes que canviem de tema?»

Les frases que acostumen a generar més pressió tenen forma d’instrucció:

• «Has de ser positiva.»
• «Has de lluitar.»
• «No hi pensis.»
• «Has de menjar això.»
• «No pots enfonsar-te.»

Una oferta deixa espai. Una instrucció defineix com s’hauria de sentir, pensar o comportar l’altra persona. Aquesta diferència no resol totes les converses, però és una bona brúixola.

I si la persona està molt afectada emocionalment?

La família i les amistats poden proporcionar afecte, companyia i ajuda pràctica. Però no sempre saben què fer quan la por, la tristesa o la incertesa es mantenen amb molta intensitat.

Pot ser útil plantejar ajuda professional quan la persona:

• viu gairebé tot el dia pendent de la malaltia;
• pateix una ansietat molt intensa;
• ha deixat de fer activitats importants;
• se sent profundament sola o incomprès;
• té dificultats greus per parlar amb la família;
• no pot descansar o dormir a causa de les preocupacions;
• expressa desesperança persistent o desig de no continuar vivint.

També pot necessitar ajuda un familiar que se sent desbordat, culpable o obligat a mantenir-se fort davant de tothom.

Proposar suport psicològic no significa considerar que la persona afronta malament el càncer. Significa reconèixer que la situació pot superar els recursos que té disponibles en aquell moment.

No cal fer-ho perfecte

Acompanyar algú amb càncer pot ser difícil. Comporta entrar en converses en què no sempre hi ha respostes, solucions ni garanties.

No necessites trobar sempre la frase adequada. El que acostuma a tenir més valor és que la persona percebi que:

• no has desaparegut;
• pots escoltar sense jutjar;
• respectaràs si vol parlar o callar;
• no intentaràs imposar-li una actitud;
• continuaràs tractant-la com la persona que era abans del diagnòstic.

Donar suport no consisteix a eliminar el patiment de l’altra persona. Consisteix a no deixar-la sola davant d’aquest patiment.

Preguntes freqüents

Necessites ajuda per afrontar aquesta situació?

Si la situació t’està superant, em pots explicar com ho vius.