Aquest article és una còpia literal de la carta “Psicooncòlegs: Els psicòlegs del cáncer” que va publicar el 19 d’octubre l’escriptor Carlos G. Miranda al diari 20 minutos. Podeu trobar la font primària a aquest enllaç. Només hi he afegit les imatges, que no formaven part del text original.

Psicooncòlegs: Els psicòlegs del càncer

Psicooncòlegs: Els psicòlegs del càncer

Abans de decidir que allò era unir lletres, vaig dedicar tot un lustre a llicenciar-me en Psicologia. Sóc dels que quan es perden ho fan del tot, així que vaig continuar desviant-me del meu nord magnètic amb un màster en Psicooncologia que em va convertir en psicòleg especialista en pacients amb càncer. Vaig aconseguir una beca a l’Hospital Ramón y Cajal de Madrid, a la unitat d’Oncologia Radioteràpica, per a investigar la qualitat de vida de persones en tractament. De tant en tant, els feia una entrevista clínica en què deixaven constància de la seva afectació per les cremades, el cansament i altres efectes secundaris de la ràdio. Uns els portaven millor i altres pitjor, però en el que coincidien tots era en la ferida emocional que els causava la malaltia.

Jo vestia bata blanca, però tenia molta menys vida al darrere que ells, així que m’atrevia a fer poc més que escoltar-los. Vaig avançar en el diàleg gràcies a una dona que em va assegurar que no buscava paraules màgiques de consol, sinó parlar del càncer de mama que tenia sense sentir que havia de ser una heroïna per a superar-ho. Un mes després de conèixer-nos, va perdre els dos pits. Quan vaig acabar la beca, ella ja havia mort.

Va ser la primera vegada que vaig prendre consciència que la vida anava de debò i en qualsevol moment s’acabava. Vaig deixar la psicologia i em vaig matricular en Comunicació, encara que no vaig ser una gran pèrdua per al gremi. Em faltava aquesta capacitat d’oferir contenció que tenen els psicooncòlegs quan s’asseuen al costat d’una persona amb càncer. Els escolten, donen suport, orienten, intervenen i, en les situacions més difícils, els ajuden a morir. També es dediquen als seus familiars, perquè per a tenir cura cal estar cuidat.

Diuen que allò del que no es parla no existeix, encara que deixa de funcionar quan s’apaga el llum

Què fa un psicooncòleg - Psicologia en CàncerEl que fan els psicooncòlegs s’allunya de la psicologia clínica, que es troba molt pròxima a la psiquiatria, per apropar-se a la psicologia de la salut, que és la que es necessita quan la vida es fa una muntanya. Rebre un diagnòstic amb la paraula càncer comporta preguntes emocionals difícils de respondre. Com puc fer front al tractament? Què faig amb la incertesa? He de parlar amb la meva família de les pors que tinc? He de parlar amb mi mateix de la por de morir? No hi ha una resposta única per a aquests interrogants perquè cada pacient és únic, igual que la manera d’abordar la malaltia, encara que el silenci no sol ser la millor opció. Diuen que allò del que no es parla no existeix, encara que deixa de funcionar quan s’apaga el llum del dormitori.

Durant el meu any al Ramón y Cajal, fins i tot el personal estava sorprès de comptar amb un psicooncòleg. Aleshores el més habitual per als pacients que demanaven suport psicològic era passar per psiquiatria —i això els estigmatitzava encara més de com ja se sentien—, perquè la figura del psicooncòleg no estava contemplada per la Seguretat Social.

D’allò ja fa 15 anys i la cosa continua igual. El psicòleg clínic sí que està incorporat al servei de psiquiatria, categoria que assoleixen els PIR (psicòlegs interns residents) després d’aconseguir una de les escasses 130 places anuals que s’ofereixen per a més 4.000 aspirants. A la psicooncologia només s’hi accedeix a través d’estudis de màster, que ja és igual si són en universitats públiques o privades perquè valen un ronyó.

De manera quasi miraculosa, a Madrid s’han format serveis de psicooncologia com el que compta amb Almudena Narváez, en oncologia mèdica del 12 de Octubre; el de Mª Eugenia Olivares, en ginecologia del Clínic; o aquell en el que treballa Javier Barbero (conseller de Carmena) en hematologia de la Paz. Són pocs els adjunts i interins, ja que la majoria es cobreixen a través de fundacions o associacions. La resta són estudiants i becaris amb capacitat d’escoltar, com ho vaig ser jo. Sorprenentment, tan sols això els ajudava.

Els que manen a la nostra sanitat, aquesta que és de tothom, han d’obrir les portes als psicooncòlegs. El càncer ja és prou dur com perquè no s’ofereixi la possibilitat de parlar-ne amb els professionals adequats a qui ho necessiti. Allò del que es parla existeix, però no fa tanta por.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *