Psicologia Positiva en càncer

La Psicología Positiva és l’estudi de les fortaleses i virtuts humanes, que permeten adoptar una perspectiva més oberta respecte del potencial humà i les seves motivacions i capacitats.

Per això resulta útil fins i tot per a les persones que no tenen cap problema, ni cap causa per la qual se’ls podria aconsellar que anéssin al psicòleg: simplement volen descobrir potencialitats que tenen amagades i que els poden ajudar a millorar alguns aspectes de la seva vida o de les seves relacions.

En certa manera és una ampliació de l’estudi tradicional de la ciència psicològica, que s’ha limitat a la psicopatologia: proposa obrir la perspectiva d’estudi per abarcar tot el camp de la salut mental. I el càncer és una de les moltes àrees en que la Psicologia Positiva pot fer aportacions interessants.

El paper de la Psicologia Positiva en el càncer

Cal dir que la Psicologia Positiva ha estat durament criticada per atribuir omnipotència a les persones: que “si vols fer una cosa, la pots fer” o que “tot és possible“. Però hem de fer un esforç per separar dues coses: D’una banda, l’estudi científic de les potencialitats de les persones i com aplicar-les per augmentar el benestar, fins i tot en moments de crisi; de l’altra, les creences irreals de que un pensament positiu provoca, miraculosament, una vida plena i feliç.

En altres paraules: si som seriosos en el que diem i en com ho diem la Psicologia Positiva no és una tonteria, sinó un camp d’estudi i aplicació que pot ajudar -i, de fet, ha ajudat- a moltes persones.

La distinció és important, sobretot en persones amb càncer, amb les quals treballo diàriament. Hi ha un fenomen anomenat “tiranía del pensament positiu“, pel qual s’exigeix a les persones que pateixen que siguin felices: “Has de ser positiva per curart-te“, o “somriu perquè els altres no notin que estàs malalt”. Oi que queda clar perquè se l’anomena “tirania”?

Les persones amb càncer, pateixen. I dir-los, simplement “no pateixis” o “no et preocupis”, té dos problemes. En primer lloc, que no funciona. En segon lloc, que sembla que estiguem traient importància al seu patiment, com si un càncer no fos motiu suficient per preocupar-se. Partim de la base de que les persones tenen dret a viure el seu patiment natural sense remordiments.

Però més enllà de models que proposen que tothom té el deure de ser tant feliç com pugui, els professionals formats i entrenats podem aplicar la Psicologia Positiva perquè una persona amb càncer descobreixi aspectes d’ella mateixa que no coneixia. Un càncer suposa una crisi: un atura’t i pensa. I ho he vist en moltes persones al llarg de la meva trajectòria:

• Una senyora amb càncer de mama que va descobrir que era més independent del que es pensava. Va decidir divorciar-se del seu marit perquè estava tipa de ser la seva criada (paraula textual seva).
• Un senyor amb càncer de colon va dedicar les últimes setmanes de la seva vida a omplir una llibreta amb acudits per a les seves nétes. En un d’aquests acudits feia broma sobre la seva pròpia mort.
• Un altre senyor amb càncer de pàncrees va voler reconciliar-se amb el seu germà, amb el qual portava 30 anys sense parlar després d’una baralla familiar.
• Etc.

Evidentement no tothom es pot beneficiar d’aquestes estratègies: hi ha persones que no aconsegueixen treure res de positiu de la seva experiència. És normal, i no cal dir que també mereixen tota l’atenció perquè en el seu pas pel càncer puguin estar, almenys, acompanyats per tal de reduir el patiment.

I tu ja has descobert totes les teves potencialitats? Escriu-me!