Proves de diagnòstic del càncer

El diagnòstic del càncer és un procés minuciós. Quan se sospita que una persona pot tenir càncer, primer cal confirmar o descartar aquest diagnòstic. I, en cas que es confirmi, es determina l’origen de la malaltia, el seu estadi o extensió i el tipus de cèl·lules afectades. És normal que fer-se les proves de diagnòstic del càncer s’acompanyi d’ansietat o incertesa.

Les primeres proves de diagnòstic del càncer

Generalment és un símptoma, o un conjunt de símptomes, el que fa que una persona visiti un metge per diagnosticar-ne l’origen. Pot ser la febre, un dolor, una tos persistent, una pèrdua de pes, etc. Ara bé, tenir aquests símptomes no vol dir tenir càncer.

Aquesta primera visita ja és, per si mateixa, una prova: el metge et farà una anamnesi (una entrevista sobre els símptomes o les molèsties): quan van començar, com es manifesten, etc. És probable que et pregunti si tens antecedents familiars de determinades malalties.

També et farà una exploració física, que consisteix en observar la zona on es produeixen aquestes molèsties: el ventre, la gola, … Aquestes proves no són invasives. Això vol dir que no comporten cap molèstia addicional. Igualment et pot fer proves de visió o de moviment.

Si el metge no té clar què hi ha al darrere dels símptomes, pot encarregar anàlisis de sang i d’orina, que permetran avaluar els diferents components de la sang (els glòbuls blancs, els glòbuls vermells, les plaquetes, etc) i el funcionament del fetge, dels ronyons i de les hormones.

És fonamental recordar que els resultats d’algunes d’aquestes proves poden sortir normals en persones amb càncer, o poden sortir alterats en persones sanes. Cal unir tots els exàmens per arribar a una conclusió i per això la valoració del metge és imprescindible.

Les proves de diagnòstic del càncer quan hi ha una sospita

Suposem que els resultats de les primeres proves fan sospitar al metge que pots tenir una malaltia oncològica. En aquest cas por decidir fer més estudis. De les proves que descriurem a continuació, només n’encarregarà algunes, no totes, segons el tipus de càncer que cregui que pots tenir.

L’anàlisi dels marcadors tumorals

Si l’anàlisi de sang inicial només ha estat bàsica i no completa, en pot encarregar una altra per detectar marcadors tumorals. Els marcadors tumorals són substàncies que normalment té qualsevol persona al seu cos, fins i tot si està sana. Però que es troben en una quantitat anormal en cas de càncer. Les més habituals són aquestes:

• CEA (Antigen Carcino-Embrionari): present en nivells elevats en molts tipus de càncer, especialment el càncer colo-rectal.
• PSA (Antigen prostàtic específic): la seva quantitat moderadament elevada pot indicar hiperplàsia prostàtica benigna (una malaltia lleu); si el seu nivell és molt alt és un indicador de càncer de pròstata.
• AFP (Alfafetoproteïna).
• CA15-3, CA19.9, CA125, CA27.29 (antígens de càncer): presents en diferents tipus de càncer.
• CD19, CD20, CD22, CD25 (clústers de diferenciació): presents en malalties hematooncològiques: leucèmies i limfomes.

Les proves d’imatge

Les proves d’imatge permeten veure l’estructura i el funcionament dels òrgans interns. Es poden fer tant per confirmar o descartar la presència d’un tumor, com per estudiar-lo amb detall un cop ja s’ha confirmat.

Una ecografia utilitza ultrasons per veure un òrgan del cos (per exemple, un ovari) a través d’una pantalla. Es fa passant un aparell per sobre la pell de la regió que es vol explorar. Prèviament et posen un gel a la pell perquè el lector llisqui més fàcilment. És una prova indolora.

La radiografia utilitza raigs X per veure l’interior del cos. La seva durada és d’uns segons i no produeix cap molèstia. A la radiografia, les parts del cos més dures apareixen de color blanc (per això els ossos es veuen molt brillants). El metge pot veure si hi ha alguna zona que és més blanca del que hauria de ser.

El TAC (Tomografia Axial Computeritzada) és un conjunt de radiografies que, quan s’uneixen, donen una imatge tridimensional dels òrgans i els ossos. Aquesta prova no és dolorosa: només t’has d’estirar en una llitera i quedar-te quiet. Una màquina en forma d’anell recorre tot el cos, sense tocar-lo. Es possible que t’hagis de beure un líquid que fa de contrast, per millorar la qualitat de les imatges. Aquest líquid s’elimina després amb l’orina sense cap molèstia.

En una RM (ressonància magnètica) s’utilitzen imants i ones de ràdio per obtenir una imatge tridimensional dels òrgans. Tampoc és una prova dolorosa, però pot ser més molesta perquè màquina és un tub tancat i fa sorolls forts. La prova no utilitza radiació, dura uns 35-45 minuts i requereix que el pacient romangui quiet. De vegades també cal ingerir -o injectar- un contrast.

La TEP (tomografia per emissió de positrons) ajuda a localitzar el tumor. Totes les cèl·lules del cos consumeixen glucosa, però les cancerígenes ho fan més ràpidament: en aquesta prova t’injecten glucosa una mica radioactiva i s’observa quina regió del cos l’absorbeix més de pressa. Allà és on hi ha el tumor. La radioactivitat s’elimina lentament i no suposa cap perill.

Segurament, una de les proves de diagnòstic del càncer més conegudes és el PET-TAC. El PET-TAC és la combinació d’una tomografia per emissió de positrons i una tomografia axial computeritzada. És a dir, un TEP i un TAC fets alhora.

La colonoscòpia ajuda a diagnosticar el càncer colo-rectal. Havent sedat el pacient perquè no noti res, s’observa l’intestí gros a través d’una càmera que s’introdueix a l’anus. El pacient ha de fer una dieta especial els dies previs per assegurar que el colon està net.

Proves similars són la gastroscòpia (introduint un tub per la boca per veure l’esòfag i l’estómac) o la broncoscòpia, per observar els pulmons a través d’una càmera que s’introdueix per la boca o pel nas. Aquestes proves també es fan amb sedació per reduir les molèsties.

Les proves per establir l’estadi del càncer

Un cop s’ha confirmat la presència d’un càncer o un tumor, cal establir-ne l’estadi. Estadificar un tumor vol dir classificar-lo segons la seva mida, el grau en que ha envaït teixits del voltant, si ha afectat nòduls limfàtics i si s’ha estès a parts més llunyanes del cos (metàstasis). La decisió sobre el tractament que caldrà seguir es pren, en gran part, a partir de l’estadi de la malaltia.

Les proves que es fan en aquesta situació són:

• Gammagrafia òssia: ajuda a observar si hi ha metàstasis òssies, és a dir, si el càncer que ha començat a qualsevol part del cos, s’ha estès als ossos. La prova no és dolorosa, però requereix injectar un líquid radioactiu per veure com es distribueix. Aquest líquid s’elimina posteriorment a través de l’orina.
• Biòpsia: Mitjançant una agulla amb una pinça s’obté una petita mostra de cèl·lules tumorals per analitzar al laboratori. Així l’equip mèdic sabrà quin tipus de cèl·lules estan afectades, una informació que serà clau per establir el tractament. La biòpsia pot ser moderadament dolorosa perquè l’agulla ha d’arribar fins al tumor i pessigar-lo per obtenir-ne una mostra.
• Proves genètiques: A través de mostres del tumor obtingudes a la biòpsia, o amb anàlisis de sang, es poden buscar mutacions genètiques que ajudin a comprendre l’origen del tumor i a decidir el seu tractament més eficaç. Algunes de mes mutacions més estudiades són les dels gens HER2, BRCA1 o BRCA2. Per exemple, si es detecta que un càncer de mama és triple negatiu vol dir que ni el tractament hormonal ni el que es dirigeix a la proteïna HER2 seran eficaços.

L’entrevista de devolució dels resultats

L’entrevista de devolució de resultats és la visita en la qual t’explicaran el diagnòstic. També t’hi expliquen les línies generals del tractament.

Pot ser una bona idea que algú t’hi acompanyi: et reduirà la sensació de soledat i t’ajudarà a entendre la informació i a fer les preguntes necessàries.

Molts hospitals permeten al pacient accedir a la seva pròpia informació clínica a través d’aplicacions o llocs web. I això fa que puguis veure els resultats del diagnòstic abans de parlar amb el metge. És comprensible que no et puguis esperar per llegir-los, i que t’espantis quan ho facis.

Siguin quins siguin aquests resultats, recorda que el metge es pot ajudar a entendre’ls de manera realista. Si vas a internet a consultar què volen dir, fes-ho sempre en pàgines d’institucions reconegudes:

• Institut Català d’Oncologia (Catalunya)
• Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (Espanya)
• Institut Nacional del Càncer (Estats Units)
• Societat Americana del Càncer (Estats Units)

La gestió emocional durant les proves de diagnòstic del càncer

El principal repte durant les proves de diagnòstic del càncer, pel que fa a la seva gestió emocional, són els temps d’espera. Els resultats d’algunes de les proves poden trigar uns dies, durant els quals pots experimentar ansietat o incertesa. És normal que sigui així.

És probable que la família o els amics et diguin que no val la pena que t’espantis fins que no hi hagi res confirmat. Però fins a un cert punt aquesta preocupació és difícil d’evitar. És un mecanisme de la ment per ajudar-te a preparar-te pel que pugui venir.

El que funciona més bé és mantenir la teva vida normal tant com puguis, encara que sigui amb l’ansietat. És a dir, que la por no es converteixi en un motiu per deixar de fer coses. Ocupar-te el temps és el que permet que, almenys algunes estones, et puguis distreure.

Si necessites atenció psicològica especialitzada per gestionar aquest moment, posa’t en contacte amb mi.

T’ha agradat aquest article? Deixa la teva pregunta o comentari i et respondré personalment. I si creus que pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo!