Una de les primeres preguntes que ens fem quan ens diagnostiquen càncer és “Per què a mi?” Amb aquesta pregunta busquem una explicació a un canvi dràstic que arriba a la nostra vida i que ens sembla incomprensible. Però aquesta pregunta no sempre té resposta: No podem determinar la causa del càncer en una persona, encara que en coneguem alguns factors de risc.

Per què a mi - Psicologia en Càncer

Per què a mi?

Rebre un diagnòstic de càncer suposa un xoc. No ens ho creiem. Tenim la sensació que això li està passant a una altra persona. El motiu pel qual, inicialment, no ens ho creiem és perquè inconscientment necessitem donar-nos temps a nosaltres mateixos per assumir la notícia. El càncer s’associa a un pronòstic que de vegades és desfavorable, a un tractament dur i a uns efectes secundaris importants. Per això necessitem el nostre temps per a fer-nos-en a la idea.

Davant d’aquesta incredulitat demanem una explicació. Donar un motiu a una cosa que ha passat ajuda a entendre-la i a acceptar-la. Passa una cosa similar amb els accidents de trànsit: Atribuir la culpa a un mateix o a una altra persona, per alguna cosa que ha fet -o que no ha fet- proporciona una raó plausible que explica l’accident.

Però la pregunta “Per què a mi?” no té una resposta fàcil. No tenim manera de saber què ha fet que una persona tingués càncer, perquè el més probable és que es tracti d’una acumulació de factors. Dit d’una altra manera, no podem atribuir el càncer que té una persona a cap de les seves accions en particular.

Els factors de risc com a dada poblacional

Per què a mi? - Psicologia en CàncerEls factors de risc són situacions que fan augmentar la probabilitat de tenir càncer. Alguns d’ells estan ben establerts; altres només moderadament i alguns tan sols són sospitosos d’estar relacionats amb el càncer. Per elaborar aquestes llistes hi ha consens en basar-se en la classificació de l’Agència Internacional per a la Recerca en Càncer (IARC). Cada element de l’ambient que s’ha investigat com a cancerígen va en un d’aquests 5 grups:

  • Grup 1: Carcinogènics en humans. L’exemple més clar és el del tabac per al càncer de pulmó, o la carn processada consumida en excés per al càncer de colon.
  • Grup 2A: Probablement carcinogènics en humans. Per exemple el glifosat (pesticida) per a la leucèmia i el limfoma. O la carn vermella per al càncer de colon.
  • Grup 2B: Possiblement carcinogènics en humans. Com la majoria de tipus de Papilomavirus per al càncer de coll d’úter, o el peix conservat en sal per al càncer d’estómac.
  • Grup 3: No classificables pel seu potencial carcinogènic en humans. Per exemple, l’exposició professional a alguns explosius com el TNT, o el contacte amb el mercuri.
  • Grup 4: Probablement no carcinogènics en humans. Com el caprolactam, que s’utilitza en la fabricació de cordes per a instruments musicals o per als raspalls de dents.

Tots els factors de risc coneguts els trobareu aquí. Aquesta classificació no els ordena pel risc més o menys elevat de que provoquin càncer, sinó per la seguretat amb la qual els atribuïm el risc. És a dir, que la carn processada sigui al Grup 1 no vol dir que pugui provocar més càncer que el glifosat que és al Grup 2A. Vol dir que donem més confiança a les proves científiques de la seva relació amb el càncer.

Però tots aquests factors de risc s’han estudiat a nivell poblacional. Se sap que la seva reducció en grans grups de persones provoca un descens en el número de tumors associats. Però aquesta conclusió no es pot traslladar a cada persona. Si es pogués, seria més fàcil respondre la pregunta “Per què a mi?“.

Per exemple: sabem que 8 de cada 9 casos de càncer de pulmó es deuen al fet de fumar, o de respirar fum d’una altra persona. Sabem que als països on es fuma més hi ha més càncer de pulmó. I sabem que deixar de fumar redueix el risc de tenir càncer. Però agafant una persona amb càncer de pulmó no tenim manera de saber si el seu càncer es deu al fet de fumar o a una altra causa.

També et pot interessar llegir El càncer depèn de la mala sort: una conclusió errònia.

Com comença un tumor

Com es forma un càncer - Psicologia en CàncerEl nostre cos està format per cèl·lules. Dins d’aquestes cèl·lules hi tenim l’ADN o material genètic, que vé a ser el manual d’instruccions. Per exemple, determina de quin color hem de tenir els ulls, o que no hi ha d’haver pèl a les palmes de les mans. Totes les cèl·lules del cos tenen el mateix codi genètic, però aquest és diferent d’una persona a una altra.

Les cèl·lules viuen entre unes hores i unes setmanes, i s’han de dividir per substituir les que moren. Quan una cèl·lula es divideix fa una còpia del seu material genètic i la passa a la seva “germana”. Però aquesta còpia pot ser defectuosa i contenir errors, donant lloc a una mutació. Un gen mutat és un gen que s’ha copiat malament, o ha canviat de lloc. Com que cada dia es fan moltes divisions de cèl·lules al nostre cos, cada dia apareixen mutacions.

Normalment el sistema immunitari (les defenses) detecta la majoria de cèl·lules amb mutació i les elimina. Però algunes d’aquestes aconsegueixen burlar el sistema immunitari i adquireixen dues propietats: d’una banda es divideixen més de pressa del normal (i quan ho fan, transmeten la mutació). De l’altra, esdevenen immortals. Per això es divideixen tant que es comencen a acumular i formen un tumor.

Amb el temps poden aprendre a alimentar-se i, fins i tot, a construir els seus propis vasos sanguinis per robar l’aliment que el cos necessita (vascularització). I es poden desprendre del tumor per anar a un altre lloc i formar una metàstasi. Tot plegat depèn de diverses causes que actuen alhora, i que són diferents en cada cas.

Com gestionar la situació

És normal preguntar-se “Per què a mi?“, però és una pregunta que no té una resposta clara. Algunes coses que et poden ajudar en aquest moment són aquestes:

  • Apunta’t en una llibreta les preguntes que tinguis, per fer-les al metge a la propera visita.
  • Dona’t permís a tu mateix/a per enfadar-te, plorar, riure, sentir-te fort/a o sentir-te dèbil quan el cos t’ho demani. Són reaccions normals.
  • Demana ajuda a les persones del voltant quan ho necessitis. Si vols estar una estona sol/a, demana-ho. No vol dir que rebutgis la companyia dels demés; vol dir que en aquest moment és el que necessites.
  • Pots viure la malaltia com vulguis. Amb optimisme i ganes de lluitar, en secret, deixant-ho tot en mans del metge, vivint dia a dia i veient què passa… No hi ha una manera més correcta que una altra.
  • Demana ajuda professional si penses que et pot anar bé.

T’ha agradat aquest article? Comparteix-lo amb amics i coneguts! I si vols deixar alguna pregunta o comentari et respondré personalment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada