Quan diagnostiquen càncer a una persona amb fills petits o néts, una de les primeres preguntes que sorgeixen és “Com ho diré als nens?”. Amb aquest article intentaré orientar una mica sobre com parlar del càncer amb els fills. No hi ha una manera fàcil de fer-ho, però sí que hi ha algunes pautes que hi poden ajudar.
Diguem-los la veritat
El primer dubte: És una bona idea explicar la situació als fills? Del tot. Encara que és comprensible que volguem ocultar aquesta informació als nens perquè no pateixin, el cert és que ho acabaran notant igualment. I quan preguntin què passa i els diguem que no passa res, la seva angoixa serà doble: Perquè sabran que passa alguna cosa i perquè els ho intentem amagar. I es fabricaran les seves pròpies respostes, que podran ser ajustades a la realitat o no.
Per tant és important donar-los la notícia. També perquè hi haurà canvis que els afectaran: noves rutines, nous horaris, visites freqüents a l’hospital, possibles canvis d’imatge del pare o de la mare (o de qui tingui la malaltia). I d’alguna manera o altra els demanarem la seva col·laboració.
Com parlar del càncer amb els fills
És important que qui els ho digui sigui algú de la seva confiança. Si pot ser, el mateix adult que té la malaltia. Encara que pensem que els ho hauria d’explicar l’oncòleg perquè és l’expert, és una tasca que correspon a un familiar o a algú pròxim a ells.
Per tenir aquesta conversa convé buscar un moment i un lloc tranquils. Assegurem-nos que no estan fent res més en aquell moment. Activitats com veure la tele, sopar o fer els deures poden ser distractores en un moment en que precisament necessitem tota la seva atenció. Asseiem-nos davant seu intentant quedar a la mateixa alçada: a un sofà, una cadira, etc.
La informació que els donem ha de ser verídica i amb un vocabulari adaptat a la seva edat i nivell de comprensió. Ens podem imaginar quin llenguatge fariem servir per a explicar-los qualsevol altra cosa. És important que els especifiquem a quina part del cos es troba el tumor, ja que els ajudarà a entendre-ho. Si és una leucèmia o un mieloma, dir-los que és una malaltia de la sang. Podem utilitzar metàfores o comparar la situació amb històries de dibuixos animats o pel·lícules que ells coneguin.
Els nens poden manifestar l’ansietat i la tristesa en forma d’irritabilitat. O poden canviar la manera de comportar-se per cridar l’atenció quan se senten desatesos.
Altres coses que és important dir-los
- Que cal que tota la familia contribueixi a fer que les coses vagin tant bé com sigui possible.
- Que potser algunes activitats habituals (com anar a sopar a fora dels dissabtes) no es podran fer tant sovint com de costum.
- Que poden fer tantes preguntes com vulguin, i que els les contestarem. Ara i més endavant.
- Que és normal que plorin, o que s’enfadin, i que sempre hi haurà algú al seu costat perquè no se sentin sols.
- Que el càncer no és culpa de ningú. Encara que sembli estrany els nens poden pensar que, com que ells s’han portat malament, el càncer de la mare, o del pare, és un càstig.
- Que el càncer no es transmet a altres persones.
També és important no condicionar la curació a la seva conducta: de vegades sento persones que diuen “si no et portes bé, la mama no es curarà del càncer”. A part que això és mentida, no podem posar la responsabilitat de la cura del càncer sobre les espatlles dels nens. Que s’hagin de portar bé no té res a veure amb la malaltia del seu familiar. Tinguem en compte que els nens poden manifestar l’ansietat i la tristesa en forma d’irritabilitat. O poden canviar la manera de comportar-se per cridar l’atenció quan se senten desatesos. Amb paciència i amb pautes normals d’educació habitualment tot torna a la normalitat passat un temps.
Finalment, recomano parlar amb el seu mestre d’escola, per explicar-li què ha passat. No cal donar-li tots els detalls, però si ho sap, podrà estar més atent. Possiblement els nens estiguin més tristos a la classe, i el seu rendiment acadèmic en pot sortir perjudicat.
Quines preguntes solen fer els nens?
En parlar del càncer amb els fills, aquests faran preguntes. Les poden fer al mateix moment o més tard, i haurien de saber que estem disposats a resoldre’ls els dubtes. La qüestió és que algunes d’aquestes preguntes poden tenir una resposta difícil. A continuació n’hi ha algunes, acompanyades de la resposta que els podem donar:
- “Per què t’ha passat això?” No hi ha cap motiu. De vegades la gent es posa malalta, però per això hi ha els metges.
- “Em pot passar el mateix a mi?” Alguns nens tenen càncer, però la majoria de persones que en tenen són grans.
- “Et moriràs?” No ho sé. Però cada vegada hi ha més gent que es cura del càncer, perquè les medecines milloren. (Els nens poden deixar anar aquesta pregunta de cop: estar previnguts ajudarà els pares a no alarmar-se si ho fan. D’altra banda, com hem dit, que la resposta sigui vertadera: No ho sé. Assegurar que la persona no es morirà és fer una promesa que no sabem si podrem complir).
- “Et cauran els cabells?” És possible. A algunes persones els passa i a altres no. Però si em cauen els cabells anirem a comprar una gorra, o un mocador, i el faré servir fins que els cabells em tornin a créixer. (Els nens una mica grans relacionen el càncer amb la caiguda dels cabells i amb altres possibles símptomes del tractament. Fins i tot els pot preocupar haver-se d’enfrontar a comentaris cruels dels companys d’escola).
- “Tens por?” Una mica sí. Però amb els metges i amb vosaltres serà més fàcil passar aquesta por.
Si no sabem la resposta a qualsevol pregunta que ens facin els ho podem dir tranquil·lament: “No ho sé“. Els nens apreciaran més un dubte sincer, que no pas que vegin que ens inventem una resposta només per sortir del pas. Ningú té la resposta a totes les preguntes: no tenim la responsabilitat de saber-ho tot.
En resum: en parlar del càncer amb els fills el més recomanable és explicar-los la situació amb la veritat i utilitzant un llenguatge comprensiu. Mostrar-se disponibles per respondre les seves preguntes i ser al seu costat.
En aquest enllaç al web de l’American Cancer Society podeu trobar informació ampliada sobre com parlar del càncer amb els fills.
I aquesta escena de la pel·lícula “Queda’t al meu costat” (1998) mostra com una ex-parella s’uneix per donar la notícia del càncer que té la mare als seus fills:
T’ha agradat aquest article? Si coneixes algú a qui li pot interessar, comparteix-lo a través de les xarxes socials!
Aquest article té 0 comentaris