Quan una persona és diagnosticada de càncer, una de les primeres preguntes que sorgeixen és “Com ho dic als nens?”. Intentaré orientar una mica sobre com parlar del càncer amb els fills. No hi ha una manera fàcil de fer-ho, però sí que hi ha certes pautes que hi poden ajudar.

Com podem parlar del càncer amb els fills

Hablar del cáncer con los hijos - Psicología en CáncerEn primer lloc, encara que és comprensible la voluntat d’ocultar aquesta informació als nens per estalviar-los el patiment, sens dubte ells ho noten. Així que és important donar-los la notícia. Hi haurà canvis: noves rutines, nous horaris, visites freqüents a l’hospital, possibles canvis d’imatge del pare o de la mare (o de qui tingui la malaltia)… Si els diem que no passa res augmentarà la seva ansietat: els nens es poden imaginar i, fins i tot inventar, les seves pròpies respostes. Incloent plantejar-se escenaris irreals.

Per parlar amb ells convé buscar un moment i un lloc tranquils, i assegurar-se que no s’està fent res més en aquell moment: veure la tele, menjar, fer deures, etc. És bo asseure’s davant seu, quedant a la seva mateixa alçada (un sofà, una cadira, etc).

Que la informació sigui verídica i sigui explicada de manera que s’adapti a la seva edat i al seu nivell de comprensió: fent servir un vocabulari senzill i conegut per ells. És important especificar-los a quina part del cos es troba el tumor. Es poden utilitzar metàfores, o comparar la situació amb històries de dibuixos animats o pel·lícules que ells coneguin. Una altra cosa important és que li ho digui algú de la seva confiança: aquesta tasca no correspon al metge -encara que sigui l’expert-, sinó a un familiar o a algú pròxim a ells.

Quines preguntes solen fer els nens?

En parlar del càncer amb els fills, aquests faran preguntes, al mateix moment o més tard, i algunes d’aquestes preguntes poden tenir una resposta difícil. Aquestes són algunes possibles qüestions, i les respostes que els podem donar:

  • Per què t’ha passat això?No hi ha cap motiu. De vegades la gent es posa malalta, però per això hi ha els metges.
  • Em pot passar el mateix a mi?” Alguns nens tenen càncer, però la majoria de gent que en té són grans.
  • I què passarà ara amb mi?” Hi haurà alguns canvis (amb exemples), però entre tots intentarem que tot vagi el millor possible.
  • Et moriràs?No ho sé. Però cada vegada hi ha més gent que es cura del càncer, perquè les medecines milloren. Juntament amb el metge farem el que puguem perquè això no passi [Poden deixar anar aquesta pregunta de cop: estar preparat pot ajudar els pares a no alarmar-se davant de la pregunta, cosa que el nen també notaria].
  • Et cauran els cabells” [els nens una mica grans relacionen el càncer amb la caiguda dels cabells i amb altres possibles símptomes del tractament. Fins i tot els pot preocupar haver-se d’enfrontara comentaris cruels dels companys d’escola]. És possible, tot i que no li passa a tothom. Però si passa anirem a comprar una gorra, o un mocador, i el faré servir fins que els cabells em tornin a créixer.
  • Tens por?Una mica sí. Però amb els metges i amb vosaltres serà més fàcil passar aquesta por.

Davant de qualsevol pregunta de la qual no en sabem la resposta, els ho podem dir tranquil·lament: “No ho sé“. És millor que els nens notin un dubte sincer, que no pas que vegin que ens inventem una resposta per sortir del pas. Ningú sap la resposta a totes les persones: no tenim la responsabilitat de saber-ho tot.

Hi ha més coses que els podem dir:

  • Que és important que tota la familia contribueixi a fer que les coses vagin el millor possible, i que pot ser que alguns costums (com anar a sopar a fora dels dissabtes) no es puguin fer tant sovint com de costum.
  • Que poden fer tantes preguntes com vulguin, i que els les contestarem. Ara i més endavant.
  • Que és normal que plorin, o que s’enfadin, i que sempre hi haurà algú al seu costat perquè no se sentin sols.
  • Que el càncer no és culpa de ningú (encara que sembli estrany els nens poden pensar que com que ells s’han portat malament, el càncer de la mare, o del pare, és un com un càstig). I que el càncer no es transmet a altres persones.

Parlar del càncer amb els fills - Joan Salvador VilallongaTambé és important no condicionar la curació a la seva conducta: de vegades sento persones que diuen “si no et portes bé, la mama no es curarà del càncer”. A part que això és mentida, posar la responsabilitat de la curació en els nens és massa per ells. Que s’hagin de portar bé no té res a veure amb la seva malaltia. Una altra cosa és que els nens poden canviar la seva conducta o estar més irritables per manifestar el seu rebuig a la situació. Amb paciència i amb pautes normals d’educació habitualment tot torna a la normalitat passat un temps.

Finalment, recomano parlar amb el seu mestre d’escola, per explicar-li què ha passat. Els nens poden estar més tristos a la classe i baixar el seu rendiment, així que és important estar atent per si se’ls pot ajudar.

En resum: en parlar del càncer amb els fills es recomana explicar-los la situació amb la veritat i utilitzant un llenguatge comprensiu. Mostrar-se disponibles per respondre les seves preguntes i ser al seu costat.

En aquest enllaç al web de l’American Cancer Society podeu trobar informació amplicada sobre com parlar del càncer amb els fills.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada