És freqüent trobar afirmacions que atribueixen el càncer a un trauma emocional, un conflicte no resolt o una manera determinada de viure les emocions. Però… què diu realment la investigació científica? En aquest article expliquem què sabem avui, què encara no sabem i per què culpabilitzar una persona pel seu càncer pot afegir un patiment innecessari.
Quan una persona rep un diagnòstic de càncer és normal que intenti entendre què ha passat. Moltes persones necessiten trobar una explicació que doni sentit a una situació tan inesperada, i és en aquest moment quan apareixen preguntes com «Per què m’ha passat a mi?«, «He fet alguna cosa malament?» o Podria haver-ho evitat?»
En aquesta recerca de respostes és fàcil trobar llibres, vídeos o persones que asseguren que el càncer té un origen emocional. Segons aquestes teories, un trauma, un conflicte no resolt o determinades emocions serien la causa de l’aparició del tumor.
És una idea que pot resultar molt convincent.
Però la investigació científica disponible fins avui no ha trobat evidències sòlides que permetin afirmar que els traumes emocionals provoquin l’aparició d’un càncer.
Això no significa que les emocions no siguin importants. En són molt. Però el seu paper és diferent del que sovint s’explica.
Què diu realment la ciència?
La ciència no pot demostrar que una idea sigui impossible. El que sí que pot fer és estudiar-la amb els millors mètodes disponibles i comprovar si hi ha proves suficients per validar-la.
Amb el coneixement científic disponible avui, no hi ha evidència que permeti concloure que un trauma emocional provoqui l’aparició d’un càncer.
Imagina que una persona entra en un supermercat i, just en aquell moment, li cauen les claus a terra. Les dues coses han passat al mateix temps, però ningú conclouria que els supermercats fan caure les claus.
Amb el càncer passa una cosa semblant. Per demostrar una relació causal calen estudis que comparin milers de persones, controlin altres factors de risc i comprovin si aquest patró es repeteix de manera consistent.
Això tampoc significa que la investigació s’hagi acabat. Si algun dia apareguessin proves sólides que obliguessin a revisar aquesta conclusió, la comunitat científica hauria de fer-ho. Precisament així és com avança la ciència.
Per què aquesta pregunta és tan important?
Al llarg dels anys, moltes persones m’han fet aquesta mateixa pregunta durant la consulta. Algunes ho fan amb curiositat. Altres, amb una gran angoixa.
Però hi ha un grup especialment vulnerable: les persones que, després del diagnòstic, han acabat convençudes que elles mateixes han provocat el seu càncer per no haver gestionat bé un dol, una separació, una etapa d’estrès o un conflicte familiar.
Aquest sentiment de culpa pot arribar a ser devastador.
No només perquè augmenta el patiment emocional, sinó perquè també pot portar algunes persones a buscar tractaments que prometen «resoldre el conflicte emocional» en lloc de seguir els tractaments que sí que han demostrat ser efectius.
Per això és important diferenciar molt bé entre allò que sabem i allò que encara desconeixem.
No és una discussió acadèmica.
És una qüestió que pot tenir conseqüències molt reals sobre la salut i sobre les decisions que pren una persona en un dels moments més difícils de la seva vida.
Si les emocions no provoquen el càncer, vol dir que no tenen importància?
No vol dir això. I aquest, probablement, és el malentès més freqüent.
Les emocions no han demostrat ser la causa de l’aparició del càncer, però sí que poden influir profundament en la manera com una persona viu la malaltia.
L’ansietat, la por, la tristesa o la desesperança poden afectar la qualitat de vida, el descans, la relació amb la família, la capacitat per afrontar els tractaments o fins i tot l’adherència a les recomanacions mèdiques.
És aquí on la psicooncologia pot aportar un valor molt important: no perquè elimini el tumor, sinó perquè ajuda la persona a afrontar tot el que el tumor ha portat a la seva vida.
Si aquesta idea t’ha fet sentir culpable o t’ha deixat amb dubtes, pot ser útil parlar-ne amb un professional especialitzat en càncer. No per buscar una causa emocional del tumor, sinó per reduir el pes que aquesta culpa pot tenir en el teu dia a dia.
Abans, però, val la pena entendre per què la idea de l’origen emocional del càncer continua sent tan atractiva per a moltes persones, malgrat que la investigació científica no l’hagi pogut confirmar.
Per què la teoria de l’origen emocional del càncer resulta tan convincent?
Si aquesta teoria fos evidentment absurda, probablement hauria desaparegut fa molts anys.
Però no és així. De fet, hi ha persones intel·ligents, ben informades i amb tota la bona fe del món que acaben convençudes que el seu càncer va començar després d’un conflicte emocional important.
Per què passa? Perquè hi ha diverses experiències quotidianes que fan que aquesta explicació sembli molt plausible.
«Just abans del diagnòstic vaig viure una situació molt difícil»
És probablement l’argument més habitual: una persona s’enfronta a una separació, la mort d’un familiar, perdre la feina, una situació d’estrès mantingut, etc.
Quan el càncer apareix poc després, és molt humà pensar que una cosa ha provocat l’altra.
El problema és que aquesta observació, per si sola, no permet establir una relació de causa i efecte.
Pensa-hi un moment: coneixes alguna persona adulta que no hagi passat mai per un dol, una ruptura, una decepció o una etapa d’estrès? Probablement no.
Les experiències emocionalment difícils formen part de la vida de gairebé tothom. Per això, si després d’un diagnòstic de càncer busquem algun episodi emocional important en la història de la persona, és molt probable que en trobem un.
Però trobar-lo no significa que n’hagi estat la causa.
«Però jo conec algú que es va curar treballant les seves emocions»
És una història que apareix sovint. I és comprensible que impressioni.
Quan una persona explica que va canviar la seva manera de viure, va començar una teràpia emocional i després el càncer va desaparèixer, és fàcil pensar que una cosa ha provocat l’altra.
Però les experiències individuals tenen una limitació molt important: no permeten saber què hauria passat si aquella mateixa persona no hagués fet aquell tractament.
Potser també va rebre cirurgia. O quimioteràpia. O immunoteràpia. O simplement tenia un tipus de tumor amb un bon pronòstic.
Quan només observem un cas concret és impossible separar quin paper ha tingut cadascun d’aquests factors.
Per això la medicina no es basa en casos individuals, sinó en estudis que analitzen moltes persones alhora.
Quan busquem una explicació, és fàcil trobar-la
Quan passa una cosa tan inesperada com un càncer, el cervell intenta donar-li sentit. És una necessitat profundament humana.
I pensar que hi ha una única causa és més fàcil que acceptar que es deu a la interacció de molts factors biològics, genètics i ambientals. Les explicacions simples són tranquil·litzadores. Però tranquil·litzador no és sinònim de cert.
Precisament per això la investigació científica intenta comprovar les hipòtesis amb mètodes que redueixin al màxim els errors d’interpretació.
Una idea que pot semblar esperançadora… però també molt injusta
Si una persona arriba a creure que el seu càncer va ser provocat per no haver gestionat bé un trauma o una emoció, és fàcil que aparegui una conclusió encara més dolorosa: «Si hagués fet les coses d’una altra manera, potser no hauria emmalaltit«.
Moltes persones arrosseguen aquesta culpa durant mesos o fins i tot anys. I el més preocupant és que aquesta culpa no es basa en una evidència científica, sinó en una hipòtesi que, fins avui, la investigació no ha pogut confirmar.
El veritable problema no és només la teoria
Si aquesta idea es quedés en una simple opinió, probablement tindria poca importància.
El problema apareix quan condiciona les decisions: quan una persona retarda un tractament perquè primer vol «resoldre el conflicte emocional», quan abandona una teràpia que ha demostrat ser eficaç o quan deixa de confiar en l’equip mèdic perquè algú li ha dit que la medicina convencional només tracta els símptomes.
En aquests casos, una teoria sense suport científic pot tenir conseqüències molt reals.
I aquí és on cal parlar de les pseudoteràpies que es presenten com una alternativa als tractaments oncològics.
Per què aquesta creença pot fer-te sentir culpable sense motiu
Moltes hipòtesis científiques han començat sent només una possibilitat.
El problema apareix quan una teoria es presenta com una certesa sense disposar de proves suficients. I encara més quan aquesta teoria condiciona decisions importants sobre la salut.
«I si el càncer ha sigut culpa meva?»
Una de les conseqüències més doloroses de les teories sobre l’origen emocional del càncer és que poden acabar responsabilitzant la persona de la seva malaltia.
Sense adonar-se’n, alguns pacients comencen a pensar:
- «Potser vaig acumular massa estrès.»
- «No vaig saber superar la mort del meu pare.»
- «Sempre he reprimit les emocions.»
- «Si hagués resolt aquell conflicte, potser ara no tindria càncer.»
He escoltat reflexions semblants moltes vegades a la consulta. I totes tenen una cosa en comú: afegeixen un nou patiment a una situació que ja és extraordinàriament difícil.
Una persona amb càncer ja ha de conviure amb la incertesa, els tractaments, els efectes secundaris i la por. No necessita carregar també amb la idea que, d’alguna manera, és responsable del que li està passant.
Quan una explicació promet massa
És comprensible sentir-se atret per una teoria que promet una explicació senzilla. Si una única causa explica el problema, sembla que també hi haurà una única solució.
Però la realitat del càncer és molt més complexa.
La investigació mostra que intervenen múltiples factors: alteracions genètiques, envelliment, exposicions ambientals, hàbits de vida, infeccions concretes en alguns tumors i molts altres mecanismes que encara s’estudien.
Precisament perquè és una malaltia complexa, també requereix tractaments complexos: les explicacions massa simples acostumen a ser les més seductores. Però no necessàriament les més certes.
El risc de substituir els tractaments que sí que han demostrat funcionar
La majoria de persones que recorren a una pseudoteràpia no abandonen immediatament la medicina convencional. Busquen fer tot el possible. Volen sentir que tenen algun control sobre una situació molt difícil.
Aquest desig és molt comprensible.
El problema apareix quan algú els assegura que la quimioteràpia, la cirurgia o la radioteràpia no són necessàries perquè el veritable problema és un conflicte emocional.
En aquest moment, la teoria deixa de ser una simple opinió i es pot convertir en un risc per a la salut. No perquè treballar les emocions sigui perjudicial. sinó tot el contrari: treballar-les pot ajudar enormement a afrontar la malaltia.
El problema és presentar aquest treball emocional com una alternativa als tractaments que han demostrat augmentar les possibilitats de control o cura del càncer.
Un criteri molt senzill que pot ajudar
Quan algú afirma haver descobert la causa real del càncer, val la pena fer-se una pregunta: Com sabem que això és cert? La resposta no hauria de ser: «Perquè ho he vist moltes vegades.» o «Perquè conec molts casos.»
La resposta hauria d’incloure estudis independents, publicats, reproduïts per altres equips i revisats críticament per la comunitat científica. Aquest procés és exigent. Però és precisament el que ens protegeix d’acceptar com a certes idees que poden semblar convincents i, malgrat això, ser equivocades.
Llavors, quin paper tenen les emocions?
Un paper molt important, però que no és el que sovint s’explica.
Les emocions poden influir en la manera com una persona afronta el diagnòstic, pren decisions, manté les seves relacions, viu els tractaments o recupera la sensació de control sobre la seva vida.
També poden influir en la qualitat del son, en l’ansietat, en la depressió, en la por a les revisions mèdiques o en el cansament emocional acumulat.
Tot això és real. I es mereix ser atès. Precisament aquest és l’objectiu de la psicooncologia.
Quan pot ser útil buscar ajuda psicològica especialitzada?
No cal esperar a sentir-se completament desbordat.
Moltes persones consulten quan encara continuen treballant, cuidant la família o fent vida aparentment normal però noten que alguna cosa ha canviat: potser els costa dormir, o cada visita mèdica els genera dies d’angoixa o se senten culpables. O bé tenen la sensació que han deixat de ser la persona que eren abans del diagnòstic.
Aquestes situacions no indiquen feblesa. Indiquen que una situació molt difícil està exigint més recursos dels que una persona pot mobilitzar sola.
La psicooncologia no pretén explicar per què ha aparegut el càncer.
Pretén ajudar-te a conviure amb ell de la manera més saludable possible, reduint el patiment emocional i recuperant, tant com sigui possible, la qualitat de vida.
Resum
- La investigació científica actual no ha trobat evidències sòlides que permetin afirmar que els traumes emocionals provoquin el càncer.
- Les emocions sí que tenen un impacte molt important sobre la manera com es viu la malaltia, però això és diferent d’afirmar que en siguin la causa.
- Culpabilitzar una persona pel seu càncer pot augmentar encara més el seu patiment.
- Qualsevol proposta terapèutica que recomani substituir els tractaments oncològics per intervencions emocionals hauria de ser analitzada amb molta prudència.
- La psicooncologia ofereix ajuda especialitzada perquè les emocions deixin de ser un obstacle i es converteixin en un recurs per afrontar la malaltia.
Si aquest article t’ha fet replantejar algunes idees…
És possible que també t’hagis adonat que conviure amb el càncer genera molt més que preguntes sobre el seu origen.
Sovint apareixen la por, la incertesa, la culpa, els conflictes familiars o la dificultat per adaptar-se als canvis que comporta la malaltia.
Aquestes dificultats sí que poden treballar-se des de la psicooncologia.
Si sents que el diagnòstic està afectant el teu benestar emocional o el de la teva família, una intervenció psicològica especialitzada pot ajudar-te a afrontar aquesta etapa amb més recursos i menys patiment.
No cal afrontar tot això sol. Si el diagnòstic, els tractaments o la incertesa estan condicionant el teu dia a dia, una intervenció psicològica especialitzada et pot ajudar a recuperar recursos per afrontar aquesta etapa amb més serenitat.
Explica’m la teva situació i demana una primera visita online
L’atenció es fa principalment online, perquè moltes persones prefereixen evitar desplaçaments durant els tractaments. Si ho prefereixes, també és possible fer visites presencials a Manresa (província de Barcelona).
SUPORT PSICOLÒGIC ESPECIALITZAT
No has de passar per això en solitud
Si el càncer t’està generant por, angoixa o incertesa, podem parlar-ne. Tria la manera de contactar que et resulti més còmoda.
Contacte confidencial i sense compromís
Missatge enviat. Moltes gràcies!
La investigació científica disponible fins avui no ha trobat evidències sòlides que permetin afirmar que un trauma emocional provoqui l’aparició d’un càncer.
L’estrès pot afectar la salut física i emocional de moltes maneres, però actualment no hi ha proves suficients per considerar-lo una causa directa del càncer.
No. Moltes persones busquen una explicació després del diagnòstic, però la investigació actual no dona suport a la idea que una mala gestió emocional sigui responsable de l’aparició del càncer.
No hi ha evidència científica sòlida que demostri que la biodescodificació pugui curar el càncer ni substituir els tractaments oncològics.
Perquè les emocions influeixen profundament en la manera d’afrontar la malaltia, els tractaments i la qualitat de vida. Aquest és precisament l’àmbit d’especialització de la psicooncologia.
Deixa un comentari