Hi ha la creença popular que l’optimisme cura el càncer. Que les persones que afronten la malaltia “de manera positiva” la superen. Malgrat tot no disposem d’estudis que permetin fer aquesta afirmació. Sabem que l’optimisme pot beneficiar l’adherència terapèutica, però dir que l’optimisme cura el càncer quan no s’ha demostrat pot posar el pacient en un compromís.
La creença social sobre l’optimisme i la cura del càncer
Que l’optimisme cura el càncer és una creença molt estesa. És raonable fer-la servir per a disminuir la por davant d’aquesta malaltia: pensar que ens podem curar essent optimistes ens fa augmentar la sensació de control. És a dir, el càncer resulta menys amenaçador si creiem que tenim la clau per a curar-nos.
Aquesta creença va lligada a un altre mite molt arrelat: el que diu que el càncer és conseqüència d’un trauma emocional. Un dels problemes d’aquestes creences és la facilitat amb la qual s’estenen. Quan pensem que una afirmació és plausible i encaixa en el nostre sistema de creences, li donem validesa. I quan apareix una teoria que diu el contrari es produeix un fenomen de polarització: cada cop ens identifiquem més amb la defensa del que pensem i en la confrontació amb el contrari.
Fixem-nos en el que va passar amb aquesta piulada, publicada pel pediatra Alberto García Salido, sobre si l’optimisme cura el càncer. I, sobretot, atenció a les respostes que va rebre (algunes d’elles, especialment agressives):
Què diu la ciència sobre aquest tema?
La ciència ha intentat (i intenta) respondre la pregunta de si l’optimisme cura el càncer. La pròpia naturalesa del mètode científic fa que la qüestió no es doni mai per tancada: la revisió és constant i, essent científics, no podem descartar que, més endavant, els resultats siguin uns altres. Però ara per ara no hi ha aval científic que permeti afirmar que l’optimisme cura el càncer.
De tota manera, els que ho defensen, en què es basen?
El neuroendocrinòleg Deepak Chopra diu que ha conegut diversos malalts de càncer que s’han recuperat, cosa que demostra que la ment pot anar més enllà i canviar els esquemes fonamentals que dissenyen el cos. De tota manera no explica com analitza l’optimisme (és a dir, quina mesura utilitza per a saber si una persona és optimista o no) ni com conclou que la causa de la cura és l’optimisme i no cap altra.
David Spain, cap de traumatologia i cirurgia de cures intensives de l’Escola Mèdica de la Universitat de Stamford diu que les persones tenen un Factor X a la seva personalitat, que no es pot mesurar, però que cura. De nou, a partir d’uns quants casos que ha vist.
El que diu la ciència sobre fins a quin punt l’optimisme cura el càncer no és gaire clar. Alguns treballs diuen que protegeix la bona qualitat de vida. Però una revisió d’estudis sí que conclou que l’optimisme beneficia l’adherència terapèutica: el grau en que un pacient “compleix” les instruccions del metge pel que fa al tractament. I el tractament complert de manera més fidel sí que podria explicar que augmenti la probabilitat de curar-se.
En resum: L’optimisme cura el càncer? Directament, no. Indirectament, pot contribuir-hi si posem l’adherència terapèutica com a mediadora: Ser optimista fa augmentar l’adherència terapèutica i, posteriorment, aquesta fa augmentar la probabilitat de curar-se. Tot i que, avui per avui, això només és una hipòtesi.
Els riscos d’afirmar que l’optimisme cura el càncer
L’inconvenient més important de dir que l’optimisme cura el càncer és que no en tenim proves. Des del punt de vista d’un professional de la salut fer aquesta afirmació crea un problema d’ètica. En primer lloc, perquè el pacient podria tenir en compte aquesta informació falsa per a prendre decisions (“Doncs em curaré amb optimisme. No vull més quimioteràpia“). I en segon lloc, perquè li estem fent una promesa que no podrem complir. Qui està en condicions d’assegurar a una persona amb càncer que es curarà si és optimista?
Un altre problema és que estem traspassant a aquesta persona la responsabilitat de curar-se. I l’optimisme és una disposició que, parcialment, depèn de la personalitat. No funciona per recomanació. No podem esperar que una persona sigui optimista només perquè li diguem que ho ha de ser. Per tant si li diem que no es curarà perquè no és optimista, ho podria viure amb un sentiment de culpabilitat.
En tercer lloc, estem prenent a aquesta persona el dret a gestionar la malaltia a la seva manera. No deixaré d’insistir en que és normal reaccionar al càncer amb por, amb ràbia o amb tristesa. També amb optimisme, naturalment. Cada pacient ha de poder tenir la llibertat de viure la seva malaltia com vulgui o com sàpiga. No és obligatori ser positiu quan es té càncer.
Per tot plegat convé tenir en compte quan quan diem a una persona que l’optimisme cura el càncer no l’estem ajudant. Encara que sigui amb la millor de les intencions, o perquè ho creiem fermament. Evidentment podem fomentar un esperit positiu i animar el pacient a centrar-se en determinades coses, però sempre de la manera adequada.
Deixa la teva pregunta o comentari, i et respondré personalment. I si creus que aquest article pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo!
Aquest article té 0 comentaris