El càncer és tant present a la nostra societat que tothom en parla. Ens hi referim directament, amb eufemismes, amb metàfores i en parlem sense anomenar-lo. El llenguatge que utilitzem en relació a l’oncologia contribueix a modificar la imatge que tenim del càncer. Per això és important tenir cura de les paraules que utilitzem i de com les utilitzem.

La importància del llenguatge quan parlem del càncer - Psicologia en Càncer

Tenir cura amb el llenguatge que utilitzem sobre el càncer

En una enquesta que vaig fer l’últim any de la meva carrera universitària en Psicologia, el 2008, el 90% dels participants (100 persones) van afirmar que algú molt pròxim a ells (amic o familiar) tenia o havia tingut un càncer. Les malalties oncològiques són molt freqüents. I això, sumat a l’allau de descobriments científics sobre la seva evolució i tractament, fa que en parlem molt sovint.

Però, no obstant, encara no hem aconseguit parlar-ne amb normalitat. La imatge que tenim del càncer és, lògicament, molt negativa. L’associem al patiment, al canvi, i -cada cop menys- a la mort. Tal vegada això contribueix a reflectir en el llenguatge la percepció que tenim de la malaltia.

Aquest article no es dirigeix específicament als mitjans de comunicació. Però és evident que aquests són un reflex i, alhora, un model per a la societat. Per tant tenen un paper destacat en la construcció del llenguatge que, finalment, fem servir tots quan parlem del càncer.

Anomenar “càncer” a allò que no ho és

Titular de diari: "El terrorisme és el càncer de la societat"

El terrorisme és el càncer de la societat“. “La corrupció és el càncer de la política“. Són frases que veiem i utilitzem sovint. Com que associem el càncer a una cosa que creix dins d’un cos, posant en risc el cos sencer, el comparem amb fenòmens socials que creiem que tenen un comportament similar.

Passa una cosa semblant amb altres patologies, com l’esquizofrènia (que utilitzem per a referir-nos a dues situacions que semblen incompatibles però que es produeixen a la vegada) o amb això produeix urticària (que fem servir per a explicar una reacció sobtada de rebuig).

El càncer és una malaltia. I les persones que la tenen, pateixen. Algunes d’elles pateixen molt. Poden veure com una frivolitat que es compari el seu procés amb determinats fenòmens socials que ens indignen. Sobretot perquè ser un corrupte o un terrorista són opcions escollides; tenir un càncer, no.

Esquivar la paraula “càncer” amb un eufemisme

Pronunciar la paraula “càncer” de vegades fa por. Especialment quan li han diagnosticat a una persona molt propera. És a dir, és més fàcil parlar-ne quan podem prendre distància. En algunes persones hi ha un component de superstició: pensen que utilitzar la paraula és una manera de cridar la malaltia.

Una noia es tapa les orelles - Psicologia en Càncer

Per això és habitual utilitzar eufemismes. Els més freqüents són “tumor“, “bony“, “nòdul“, “cosa“, “llarga malaltia” o “mal lleig“. Anomenar el càncer pel seu nom ajuda a normalitzar-lo i a perdre-li la por. Quan utilitzem un llenguatge alternatiu, el problema no és a la paraula que escollim: és el fet d’escollir-la per a esquivar la por. La por del càncer tendeix a augmentar quan evitem aquesta paraula i la substituim per una altra.

Aquí sí que cal tenir en compte un element important. I és que hi ha persones amb càncer que necessiten un temps per assumir que tenen la malaltia. Mentrestant es poden negar a elles mateixes que tenen càncer, o poden rebutjar fer servir la paraula. En aquests casos cal anar amb compte i no verbalitzar el càncer davant d’aquesta persona fins que estigui preparada per a acceptar-ho. Sabrem que està preparada quan sigui ella mateixa qui la fa servir.

Recordo una senyora a qui visitava a domicili, que tenia càncer de mama. Sabia que tenia aquesta malaltia i ho havia acceptat. Però em va demanar que fessim servir la paraula “tumor” en comptes de “càncer”, perquè li era més fàcil. Hi vaig estar d’acord perquè era ella qui tenia la malaltia (i és el pacient qui escull com vol ser tractat) i perquè vaig veure que forçar l’ús de la paraula “càncer” contra la seva voluntat bloquejaria la comunicació fluïda, un element fonamental en la pràctica de la psicooncologia.

Les comparacions que alimenten l’estigma

Perd la batalla contra el càncer - Psicologia en Càncer

Primera pregunta: El càncer és una batalla? Depèn de per a qui. No sabem si ho era per la persona a qui es refereix aquesta notícia. Viure-ho com una batalla és totalment respectable; i el contrari, també.

Segona pregunta: Morir de càncer vol dir que s’ha perdut la batalla? És possible tenir un procés de final de vida acceptat, fent un balanç positiu del llegat que es deixa, acompanyat per les persones estimades i havent arreglat tot el que es volia arreglar abans de morir. És possible morir de càncer sentint-se guanyador. Això no vol dir que, en aquests casos, la mort sigui fàcil o alegre, sinó que ens dóna l’opció, de vegades, de viure el procés com volem.

Donar per fet que una persona que sap que morirà de càncer “perdrà” fa que se senti abadonada. Comporta que l’entorn pensi no es pot fer res per a ella. I sempre es poden fer coses, encara que no incloguin la cura de la malaltia. Sempre es pot alleujar i acompanyar. No ens convé, com a societat, qualificar de “perdedors” les persones que moren de càncer. Utilitzar aquest llenguatge fa augmentar l’estigma.


T’ha agradat aquest article? Deixa la teva pregunta o comentari i et respondré personalment. I si creus que pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo!

Aquest article té 0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada