La crisi provocada pel coronavirus ha fet que el sistema sanitari del nostre país s’adaptés per a donar prioritat a l’epidèmia. Això ha perjudicat l’assistència a les persones amb altres malalties, com les oncològiques. Ara que comença el desconfinament val la pena analitzar l’impacte de la COVID19 en persones amb càncer.
Un confinament més estricte
El confinament ha afectat tothom de manera més o menys important. Ha obligat a canviar rutines i a adaptar-se a una situació per la qual ningú estava preparat. A això s’hi ha sumat la incertesa de no saber quan acabaria. Ara que s’està desescalant en el confinament, podem veure com ha afectat de manera més intensa les persones amb càncer i els seus familiars i amics.
En aquest article ja explicava que les conseqüències d’un contagi amb la COVID19 en persones amb càncer podien ser més greus que en la resta de la població. Sobretot en pacients que s’estaven tractant amb quimioteràpia: aquest tractament sol provocar immunodepressió (baixada de les defenses), de manera que el cos està més exposat a qualsevol tipus d’infecció.
Això feia que els pacients i les persones que conviuen amb ells pràcticament no poguessin sortir de casa, ni per anar a comprar, davant del risc de contagiar-se. També es va desaconsellar que rebessin visites, contribuint al seu aïllament i confiant en les noves tecnologies per tal de mantenir el contacte.
Els símptomes més freqüents han estat els d’ansietat i depressió. També s’ha notat l’impacte econòmic de la crisi, reduint el ingressos de les famílies dels pacients. Avui encara persisteix una certa por, però aquesta s’ha d’anar esvaint de cara als propers dies. Sens dubte serà important recuperar el suport social i econòmic per a aquestes persones.
Impacte de la COVID19 en persones amb càncer: els retards en el diagnòstic
El sistema sanitari havia creat un circuit de diagnòstic ràpid per deixar passar el temps d’espera més curt possible entre la primera sospita de càncer i l’inici de l’estratègia terapèutica. I és que quan un tumor es detecta i el pacient comença el tractament en la seva fase inicial, és més probable que es curi.
Amb la desviació dels esforços assistencials cap a la gestió de l’epidèmia del COVID19 les persones amb càncer han notat un cert retard en el diagnòstic. Amb el consegüent allargament del malestar emocional durant l’espera de la realització i dels resultats de les proves.
Aquest malestar emocional es viu en forma d’ansietat, incertesa, sensació que el temps passa molt lentament i una gran alteració de la qualitat de vida. Tot i que és comprensible que calia evitar un desbordament del sistema sanitari, també s’havia de tenir en compte que el retard en el diagnòstic comporta algunes conseqüències a llarg termini en la salut física, mental i social dels afectats.
La quimioteràpia i la radioteràpia han vist alterat el seu ritme
La freqüència amb la qual una persona amb càncer se sotmet a una sessió de tractament (una dosi de quimioteràpia, radioteràpia, immunoteràpia, etc) es basa en un equilibri. Les sessions han de ser prou freqüents com per impedir que el tumor es resisteixi, i a la vegada, prou espaiades com per permetre al pacient recuperar-se dels seus efectes adversos. Per això estan tant pautats i habitualment només s’altera el ritme quan els riscos de fer la sessió que “toca” superen els beneficis (per exemple, si una anàlisi de sang revela que la persona té uns nivells de glòbuls blancs extremadament baixos, la quimioteràpia es pot postposar uns dies).
La crisi de la COVID19 en les persones amb càncer també s’ha notat en aquest punt: el ritme del tractament, incloent les intervencions quirúrgiques, s’ha estroncat per la menor disposició de professionals i per evitar que els pacients haguessin d’acudir a l’hospital i exposar-se al risc d’infecció amb el coronavirus.
Hem de tenir en compte que en el tractament hi ha dos components que donen una certa tranquil·litat a les persones amb càncer i als seus familiars: d’una banda, l’estratègia terapèutica per si mateixa (la sensació que “estem fent alguna cosa per superar la malaltia“); de l’altra el contacte freqüent amb els professionals de la salut fa augmentar el sentiment de protecció (“si hi ha algun imprevist, hi ha molta gent per ajudar-nos“).
Interrompre o espaiar els tractaments més del que és habitual pot fer augmentar la preocupació per si la malaltia se’n pot aprofitar. A més a més, molts pacients que han pogut anar a l’hospital per a rebre el tractament no han pogut estar acompanyats pels seus familiars a causa de les restriccions.
Un altre efecte de la crisi de la COVID19 en les persones amb càncer: el dol postposat
El confinament ha fet que, quan moria un ser estimat, no ens en poguessim acomiadar com voldriem. Tant si la causa de la mort era la COVID 19, com si era el càncer o qualsevol altra. Amb moltes persones s’ha procedit a una incineració sense donar alternatives, i tots els rituals funeraris que són tant necessaris per a elaborar el dol no s’han pogut dur a terme.
La proposta de realitzar aquests rituals quan el confinament acabi del tot pot contribuir a evitar que, en molts casos, s’acabi produint el que anomenem un dol complicat: El procés de dol que s’allarga i s’intensifica per la sensació que no hem fet tot el que haviem de fer.
És a dir, el dol -que d’entrada NO és un trastorn sinó un procés normal d’adaptació a una realitat on aquella persona ja no hi és- es pot acabar convertint en un trastorn si aquest procés no es fa correctament.
En resum, l’impacte de la crisi de la COVID 19 en les persones amb càncer s’ha notat encara que els pacients no hagin passat la infecció. I caldrà mantenir el suport mèdic, psicològic, social i econòmic per tal que es puguin recuperar dels seus efectes.
T’ha agradat aquest article? Deixa la teva pregunta o comentari i et respondré personalment. I si creus que pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo!
Aquest article té 0 comentaris