Al costat dels tractaments clàssics contra el càncer (cirurgia, quimioteràpia i radioteràpia) la immunoteràpia o teràpia biològica pren cada cop més força com a estratègia terapèutica innovadora. La immunoteràpia estimula el sistema immunitari a lluitar contra el càncer. Expliquem com funciona aquest tractament i els seus avantatges i inconvenients.
El sistema immunitari
El sistema immunitari és un conjunt d’estructures del nostre cos que s’encarrega de combatre malalties i infeccions. Els òrgans que en formen part són la sang, i els òrgans limfàtics: la medul·la òssia, el tim, la melsa i les amígdales. A banda d’aquests òrgans, el sistema limfàtic té un seguit de conductes que ajuden a filtrar la sang a través dels nòduls limfàtics.
El sistema immunitari està format per 2 línies que actuen seqüencialment (una després de l’altra):
- Sistema immunitari innat: Format per barreres físiques com la pell o les mucoses (per exemple, la mucosa nassal) que frenen l’entrada de virus i bacteris. És la línia més simple. Si els agents externs superen la primera barrera, intervenen algunes cèl·lules de la sang, com els neutròfils. Aquest és un sistema poc específic: detecta un agent com estrany, però no sap quin agent és. Aquesta resposta es produeix de manera immediata.
- Sistema immunitari adaptatiu: Si els virus o bacteris superen el sistema immunitari innat, s’activa l’adaptatiu. Aquest és molt específic: Crea un anticòs per a aquell virus o bacteri en particular (per exemple, un anticòs de la varicel·la específic per al virus de la varicel·la). Aquesta resposta és més lenta.
Les cèl·lules més importants del sistema immunitari són els leucòcits o glòbuls blancs. Els leucòcits viatgen pels vasos i nòduls limfàtics i també per la sang. Es divideixen en dos tipus:
- Fagòcits: Destrueixen els organismes invasors devorant-los. Els neutròfils, per exemple, es mengen els bacteris: quan a una analítica s’observa que hi ha més neutròfils del normal, significa que hi ha una infecció bacteriana i que el cos ja hi ha reaccionat.
- Limfòcits: Es formen a la medul·la òssia i poden madurar allà (limfòcits B) o bé anar a madurar al tim (limfòcits T). La diferències entre uns i altres és a la seva funció: Els limfòcits B detecten els agents invasors i ordenen als limfòcits T que s’hi adaptin i els ataquin. Els limfòcits B són com la intel·ligència militar, mentre que els limfòcits T són els soldats. “Adaptar-s’hi” vol dir que els limfòcits B han estudiat quin “pany” tenen aquests agents invasors i han ordenat als limfòcits T que fabriquin les “claus” per aquest pany per obrir-lo i destruir els cossos estranys. A més a més es guarda un record d’aquest invasor, en forma de memòria immunitària. El cos recorda aquets virus en particular i, si més endavant torna a entrar, el reconeix i l’ataca de manera més ràpida i més agressiva. Aquest és el principi pel qual funcionen les vacunes: Introduir al cos un virus (debilitat, perquè no pugui causar la malaltia) fa que el sistema immunitari reaccioni i fabriqui anticossos. A banda d’això hi ha un tipus de limfòcits T anomenats natural killer (assassins naturals) que detecten com a estranyes les cèl·lules tumorals i les destrueixen.
Tipus d’immunoteràpia
Anticossos monoclonals
Els anticossos monoclonals són proteïnes dissenyades en un laboratori que, quan entren al cos, s’uneixen a les cèl·lules tumorals. Una cèl·lula té molts receptors a la seva superfície, com si fóssin panys. Cada anticòs monoclonal està dissenyat per unir-se a un sol d’aquests receptors (és a dir, té una clau i ha de trobar a quin pany entra). Tots els anticossos monoclonals acaben en -mab, que són les sigles en anglès de Monoclonal Anti Body (Anticòs monoclonal). Cadascun d’aquests productes té una funció diferent:
- Actuar contra els factors de creixement (cetuximab): S’uneix al receptor del factor de creixement de la cèl·lula tumoral i el bloqueja (com si es tapés el pany amb silicona). Per tant el tumor no pot rebre l’estímul que necessita per créixer, i s’atura. S’utilitza en càncer de colon i en tumors de cap i coll.
- Actuar contra la generació de vasos sanguinis (bevacizumab): El tumor tendeix a crear els seus propis vasos sanguinis per “segrestar” recursos del cos i utilitzar-los per créixer. Bloquejar aquesta funció impedeix aquest creixement. S’utilitza en càncer de colon, càncer de mama o càncer de pulmó metastàsics, entre altres.
- Provocar la mort de les cèl·lules tumorals (alemtuzumab): Quan s’uneix a un receptor específic dels limfòcits en provoca la mort. S’aplica en malalties oncològiques en les quals el problema és un excés de limfòcits defectuosos, com en la leucèmia limfocítica crònica. Altres com el gemtuzumab provoquen el suïcidi de la cèl·lula cancerosa, com en la leucèmia mieloide aguda.
- Intervenen contra proteïnes que es troben en excés: En alguns càncers de mama, el gen que fabrica la proteïna HER2 està sobreexpressat: Això vol dir que es produeix més proteïna de la necessària. Alguns medicaments com el trastuzumab detecten aquestes cèl·lules i impedeixen que es reprodueixin.
Inhibidors de la proteinkinasa
Els inhibidors de la proteinkinasa interfereixen en els processos que necessita la cèl·lula tumoral per funcionar. Els seus noms acaben en -nib: imatinib (utilitzat en leucèmia mieloide crònica), erlotinib (per al càncer de pàncrees avançat), sorafenib (per al càncer de fetge o de ronyó).
Transferència adoptiva cel·lular
La transferència adoptiva cel·lular consisteix en obtenir limfòcits T del propi pacient, encarregats de lluitar contra el tumor, i seleccionar els més actius o modificar-los genèticament perquè siguin més eficaços en la seva tasca. Aleshores es fan multiplicar al laboratori i es tornen a injectar al pacient. Aquest tractament encara està en estudi per a determinar en quins casos es pot aplicar.
Virus oncolítics
També es poden utilitzar virus contra el càncer, modificats genèticament. Normalment els virus s’associen a les malalties, per això costa veure’ls com a part d’un tractament. Podem imaginar que el virus és com un cotxe que, normalment, porta un conductor amb intenció de fer mal. Però si substituim aquest conductor per un altre amb bones intencions, podrem utilitzar el virus com a element terapèutic.
En aquesta teràpia s’injecta el virus (modificat) directament al tumor. El virus es reprodueix dins de la cèl·lula tumoral i fa que aquesta exploti. En explotar allibera unes substàncies anomenades antígens que atreuen l’atenció del sistema immunitari. Aleshores el sistema immunitari ataca les cèl·lules tumorals que contenen aquests antígens.
Avantatges de la immunoteràpia
El principal avantatge de la immunoteràpia és la seva especificitat. A diferència de la quimioteràpia, que afecta totes les cèl·lules del cos (però amb més intensitat a les del càncer), o de la radioteràpia, que actua a nivell local, la immunoteràpia va a buscar parts específiques de les cèl·lules. Per això és una tècnica de medicina personalitzada. La seva evolució permetrà, en el futur, dissenyar un tractament únic per a cada persona.
Un altre avantatge és la possibilitat d’aprofitar-se de la memòria immunològica: El cos recordarà quins anticossos va produir per actuar contra el tumor i, en el cas que el càncer reaparegui uns anys després de curar-se, el propi cos l’atacarà. Per tant les persones viuran més anys -de mitjana- encara que es produeixi una recaiguda en el càncer.
Inconvenients de la immunoteràpia
La immunoteràpia és una teràpia innovadora. De moment, només està disponible per a algunes persones amb alguns tipus de càncer molt particulars. No s’utilitza de manera general, com la quimioteràpia o la radioteràpia. Els assajos clínics són la clau per al seu avenç en el tractament del càncer. D’altra banda no és eficaç en el 100% de les persones. Cap tractament contra el càncer ho és.
Un altre inconvenient és que triga uns dies a fer efecte. L’organisme necessita un temps per a fabricar anticossos (com passa amb qualsevol altra malaltia infecciosa).
Efectes adversos de la immunoteràpia
L’efecte advers més comú de la immunoteràpia és l’anomenada autoimmunitat. En augmentar la capacitat de treball del sistema immune, pot fer que identifiqui alguns òrgans propis com a estranys i els ataqui. En la majoria de persones aquests efectes són poc importants. Solen ser en forma de picor, diarrea, inflamació del fetge i alteraciones hormonals. També pot provocar símptomes semblants als de la grip: febre, debilitat, calfreds, dolor muscular o mal de cap.
Altres efectes secundaris són menys freqüents, i depenen del tipus d’immunoteràpia que se segueixi. De vegades poden tenir conseqüències molt greus. Alguns productes d’immunoteràpia estan en assaig clínic -la qual cosa no vol dir que no es puguin utilitzar-. Però sí que convé seguir-ne els efectes terapèutics i adversos de manera exhaustiva i durant molt temps.
És molt important mantenir una bona comunicació amb el metge, i tenir tota la informació disponible sobre el tractament, els seus objectius i les possibles complicacions. El consentiment informat és el document que signa el pacient i que conté tota aquesta informació. Inclou la possibilitat de fer totes les preguntes que tingui, ja que estar ben informat és la millor manera de prendre les decisions.
T’ha agradat aquest article? Si vols, deixa la teva pregunta o comentari. I si creus que pot ser útil per algú que coneixes, comparteix-lo!
Aquest article té 0 comentaris