Eutanàsia i mort digna

Eutanàsia i mort digna són dos conceptes que tornen als mitjans de comunicació cada vegada que una persona amb una malaltia greu, o els seus tutors legals, les sol·licita. S’hi sumen altres termes, com els de suïcidi assistit o obstinació/acarnissament terapèutic, que convé aclarir. Aquest excel·lent article de la SECPAL (Sociedad Española de Cuidados Paliativos) ens en dóna les definicions precises per evitar confusions.

L’última persona que s’ha vist al centre d’aquesta atenció és Andrea, una noia de Santiago de Compostel·la amb una malaltia progressiva i irreversible, per a la qual els pares demanaven que s’aturés l’alimentació assistida mentre els metges s’hi negaven.

La resolució va arribar quan el jutge va ordenar aturar l’alimentació. L’Andrea va morir uns dies després (podeu llegir la notícia en aquí).

Quan es parla d’eutanàsia

Cada vegada que una persona es troba en una situació similar que salta als mitjans de comunicació es diu que “s’ha reobert el debat sobre l’eutanàsia i el dret a morir dignament“. És un debat que es manté viu des de fa molts anys.

Se’n va començar a parlar quan la nostra societat prenia consciència d’alguns drets que ara ja es donen per assumits: el dret a divorciar-se, a avortar, a casar-se sense que hi intervingués l’Església, etc. Però va ser, sobretot, a partir de l’experiència de Ramon Sampedro que el debat va prendre una gran dimensió.

En general s’invoca el dret a morir dignament quan la situació de la persona afectada és de malaltia incurable que impedeix dur a terme una vida activa, tal com aquesta persona la voldria, i sense que cap altre mecanisme en pugui substituir els dèficits.

Però l’eutanàsia, al nostre país, topa amb un problema de legalitat vigent: la seva aplicació no és permesa, ni tan sols en un context mèdic, de manera que el professional que la duu a terme s’enfronta a possibles conseqüències penals. En part, però no només, és per això que tants metges es neguen a practicar-la.

El que sí que es mostra més obert a l’acceptació terapèutica i legal és la sedació pal·liativa, tal com descriu el document de la SECPAL enllaçat unes línies més amunt. La sedació pal·liativa consisteix en l’administració de medicaments que disminuiran la consciència de la persona afectada, un cop aquesta ha rebut una informació suficient i comprensible sobre el seu significat i ho dóna el seu consentiment.

Les condicions per tal que aquesta pugui ser aplicada són:

• Que la persona tingui una malaltia greu, irreversible i incapacitant que produeixi un gran patiment físic i/o psicològic.
• Que els símptomes no responguin als tractaments disponibles per al seu alleujament.
• Que el pronòstic de vida sigui molt breu (tot i que és difícil concretar què vol dir “mot breu”).

Una particularitat de les persones quan es troben als últims dies de la seva vida és que els seus símptomes -físics, psicològics i socials- poden ser molt canviants. I a aquesta característica també cal prestar-hi atenció.

Amb tota aquesta informació no hi ha dubte de la complexitat de la situació de cada persona que s’hi troba. Enfrontar-se al concepte de mort és molt difícil per si mateix. Haver de prendre decisions sobre la pròpia mort o sobre la mort d’un ser estimat posa qualsevol persona en una situació que només es pot comprendre quan s’experimenta.

Encara que sembli que ens podem plantejar què faríem si ens passés, no podem. Aquí rau la dificultat d’aquesta experiència i el fet que tantes persones que s’hi enfronten diguin “ningú no ens havia preparat per això“.

Totes les parts implicades pateixen molt -inclosos els metges de l’Andrea, que es negaven a retirar-li l’alimentació assistida-. Per això és important la comprensió de totes les posicions, el respecte a la privacitat i donar temps a totes les parts per assumir els fets.

Com s’hauria de regular l’eutanàsia

Les lleis avancen més lentament del que ho fa la societat i la regulació de l’eutanàsia i la mort digna no en serà una excepció. El que crec que serà rellevant quan aquesta regulació arribi és:

• Que la llei s’adapti a la realitat social, enlloc d’exigir a la societat que canvii els seus valors per adaptar-se a la llei.
• Que la llei no es basi en un cas particular, per més alarma social que hagi provocat, ja que en pot esbiaixar excessivament el contingut.
• Que contempli totes les parts implicades: els pacients, les famílies i els professionals de la salut de diverses disciplines.
• Que permeti la presa de decisions individuals amb un cert marge.
• I el més important: que contempli que cada persona viu una situació particular i, per tant, que la decisió d’aplicar o no aquestes terapèutiques es basi en l’anàlisi individual de cada cas, i no en el simple fet de complir uns criteris.

I una precaució que considero imprescindible: anar amb compte a l’hora de regular l’eutanàsia per evitar que, sense intenció, estiguem regulant el dret al suïcidi.