L’estat d’ànim en cada fase del càncer

El càncer cursa per fases: diagnòstic, tractament, interval lliure i, de vegades, recaiguda amb possible final de vida. Tot i que cadascú viu la malaltia de manera molt personal, es detecta que molts/es pacients tendeixen a experimentar el mateix tipus d’estat d’ànim quan es troben en una fase particular. Explorem la seva evolució al llarg del procés oncològic.

La vivència personal del càncer

El càncer es viu de manera molt personal. Podem dir que cadascú té el seu càncer. I encara que sembli que dues persones, pel fet de tenir exactament el mateix tipus de càncer l’hagin de viure igual, l’experiència demostra que no és així.

No obstant, observem que l’estat d’ànim tendeix a evolucionar de manera semblant en la majoria de pacients amb càncer, a mesura que avancen en el seu procés. I a partir d’aquí s’ha intentat explicar per què, a cada fase de la malaltia, predomina un tipus d’estat d’ànim concret i alguns pensaments associats.

L’estat d’ànim en la fase de diagnòstic

La fase del diagnòstic de càncer està marcada per la sorpresa, l’estupefacció i la incredulitat. Són molt habituals preguntes com “per què a mi?” i sentiments barrejats de tristesa, por i ràbia. El motiu és que la nostra ment ens està demanant que ens aturem, que deixem de pensar en qualsevol altra cosa i que ens centrem en encaixar la notícia del diagnòstic.

Quan ens diuen que tenim càncer cal assumir una sèrie de canvis que ens arribaran i que alteraran la nostra vida. Això necessita temps i suport social (de la família i els amics). El xoc pot fer que no parem atenció al que ens diu el metge, per això és clau anar a les visites acompanyats i amb una llista amb les preguntes que li volem fer.

L’estat d’ànim en la fase de tractament

L’etapa del tractament del càncer se sol viure amb més optimisme que les altres. Tenim el pensament que estem fent alguna cosa contra la malaltia, i això ens proporciona una certa sensació de control. No vol dir que ho visquem amb alegria, sinó que quan es compara amb el diagnòstic -quan encara no ens hem fet a la idea del que ens ha passat- i amb el post-tractament, aquesta fase se sol experimentar amb un sentiment d’implicació més gran.

Tenim un equip de professionals de l’oncologia, de moltes disciplines, que s’uneixen per a proporcionar-nos el tractament, i uns resultats científics que avalen que aquest tractament és el millor de tots els que estan disponibles. Això ens tranquil·litza: si alguna cosa no anés bé, estem rodejats de professionals de la salut que de seguida ho veurien i ens ajudarien.

Durant l’interval lliure de malaltia

Si el tractament és efectiu i ens diuen que ja hem superat el càncer, entrem en l’anomenat interval lliure de malaltia. Aquest interval pot durar molts anys (pot ser que el càncer no ens torni a afectar), però també pot ser que sí que torni al cap d’un temps. Per això s’utilitza el concepte d’interval. És un període en el qual ens fan controls periòdics per comprovar que tot va bé.

I el que succeeix en aquesta fase amb l’estat d’ànim és una mica inesperat. D’entrada sembla que, si ens diuen “t’has curat”, ha de tornar l’alegria, oi? Doncs no és el que passa. Almenys, no del tot. Si a la fase del tractament dèiem que el fet d’estar rodejats de professionals de la salut ens dóna la tranquil·litat de saber que si passa alguna cosa es podrà intervenir a temps, acabar el tractament vol dir que aquest seguiment exhaustiu s’acaba. Per tant podem tenir certa por que la malaltia torni (el que anomenem la Síndrome de l’espasa de Dàmocles).

A més a més ens hem de tornar a enfrontar a una “realitat” que ha anat avançant al seu ritme mentre la nostra vida estava aturada pel tractament: tornar a buscar feina, recuperar les activitats de la vida diària, etc. I ho hem de fer assuint que alguns dels canvis que hem viscut es revertiran, però d’altres romandran.

L’estat anímic si es produeix una recaiguda

La possible recaiguda en el càncer també té el seu impacte en l’estat d’ànim. Sobretot en forma de frustració i indignació. El pensament predominant és: “Tot el tractament que vaig fer l’altra vegada, haver de suportar els efectes secundaris… no va servir per a res?“. El nou tractament no es viu amb tanta esperança com en la primera ocasió.

En aquest punt algunes persones es plantegen si val la pena tornar a fer un tractament. És normal que s’ho preguntin. És una qüestió delicada que cal deixar en mans de professionals de la psicooncologia, per a obrir un procés de presa de decisions que sol ser complex. Altres persones adopten un esperit de lluita i decideixen donar-ho tot en el tractament.

Com es viu l’etapa de final de vida

La fase de final de vida està marcada per la complexitat i els canvis. Es viu amb un gran patiment, per part del pacient i de la seva família. I és que el fet de saber que queda poc temps de vida sol obrir una d’aquestes dues vies:

• Que es converteixi en una oportunitat per a viure aquesta darrera etapa de la manera desitjada (amb bons records, experiències agradables, etc), una cosa que passa algunes vegades i després d’un temps convivint amb la fase terminal.
• Que tot giri al voltant del control dels símptomes i de gestionar el patiment.

I això es pot escollir? No sempre. Depèn de la personalitat, de les circumstàncies, de l’estat de salut, del suport social, etc. Tant en un cas com en l’altre, predomina la ràbia sobre la tristesa. Diguem-ho clar: a les persones no els dóna la gana morir-se.

Això no priva que des de la psicooncologia poguem fer un treball d’acompanyament i de reminiscència: Un repàs vital que ens ajudi a morir sabent que la nostra visa ha tingut un sentit, cosa que fa que aquest procés sigui menys difícil. No més fácil, ni més agradable, però sí menys difícil.

---

Si et vols posar en contacte amb mi pots fer-ho a través d’aquests canals:

T’ha agradat aquest article? Deixa la teva pregunta o comentari i et respondré personalment. I si creus que pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo!