Ara mateix, 1 de cada 30 persones tenen càncer al nostre país. Per això és normal que coneguem més d’una persona amb la malaltia. Vivim en una cultura on la principal font de suport és la família, però els amics també ocupen un lloc molt important. Quan el meu amic té càncer necessito saber com el puc ajudar.

El meu amic té càncer: Com l'ajudo?

El meu amic té càncer: com l’ajudo?

Aquest escenari pot donar lloc a alguns dubtes: “Li he de parlar del tema? És millor evitar-lo? Com ho faig?“. La resposta dependrà de molts factors: del tipus d’amistat que tinguem, de l’edat, de si una situació semblant ja s’ha produït altres vegades, etc.

El càncer és una malaltia que evoluciona en fases: diagnòstic, tractament i recuperació; de vegades, recaiguda amb nova recuperació i, també de vegades, final de vida i mort. Cada una d’aquestes fases comporta les seves reaccions, i les persones les afronten de manera diferent.

Les necessitats d’una persona amb càncer

Cal estar atent a aquestes reaccions i recordar que, d’entrada, totes es poden considerar “normals” quan el meu amic té càncer. La ràbia, la tristesa, la desesperança, la por, la negació a acceptar-ho i fins i tot el riure. Algunes persones necessiten temps per a fer-se a la idea del que els està passant, i riure els ajuda a agafar distància amb la realitat mentre ho assumeixen. A més a més aquestes reaccions es poden barrejar entre elles, i poden ser molt canviants.

Parlar del càncer amb els amics

Considerar aquestes reaccions “normals” és fonamental perquè el meu amic se senti comprès. Voler-li donar esperança dient-li que “tot anirà bé” (quan realment no ho sé) o que “has de ser fort/a perquè els teus fills no s’enfonsin” pot fer que pensi que no l’entenc, o que estic restant importància al seu patiment.

No oblidem que el càncer provoca canvis vitals, de prioritats i de rutines importants a la persona que el pateix i al seu entorn. Si a més a més li demano que reprimeixi els seus sentiments per no mostrar-se dèbil davant dels altres, la càrrega que ha de suportar li augmentarà molt més. Per tant, li he de permetre que experimenti les emocions que li surtin de manera natural.

Davant del dubte de què podem fer per ell/a, el més útil és preguntar-li-ho. No donar res per suposat perquè, com ja hem dit, els sentiments i les prioritats canvien. Pot haver-hi moments en que necessiti que l’acompanyi al metge, que cuidi els seus fills o néts mentre descansa, anar a passejar… o quedar-se sol/a. Li puc preguntar directament si es vol quedar sol/a, i que sàpiga que acceptaré qualsevol resposta. Si em demana que el deixi sol no vol dir que rebutgi la meva companyia: és que en aquell moment és la millor manera que tinc d’ajudar-lo.

Què li puc dir i què no li hauria de dir

També li puc preguntar pels possibles temes de conversa. Tal vegada necessita parlar del càncer i el seu tractament i no sap com fer-ho perquè cada cop que ho intenta tothom evita el tema. O al contrari: pot passar que tothom li pregunti pel càncer i necessiti parlar una estona de qualsevol cosa que no hi tingui res a veure. Al final, el que més s’agraeix és la companyia.

A la majoria de pacients de càncer la preocupació per la mort, en menor o major mesura, és present. Almenys fins que l’oncòleg diu que està segur que la persona es curarà. És possible que en algun moment la persona vulgui parlar de la mort i que la majoria del seu entorn evitin el tema. De nou convé recordar la importància de no desviar l’atenció, si aquesta és la seva preocupació en aquest moment.

També és recomanable intentar no comparar la seva situació amb la d’una altra persona, tant si es va curar com si va morir. Cada persona és única, i viu el seu càncer de manera particular. Les comparacions no són útils: Quan el meu amic té càncer, ho viu a la seva manera.

Evidentment també li puc expressar les meves pors i els meus dubtes. Voler mantenir l’enteresa per ajudar-la no vol dir que la situació no m’afecti. la sniceritat i la confiança també inclouen això. Puc plorar o puc preguntar. Si pregunto des de la preocupació, i no des de la curiositat morbosa, serà ben acollit per part seva.

L’estic ajudant a ell/a… o m’estic ajudant a mi mateix?

Totes les emocions tenen una finalitat. Quan algú em dóna una mala notícia, o plora davant meu, jo em sento trist -és l’empatia-. I aquesta és, precisament, la finalitat de la tristesa: commoure’m i oferir-li la meva ajuda.

El meu amic té càncer: Com l'ajudo? - Psicologia en Càncer

Fins a un cert punt ajudaré al meu amic o amiga perquè, si ell/a deixa de sentir-se trist/a, jo també em sentiré millor. No es tracta d’egoïsme: és que a ningú li agrada estar trist i la natura ha procurat mecanismes perquè ens ajudem entre nosaltres: El meu amic té càncer i jo vull ser al seu costat.

Però si no hi poso límits em pot passar que vulgui calmar la seva tristesa massa ràpidament, amb fórmules que, en realitat, només m’ajuden a mi. És el que dèiem de treure importància al patiment. Així, convé intentar que la prioritat de calmar-me a mi mateix no passi per davant de l’atenció i la comprensió que es mereix l’altra persona.

El suport social s’ha demostrat moltes vegades com un aspecte clau per ajudar a passar per l’experiència d’un càncer. L’ajuda dels amics es pot sumar a la de la família i, quan és necessari, al dels professionals de la Psicooncologia.


T’ha agradat aquest article? Deixa la teva pregunta o comentari i et respondré personalment. I si creus que pot ajudar algú que coneixes, comparteix-lo!

Aquest article té 0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.