La relació entre un oncòleg i un pacient es basa en la confiança i en l’expertesa. Sovint cal donar males notícies, o tractar temes difícils i per això la confiança i l’expertesa prenen una gran rellevància. L’oncòleg ha rebut una formació, i de gran qualitat, per aprendre a gestionar la seva comunicació i relació amb els pacients. Però aquests no tenen perquè estar formats en aquest aspecte.

El càncer és un món nou per la majoria de persones quan els diagnostiquen la malaltia, ja que en tenen poca informació. Per això es posen en mans dels professionals, confiant-los el seu benestar, la seva intimitat i la seva vida. Això és especialment important quan el pacient es troba ingressat a un hospital. En aquestes condicions la seva vida diària es veu totalment alterada.

La comunicació de l'oncòleg amb el pacient - Psicologia en Càncer

La relació entre un pacient i el seu oncòleg passa per moments diferents: el diagnòstic, les visites de seguiment, l’alta hospitalària i/o mèdica, la possible recaiguda i la també possible comunicació que el càncer d’aquest pacient no es pot curar. Cadascun d’aquests moments té particularitats, i calen diferents entrades a aquest blog per tractar-los amb la profunditat que es mereixen. Però sí que es poden donar uns aspectes generals per facilitar el tracte entre oncòleg i pacient.

Com he dit, els oncòlegs saben relacionar-se amb els pacients; amb aquest article no pretenc donar instruccions sobre com fer-ho. Però sí recollir algunes experiències que poden ser útils en moments difícils.

Com hauria de ser la comunicació entre un oncòleg i un pacient

De manera ideal, s’espera que la comunicació sigui:

  • Clara: Convé assegurar-nos de que utilitzem un llenguatge comprensible pel pacient: evitant tecnicismes -o explicant-los-en el significat- i ambigüitats. Com més ben informat estigui un pacient, més podrà participar de la presa de decisions.
  • Útil: No tota la informació és igual d’útil. Hi ha coses que no cal que les diguem si el pacient no les pregunta. Algunes persones mantenen l’ansietat controlada si no saben massa detalls de la seva malaltia i el seu tractament. Hi ha pacients que volen NO ser informats.
  • Sincera: Mentir a un pacient, encara que sigui en qüestions banals, o quan pensem que és en benefici seu, suposa faltar-li a la dignitat. I té un risc: Si el pacient sap que li hem mentit no tornarà a confiar en nosaltres. És millor limitar la informació que se li dóna o dir-li que no li podem contestar amb seguretat. També el podem prevenir que la resposta pot ser difícil d’encaixar.
  • Bidireccional: La comunicació bidireccional admet que les dues parts són emissores i receptores de contingut. Els pacients també volen parlar, poden tenir preguntes, suggeriments, etc. Aquestes preguntes poden no estar buscant una resposta, sinó expressar una por: “Que em moriré?“. I han de poder formular-les.

Els pacients poden plorar

En una formació un oncòleg em va dir “No puc preguntar a un pacient com està, perquè se’m posa a plorar i llavors no sé què fer”.

Els pacients poden plorar. L’oncòleg no és només el seu professional de referència pel que fa al tractament “mèdic”, sinó que pot ésser aquell a qui recorren per explicar com viuen la malaltia quan no ho volen fer a la família. El més recomanable és escoltar-los atentament, tractar de comprendre el seu patiment i resoldre els seus dubtes. Si cal es pot comptar amb el suport d’un psicooncòleg.

Sabem que el càncer és una malaltia greu, que pot amenaçar la vida. Per tant hi ha moltes reaccions que es poden considerar normals: la tristesa, la desesperança, la incertesa, la por, la ràbia… així com l’esperança, l’optimisme o l’esperit de lluita. Dir-li al pacient que és normal que se senti així l’ajudarà a expressar-se i a sentir-se una mica més alleujat.

Els pacients poden anar pel seu compte

La comunicació de l'oncòleg amb el pacient - Psicologia en CàncerAlguns metges es poden sentir molestos quan un pacient mostra un cert grau d’expertesa en el càncer: busquen estudis a internet, recorren a notícies i arriben a la consulta “demanant” un tractament perquè creuen que pot ser eficaç. És positiu que els pacients busquin informació a internet, perquè vol dir que se senten responsables del seu tractament.

No és un intent de “substituir” la feina del metge o de demanar estratègies terapèutiques a la carta. En aquest cas sempre aconsello no renyar al pacient, però sí orientar-lo cap a pàgines web que coneixem, i que sabem que tenen informació contrastada i fiable. I recordar-li que el tractament que rep és el que es considera el més eficaç per a la seva malaltia i el seu estat clínic.

Finalment recordar que quan una situació és difícil, el fet d’expressar verbalment aquesta dificultat, fa que es torni una mica més senzilla. En un moment de tensió durant una entrevista, una frase senzilla com “ostres, sembla que m’estic embolicant amb tantes coses!“, ajuda a rebaixar els nervis i a fer que la resta de la conversa sigui més fluida.

I vostè, ha viscut alguna situació curiosa o difícil de resoldre amb algun pacient?

This Post Has 2 Comments
  1. Crec que a qui té càncer li ha de resultar molt difícil deixar de suggerir a l’oncòleg determinada teràpia o medicació que li han assegurat que funciona. És allò qeu diuen: qui te mal busca remei. Segurament si jo m’hi trobés faria el mateix

    1. És cert, Montserrat. Les persones cada cop són més conscients dels seus drets i volen participar de la presa de decisions sobre el tractament. S’informen, pregunten, i proposen al metge. Aleshores l’important és trobar l’equilibri entre respectar les preferències del malalt quan es pugui escollir, i deixar-se assessorar per l’oncòleg, que és qui aporta l’expertesa. A més a més sovint també hi intervé la família, i el psicooncòleg pot fer mediació entre les parts si tenen criteris diferents.
      Gràcies pel teu comentari! 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.