Comunicació familiar en càncer

Quan una persona té càncer, la comunicació a nivell familiar es pot veure alterada. L’afectació dependrà de l’edat i el rol de qui té la malaltia i dels altres membres de la família. També dependrà de com s’hagi mantingut la comunicació normal abans del diagnòstic. Aquest article pretén donar algunes pautes que facilitin la comunicació familiar en aquestes situacions, per tal que les persones que conviuen es puguin ajudar entre elles.

El diagnòstic de càncer té un gran impacte en la persona que el rep i en les del seu entorn familiar i social. El seu tractament és multidisciplinar (hi participen molts professionals), cosa que vol dir que les visites a l’hospital i a altres llocs són molt freqüents. Sovint els horaris i les dinàmiques familiars es veuen alterades, i això en pot afectar els seus membres (sobretot els nens). La comunicació familiar també canvia, i pot ser una ajuda o un problema afegit segons com es dugui a terme.

Et pot interessar: 10 beneficis de l’ajuda psicològica per a pacients de càncer

El rol de la persona que té la malaltia

Un “rol” és un seguit de conductes que s’esperen d’una persona com a resultat de la seva posició. Per exemple, el rol d’un pare o d’una mare és aportar diners a casa per poder subsistir, col·laborar en les tasques domèstiques, protegir els fills i ajudar la resta de membres de la família. A més a més una persona pot tenir més d’un rol: Una mare té un rol de mare a casa, però pot tenir un rol professional allà on treballa, un rol de voluntària a una associació local i un rol de filla, a la vegada, dels seus pares.

Segons quin sigui el rol que ocupa la persona que té càncer dins de la família, l’impacte del diagnòstic serà més o menys important. Si és l’únic que treballa fora de casa -i, per tant, és l’única font d’ingressos– o és qui pren la majoria de decisions perquè la família ho ha establert així, l’alteració tindrà més conseqüències que no pas si és una persona amb un rol menys actiu (la qual cosa no vol dir que sigui poc important).

Els problemes més importants de comunicació familiar

Quan qui té càncer és un fill o una filla els pares han de prendre decisions sobre el seu tractament, i poden no posar-se d’acord (per exemple, un dels pares pot voler que el seu fill rebi quimioteràpia mentre l’altre opta per teràpies alternatives). En aquest cas el més important és parlar entre ells amb sinceritat, sense ànim de competir, i deixant clar que es fa des de la preocupació per la salut del fill com a objectiu comú. L’opinió dels professionals implicats també és imprescindible, sobretot si l’opció terapèutica que proposen està contrastada científicament i compta amb l’aval de l’administració sanitària i dels col·legis professionals.

En tot cas els pares solen manifestar que “no s’està preparat per encaixar una notícia així“. Acceptar-la requereix temps. El fet que entre ells s’expressin les pors, els dubtes i el sentiment de tristesa també els ajudarà.

Si el diagnòstic de càncer l’ha rebut un membre de la parella el més habitual és que l’altre membre es converteixi en la principal font de suport. Les necessitats de la persona amb càncer poden canviar cada dia, per això és important preguntar sovint com podem ajudar. De vegades algunes petites coses (una estona de distracció, anar a comprar un llibre, etc) poden suposar un gran alleujament.

En el marc de la parella, a més a més de la dificultat de comunicació, pot haver-hi alteracions a la vida sexual. En aquest cas la comunicació passa per posar sobre la taula les preferències de tots dos, i plantejar com es pot fer perquè l’activitat sexual -o la seva abstinència- sigui còmode per a les dues parts.

Els fills també notaran els canvis (sobretot de rutines i d’horaris) i estaran preocupats per l’estat de salut de la persona amb la malaltia. És important explicar-los la situació, tot permetent-los fer preguntes i demanant-los que col·laborin en el que puguin fer. També es recomana parlar amb l’escola -amb el marge que es vulgui per a la pròpia privacitat- perquè estiguin atents a les possibles reaccions del nen o la nena.

Els pares de la persona afectada també ho viuran amb força estrès, i el més habitual és que s’ofereixen per col·laborar amb el que puguin. És la persona amb el diagnòstic qui pot dir com poden ajudar, agraïnt sempre la col·laboració, però posant límits allà on calgui.

Si qui té càncer és un avi o àvia, la comunicació familiar també passa per ajudar-lo/a a prendre decisions, però també per respectar al màxim la seva intimitat i la seva autonomia. De vegades podem tendir a sobreprotegir-los. Igualment és important animar-los a parlar de com viuen la malaltia i el tractament, perquè amb un interès d’evitar preocupacions als altres s’ho poden reservar, incrementant el seu malestar.

En qualsevol cas el càncer, per si sol, no altera la comunicació familiar: més enllà de fer que aquesta sigui més difícil per les qüestions relacionades amb la malaltia sí que pot fer aflorar problemes previs, dels quals pot ser que la família no fós conscient.

Totes aquestes dificultats són normals en una família quan un dels seus membres té càncer: que apareguin aquests problemes no vol dir que estiguin fent les coses malament, o que sigui culpa d’un o altre. Habitualment es poden arreglar dins de l’àmbit domèstic, però també hi ha professionals que hi poden ajudar si esdevé necessari.