El càncer és un tema recurrent al cinema. En vam parlar fa uns mesos amb l’article “10 pel·lícules que parlen del càncer“. Ara ens preguntem si la manera com es veu el càncer al cine es correspon amb la realitat. I la resposta és que no: la mort hi és sobre-representada i els tumors que hi apareixen més sovint no són els més freqüents a la vida real. Però el cinema segueix sent un bon entreteniment i una oportunitat didàctica.
Com es veu el càncer al cine
El càncer és un tema habitual a les pel·lícules. Representa un bon recurs cinematogràfic perquè permet crear trames argumentals i històries que giren al voltant d’un -o uns pocs-personatges. Sovint el càncer és el tema central de la pel·lícula, i el personatge amb la malaltia evoluciona fins a morir.
Precisament aquest és un dels punts més qüestionats de la manera com es veu el càncer al cine. La majoria de pacients hi moren i això no s’ajusta a la realitat. Actualment prop del 55% de persones amb la malaltia, de mitjana, es curen. Les pel·lícules que parlen del càncer van començar a sovintejar els anys 80 i van contribuir a trencar el tabú i l’estigma. Des d’aleshores la mortalitat s’ha anat reduint a la vida real, però no ho ha fet al cinema.
Un altre aspecte que s’allunya de la realitat és la representativitat dels diferents tipus de malaltia oncològica. Els càncers més freqüents són el de mama, el de colon, el de pròstata i el de pulmó. Però si ens basem en el cinema, els més freqüents són la leucèmia, els linfomes i els tumors cerebrals. Aquesta i altres conclusions apareixen a un estudi liderat pel filòsof Luciano di Fiore que explica com es veu el càncer al cine.
El tercer element que fa que el cine s’allunyi de la realitat quan parla del càncer és que sovint presenta els protagonistes com a herois. Personatges que converteixen la seva vida en una lluita en condicions de gran dificultat. És clar que els pacients del món real viuen el càncer amb dificultats i amb preocupació. Però normalment la malaltia passa a ser una part més de la seva vida.
Com podria ser més real la visió del càncer a les pel·lícules
La manera com es veu el càncer al cine respon a la necessitat de la pel·lícula. Volen explicar una història, en un temps determinat, i centrant-se més en uns aspectes que en d’altres. Sovint es dedica un temps als efectes secundaris del tractament que exagera la importància que hi donen els pacients reals. Al cinema, càncer s’assimila pràcticament sempre a caiguda dels cabells. És un símptoma que preocupa als pacients reals, però que no sempre es produeix.
Però també hi ha elements que sí que són semblants a com es produeixen a la realitat. Són els que giren al voltant de la relació metge-pacient, dels processos de presa de decisions i de la comunicació familiar.
Algunes coses ajudarien al fet que la manera com es veu el càncer al cine s’ajustés més a la realitat. Per exemple, que passés com a una trama més dins d’altres històries. En aquest sentit està molt ben aconseguida la pel·lícula “Queda’t al meu costat” (Chris Columbus, 1998). El càncer -en aquest cas, de mama- dóna lloc a un canvi positiu en la relació entre la dona que té la malaltia i la nova parella del seu ex-marit.
Aconseguir-ho seria útil perquè el cinema arriba a moltes persones. Tractar el càncer d’una manera més pròxima a la realitat dóna l’oportunitat de crear consciencia sobre la malaltia i els avenços científics. També pot servir per explicar els riscos de les teràpies alternatives. En definitiva: formar, informar i entretenir.
D’altra banda anirien molt bé pel·lícules -realistes- que ajudéssin a explicar el càncer als nens. Sobretot pels infants que tenen la malaltia i que poden viure amb ansietat les seves estades hospitalàries -que, de vegades, són molt llargues-. Veure com és un hospital, qui hi ha i què s’hi fa, podria servir per reduir aquesta ansietat.
Alguns exemples ben coneguts
Fent una cerca a una de les bases de dades de cinema (incloent sèries) a internet, la Internet Movie Database amb la paraula “càncer” apareixen 1529 títols. Hi ha clàssics del gènere dramàtic, pel·lícules de cinema fantàstic i sèries bastant noves. Alguns exemples de com es veu el càncer al cine i que s’allunyen de la realitat són aquests:
- A Deadpool (Tim Miller, 2016) un pacient amb càncer se sotmet a un experiment per tenir superpoders i dur a terme una venjança.
- A 3 dies per matar (McG, 2014) a un agent de la CIA amb càncer en final de vida li ofereixen provar un medicament experimental a canvi que participi a una operació.
- A Ara o mai (Rob Reiner, 2007) dos homes abandonen el tractament pel càncer per completar una llista de coses a fer, algunes d’elles, activitats de risc.
- A Breaking Bad (Vince Gilligan, 2008-2013) un home amb diagnòstic de càncer posa en marxa un laboratori de fabricació de meta-anfetamina per ajudar la seva família.
- A Phenomenon (Jon Turteltaub, 1996) un pagès desenvolupa un tumor cerebral que li estimula les funcions fins a dotar-lo de superpoders com la telequinèsia o la capacitat d’aprendre un idioma en 20 minuts.
Efectes positius i negatius d’aquesta tendència
No hi ha cap intenció de censurar amb aquest article. La manera com es veu el càncer al cine respon a la funció expressiva del director, que té una història per explicar i decideix fer-ho així. I moltes de les pel·lícules que s’han fet sobre el càncer són autèntiques obres d’art.
El que passa és que quan aquestes pel·lícules s’agafen en conjunt es desvien de la realitat. Hi falten alguns elements i n’hi sobren d’altres. Sovint sembla que acabar amb la mort d’un personatge respon a una exigència del guió. Encara que faci que la pel·lícula no reflecteixi la realitat.
Però també és cert que presentar el càncer al cinema ajuda a la seva socialització. Contribueix a fer veure aquesta malaltia com una cosa normal. I mostra que darrere del càncer hi ha persones amb motivacions que canvien arran del diagnòstic. A més a més, com dèiem, ajuda a fer que el càncer deixi de ser un tema tabú.
En resum: La manera com es veu el càncer al cine suposa una distorsió de la realitat, perquè els pacients moren de manera més nombrosa i apareixen repetidament uns tipus de càncer que, a la vida real, no són tant freqüents. Així es perd una oportunitat de convertir el cinema en una eina pedagògica sobre el càncer.
Segur que coneix persones a qui agrada el cinema i els pot interessar aquest article. Si ho vol el pot compartir o hi pot escriure un comentari. Moltes gràcies per llegir-lo!
Comments (2)
Deixa un comentari
This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.
Em ve a la memòria la pel·lícula LA FORÇA DE LA TENDRESA. La protagonista, una jove mare de fills petits, passa uns dies fora de casa per tal de fer un canvi d’ambient i allí rep, per part de l’entorn social, unes dosis de sobreprotecció que ofenen fins i tot l’espectador. Però les bones intencions s’endevinen i això posa en evidència el gran desconeixement que hi ha al respecte.
I tant! Aquesta pel·lícula ja apareix a l’article “10 pel·lícules que parlen del càncer“. És de 1981, un moment en que el càncer es considerava una sentència de mort i encara era un tema tabú. Per això va contribuir a normalitzar-lo.
Gràcies pel teu comentari!