Skip to content

Si té càncer és per culpa seva. Per haver fumat tota la vida“. Aquesta és una frase que sento de vegades, i intento imaginar-me com em sentiria si me la diguéssin essent jo fumador i tenint càncer. La sentència pot ser útil per a qui la diu, per raons que explicaré en aquest article però, sens dubte, no és útil per qui la rep. Quan parlem de persones hi ha una manera millor de relacionar càncer i tabac: fer-ho sense culpar ningú.

Càncer i tabac: sense culpes - Psicologia en Càncer
Tumisu – Pixabay

La relació entre càncer i tabac

Que el tabac és un factor causal de càncer, avui en dia, aixeca pocs dubtes. De fet la relació del tabac amb el càncer és la més forta de totes les que s’han trobat fins ara als estudis epidemiològics. El consum de tabac és darrere d’entre el 30% i el 60% de tots els diagnòstics de càncer i, sobretot de càncer de pulmó, faringe, boca, llengua i bufeta urinària.

De manera natural les persones que tenen càncer de pulmó i han fumat durant molts anys coneixen la relació entre càncer i tabac i accepten que el seu hàbit tabàquic pot haver contribuït a la malaltia. Però el que no fan -i és bo que no ho facin- és culpabilitzar-se a ells mateixos.

Dic que és bo que no ho facin perquè a la nostra cultura la culpa va lligada al càstig: atribuir culpa a una persona amb càncer ens pot portar a considerar que el càstig és la malaltia, i això s’allunya de la visió de que el càncer és una malaltia que, simplement, es produeix: a algunes persones “els toca” (aquesta és la difícil resposta a una de les preguntes que més es fan les persones davant d’un diagnòstic de càncer: “Per què a mi?“).

Però existeixen moltes altres raons per no incloure la culpa a l’equació que formen càncer i tabac:

  • El tabac no és ni necessari ni suficient per tenir càncer: Molts diagnòstics de càncer no tenen res a veure amb el tabac, perquè la gent que no fuma també pot tenir la malaltia i moltes persones fumadores no tindran càncer en cap moment de la seva vida.
  • Fumar és una adcicció i, fins ara, no he trobat cap estudi que demostri l’eficàcia d’utilitzar la culpabilització com a estratègia per abandonar el tabac. El funcionament de les addiccions és més complex que això. A més a més hi ha algunes condicions genètiques que expliquen que algunes persones siguin més addictes que unes altres un cop han començat a fumar.
  • Quan una persona fuma no ho fa amb la intenció de tenir càncer. Oi que dit així esvaeix molts dubtes?
La relació entre càncer i tabac no és suficient per culpar qui té càncer de pulmó
Nabil Maaizl – Pixabay

El problema de culpabilitzar -per haver fumat- a una persona que té càncer és que augmenta el patiment que la malaltia i el tractament ja provoquen per si mateixos. Sobretot en el càncer de pulmó, que a dia d’avui té bastant mal pronòstic. A la pròpia persona (“Ja em van dir que no fumés, que acabaria amb la meva salut“) i als seus familiars (“No l’hem pogut convèncer de que deixés de fumar“). Però fora d’això culpabilitzar la persona no serveix per res.

En qui diu la frase sí que compleix una funció: com que el càncer fa por, cosa que és normal, preferim allunyar-nos de tot allò que hi tingui a veure. Que una persona que no fuma culpi a un fumador per tenir càncer és una manera de sentir-se protegit: el que hi ha darrere de la culpabilització és “Com que jo no fumo, a mi no em passarà això del càncer“. La persona se sent tranquil·la perquè assumeix que el risc no l’afecta.

Per tant, per mantenir el respecte cap a les persones i les decisions que han pres, el millor és no assenyalar ningú com a culpable de les seves malalties. De passada no contribuirem a l’estigma que, encara avui, envolta el càncer.

No hi ha dubte que mantenir-se sense fumar és una conducta útil per protegir la salut: el tabac no només augmenta el risc de tenir càncer, sinó també de tenir moltes altres malalties com les cardiovasculars o les pulmonars, redueix el sentit de l’olfacte i la capacitat respiratòria, i pel qui fuma un paquet diari el porta a gastar-se gairebé 1.500 euros l’any.

A més a més el tabac és l’únic producte del mercat que és dolent per la salut SEMPRE; d’altres, com l’alcohol o el sucre només són dolents quan es consumeixen en excés. Però això no elimina que la decisió de fumar que pren una persona és racional, i -aquesta decisió- no té res a veure amb el càncer.

Us deixo el vídeo de l’entrevista que em van fer sobre com deixar de fumar, dins del programa “21 días para mejorar la salud cardiovascular”:


Com sempre resto a l’espera dels vostres comentaris.

Aquest article té 2 comentaris

  1. Això de la culpabilització em sembla molt bé si es contempla des de l’òptica del psicòleg o del mateix malalt, però ho veig molt diferent des del punt de vista del familiar que viu amb ell. En la majoria dels casos, aquest ja va sofrir quan l’actual malalt de tabaquisme havia de deixar de fumar per ordre del metge i no ho feia, quan el veia disminuir la seva capacitat respiratòria, quan podia haver salvat a temps la seva salut. Crec que amb aquests antecedents, el càncer és com la culminació d’un procés molt dur, i és molt difícil no pensar que, tot i que ell no tenia la intenció d’anar a buscar el càncer, sabia que les probabilitats eren moltes i que els familiars en patirien les conseqüències. Jo no puc deixar de veure-hi un grau alt d’irresponsabilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Back To Top
Busca