Càncer i estigma

El càncer sempre ha anat lligat a un cert grau d’estigma o rebuig social, afortunadament cada cop menys. Avui, 4 de febrer, se celebra el Dia Mundial del Càncer. És una bona oportunitat per fer un cop d’ull als canvis que hi ha hagut al llarg del temps en la relació històrica entre càncer i estigma.

La relació entre càncer i estigma

El càncer és una malaltia que ha existit sempre, fins i tot a la pre-història. Encara que sembli exclusiva dels temps moderns el seu origen es troba en un fenomen que ha acompanyat la humanitat al llarg de tota la seva història: les cèl·lules del cos humà, que normalment es reprodueixen de manera ordenada i regular, ho poden començar a fer descontroladament. Però sí que és innegable que en les últimes dècades ha viscut un fort augment. I això es deu a canvis en l’estil de vida i a l’allargament de l’esperança de vida.

Fins el segle XIX, quan a una persona se li diagnosticava càncer la seva mort era quasi inevitable. Això feia que, quan rebia el diagnòstic, pensés que els altres la rebutjarien per por del contagi, o que poca gent estaria disposada a parlar amb ella sabent que li quedava poc temps de vida. Ara sabem que el càncer NO es pot transmetre com una malaltia infecciosa.

A més a més la paraula “càncer” està marcada: quan la sentim ens estremim perquè la relacionem amb una cosa indesitjable i que fa mal. Per això es van començar a utilitzar paraules per evitar el terme “càncer”, moltes de les quals encara es fan servir actualment: bony, cosa, mal, mal lleig, llarga malaltia…

A partir del s. XIX, amb els ràpids avenços en Medicina, van començar els tractaments contra el càncer: la cirurgia i ja, el s. XX, la quimioteràpia i la radioteràpia. Vam començar a veure com cada cop es curava més gent. Un altre aspecte clau en la disminució de l’estigma va ser l’aparició pública de persones famoses dient “tinc càncer”:  Olivia Newton-John, Josep Carreras, i molts més. Això va contribuir encara més a desfer l’associació ente càncer i estigma.

Que cada cop es curessin més persones va provocar un augment de la demanda social d’investigació científica i de suport integral a les persones que tenien la malaltia i les seves famílies. Però també va desfer el mite que el càncer era una sentència de mort: actualment el 55%-60% de persones amb càncer -de mitjana- es curen. En alguns tipus de càncer i segons el moment en que es detecta aquest percentatge s’apropa al 100%. És el cas del melanoma detectat en estadis inicials.

La millora la qualitat de vida permet que la majoria de persones amb la malaltia i en ple tractament puguin seguir fent algunes de les seves activitats habituals. Augmenta l’arsenal terapèutic per fer front als efectes secundaris de la teràpia i l’atenció a les persones afectades i a les seves famílies és cada cop més integral, incorporant professionals de la psicologia i el treball social.

El que dèiem unes línies més amunt sobre l’ús d’eufemismes per referir-nos al càncer contrasta amb un altre fenomen: el d’anomenar “càncer” a coses que no ho són: sovint sentim expressions com “El terrorisme és el càncer de la societat” o “La corrupció és el càncer de la política“. Són usos inadecuats. El càncer és una malaltia i les persones que la tenen pateixen molt. No resulta gens agradable per molts d’ells veure com es compara aquesta malaltia que ha trastornat tota la seva vida amb el terrorisme o la corrupció política. Anomenar les coses pel seu nom també ajuda a eliminar l’estigma.

Encara queda un llarg camí per recórrer en l’objectiu de fer que càncer i estigma deixin d’estar lligats. Però amb l’aparició pública de les persones que el pateixen (siguin conegudes o no) i amb l’augment de les que es curen, cada cop hi sóm més a prop. I ho aconseguirem!