Afrontar el diagnòstic de càncer

El diagnòstic de càncer és una notícia molt impactant. En rebre-la és normal fer-se preguntes sobre les causes, el tractament, si es podrà curar o com ho viurà la família. La visita mèdica on es comunica el diagnòstic només és el començament, ja que sovint necessitem temps per a fer-nos càrrec dels canvis que comporta la malaltia i la teràpia. Però hi ha algunes coses que ens poden ajudar a afrontar el diagnòstic de càncer.

Abans de la visita a l’oncòleg

Cada cop més persones intueixen que tenen càncer abans que l’oncòleg els ho digui. Pot ser perquè el metge d’atenció primària ja els ha dit que possiblement es tracti de càncer, o perquè al paper amb el dia i l’hora de la visita hi ha la paraula oncologia. Però saber-ho no fa que la notícia del diagnòstic de càncer sigui més fàcil.

Cada cop més hospitals incorporen circuits de diagnòstic ràpid, en els quals entre la primera sospita i l’inici del tractament passen molt poques setmanes. No obstant, l’espera de l’entrevista de diagnòstic es pot fer llarga. Algunes coses que podem fer en aquest moment són:

• Preparar amb temps les preguntes que vulguem fer al metge i apuntar-les en una llibreta per a no oblidar-les.
• Relativitzar el que ens diguin sobre el càncer altres persones, o el que veiem a internet o les xarxes socials. Moltes de les coses que es publiquen o es diuen són incorrectes, són poc precises, o no ens ajuden en res.
• Expressar les nostres pors a persones de confiança, dient-los que ens ajudarà parlar-ne amb veu alta.
• Encara que no és fàcil, podem intentar distreure’ns a estones fent activitats que absorbeixin la nostra concentració.

Ara bé, de vegades la comunicació del diagnòstic de càncer arriba per sorpresa i, en aquest cas, no hi ha manera de preparar-se prèviament.

Durant la visita

És important que algú ens acompanyi a la visita del diagnòstic de càncer. L’oncòleg ens donarà molta informació en poc temps, i podem reaccionar amb un xoc. Quan tenim un xoc ens quedem tant concentrats en la notícia que deixem d’escoltar i de parlar. Podem tenir la mirada perduda i pot semblar que no reaccionem. El xoc és una manera inconscient que tenim de frenar la mala notícia, per donar-nos temps a nosaltres mateixos per a entendre i acceptar el que ens està passant. No és dolorós, ni és perillós, ni deixa cap seqüela quan desapareix. La seva durada és molt variable, des d’uns minuts fins a uns dies. Tampoc el té tothom.

Per tant anar a la visita acompanyats té dos avantatges. D’una banda, redueix la sensació de soledat. De l’altra, tindrem algú al costat que podrà escoltar el metge, prendre notes del que diu i fer-li les preguntes que necessitem. Els metges són conscients de la dificultat del moment. La majoria d’ells -i cada cop més- tenen un tracte molt amable i cordial. I això és important perquè contribueix a la confiança amb el pacient.

Hi ha persones que quan surten de la consulta no volen anar a casa. El diagnòstic de càncer ho canvia tot, i no tothom està preparat des del primer moment per explicar-ho a la família. És recomanable que, qui vulgui esperar, ho pugui fer amb llibertat.

Després de la visita amb l’oncòleg

L’impacte que es produeix quan el metge ens dóna aquesta notícia és molt important. Es paren tots els pensaments i s’esvaeixen els plans que haviem fet. Ens vénen al cap preguntes com “Per què a mi?“, o paraules com “mort” o “quimioteràpia”, preocupacions per com ens afectarà l’autoimatge, per la família (sobretot pels fills), etc.

Una pregunta que es fan moltes persones és si ho han de dir al seu entorn, o és millor mantenir-ho en secret. Fa uns anys el càncer generava un fort estigma. Actualment està més acceptat, cosa que contribueix a rebre el suport social necessari. Però la decisió d’explicar-ho o no als veïns i amics, o a la feina, continua depenent de cada persona. Hi ha qui prefereix evitar les preguntes indiscretes o la curiositat morbosa. En tot cas el dret de mantenir-ho en secret, si es vol, també es mereix ser respectat.

Les reaccions durant la fase del diagnòstic de càncer

La manera de reaccionar pot variar molt, i no n’hi ha una que sigui més correcta que una altra; cada persona té la seva. Les respostes més habituals són la ràbia, la tristesa, la por i la incertesa (combinades amb moments d’esperança). La reacció depèn d’alguns factors, com de la manera que tingui el metge de comunicar el diagnòstic, de característiques de la personalitat, o de com s’hagi reaccionat davant de males notícies en el passat.

Què podem fer per reduir la por i el malestar? Podem buscar suports a l’entorn, intentar mantenir la part de les activitats normals que vulguem (sabent que hi haurà canvis d’horaris i de rutines, i que caldrà fer visites freqüents a l’hospital). És important prendre, amb tranquil·litat, les decisions que facin falta. Però el principal és donar-se temps, perquè assumir aquesta notícia no és fàcil i no tothom pot fer-ho en pocs dies.

També recomano donar-se permís a un mateix per sentir-se malament, trist, enfadat, amb ganes de plorar, etc. Aquestes emocions poden aparèixer una a una, o totes alhora. Hi ha persones que, amb tota la bona intenció, ens poden dir “Va, que has de ser fort/a perquè la teva família no s’enfonsi. Ja veuràs com no és res!“. Però sentir-se malament davant d’un diagnòstic de càncer és normal i no hi ha necessitat de justificar-se’n. Si el cos ens demana plorar o espantar-nos, ens ho podem permetre.

I, finalment, recordar que és molt important el suport de la família i els amics i que, en cas que no sigui suficient, es pot comptar amb l’ajuda professional del metge o d’un psicooncòleg.

Et pot interessar: 10 beneficis de l’ajuda psicològica per a pacients de càncer