“Adrián et curaràs” és el nom d’una campanya que es va llançar el 10 d’octubre a les xarxes socials en solidaritat amb un nen que té càncer. Aquest nen, l’Adrián, va manifestar que volia ser torero. Com a resposta, una activista antitaurina li va dir al noi que es moriria. I la xarxa es va omplir de missatges de solidaritat vers l’Adrián prometent-li que es curaria. Però… segur que és bona idea prometre-li a l’Adrián que es curarà?
Adrián et curaràs: Què ha passat
El 8 d’octubre es va fer a València un festival taurí per recaptar fons en benefici de la Fundación Oncohematológica infantil. Entre els assistents hi havia l’Adrián, protagonista de la història, i pacient d’un sarcoma d’Ewing. El sarcoma d’Ewing és un tumor que afecta els ossos i els teixits tous, sobretot -però no exclusivament- de les extremitats.
Al final d’aquest acte taurí l’Adrián va poder fer una volta a la plaça a les espatlles d’un dels toreros participants. El noi havia manifestat el seu desig de ser torero. D’aquest moment se’n va penjar un vídeo a la xarxa, que va provocar reaccions de tota mena.
Una d’aquestes reaccions -veure imatge a la dreta- va ser la d’una activista antitaurina que va desitjar a l’Adrián que es morís, i li va dir que, efectivament, es moriria. Reacció desmesurada contra un nen que només manifesta un desig.
Crec que podem deixar de banda la qüestió de si s’han de permetre, o no, els espectacles amb toros. Ens desviarien del tema central. El tema central, en aquest cas, és la resposta “Adrián et curaràs”: la reacció de solidaritat cap al nen i contra l’autora de les paraules del desig que es morís. Al seu perfil de Facebook li van deixar centenars de respostes amb insults, que van provocar que l’autora del missatge tanqués aquest perfil.
Per contra-restar el missatge d'”Adrián et moriràs” es va crear a Twitter una campanya amb l’etiqueta #AdrianTeVasACurar. Hi van participar molts usuaris d’aquesta xarxa social, alguns tant influents com el presentador de televisió Iker Jiménez. Aquesta és la piulada que va fer:
Tranquilo Adrián. Tú vas a vencer en tu batalla. No escuches la voz oscura de la miseria humana. Me tienes a tu disposición.
Iker J pic.twitter.com/2NDwW6gA1c— ikerjimenez.com (@navedelmisterio) 10 d’octubre de 2016
Com aquesta n’hi ha hagut moltes més, prometent a l’Adrián que es curaria.
Estem en condicions de prometre a l’Adrián que es curarà?
No. La supervivència a 5 anys de les persones menors de 15 anys diagnosticades de Sarcoma d’Ewing és del 78%. Per tant la probabilitat de curar-se és molt alta, però no del 100%. Ja hem parlat en un article anterior del risc de prometre a una persona amb càncer que es curarà. Vagi per davant el meu desig total i absolut que l’Adrián es curi. Només faltaria.
És normal que els nens amb càncer preguntin si es moriran. També ho fan els adults. Als menors se’ls expliquen quatre coses que sabem amb certesa: que no podem descartar que es mori, (però) que la majoria de nens amb la malaltia es curen, que es farà tot el possible perquè ell també es curi, i que passi el que passi no deixarà d’estar acompanyat en cap moment.
Als nens el que els fa més por és separar-se dels pares. Fins i tot quan es plantegen la mort. És a dir, el que temen més no és el fet de morir, ni el dolor que puguin tenir. El que els fa més por és que la mort significarà que no tornaran a veure els seus pares. Per això saber que sempre estaran acompanyats els reconforta, almenys parcialment.
El desig de dir “Adrián et curaràs“, com de prometre a qualsevol nen que es curarà i que tot anirà bé és molt fort. També per als professionals. Costa molt dir-li a una persona que possiblement no es curi. Però a la llarga és més recomanable que no pas prometre-li que li treurem la malaltia i que després no sigui possible.
La tirania del pensament positiu
La campanya “Adrián et curaràs” ens torna a portar a les maneres d’afrontar el càncer. Ser positiu augmenta la probabilitat de curar-se? Tot i que alguns estudis han apuntat que sí, no hi ha cap resultat concloent. De tota manera hi ha persones que creuen que desitjar una cosa amb molta força provoca que acabi passant. I la cura del càncer no se n’escapa.
És el que es coneix com la Llei de l’atracció. La llei de l’atracció diu que tot el que li passa a una persona és el resultat del seu pensament: si pensa en coses positives, li passaran aquestes coses positives, i si pensa en coses negatives li passaran aquestes coses negatives. Forma part de la literatura utòpica, però no es compleix a la vida real.
I el fet que no es compleixi pot donar lloc a un sentiment de culpabilitat. La persona acaba pensant “Si no he aconseguit això que em proposava és que no ho desitjava amb prou força“. En una persona amb càncer, a l’extrem, la pot portar a culpabilitzar-se per no haver-se curat.
Per tant ja no és només que basar-se en la Llei de l’Atracció impliqui allunyar-se de la realitat. També és que la culpabilitat és un sentiment molt negatiu i molt limitador, però que no serveix per res de bo. Ni tan sols per curar-se del càncer.
La campanya “Adrián et curaràs” no només destaca pel risc de prometre-li que es curarà. També destaca per plantejar el tractament del càncer com una batalla. Ja hem dit vàries vegades que aquesta és una opció molt personal: hi haurà qui no voldrà sentir parlar de “guerra” o de “lluita”. I no el podrem obligar a fer-ho només perquè el nostre desig de que es curi amb el poder de la ment és més fort que la seva voluntat de gestionar-ho a la seva manera.
Compte amb el que es diu a les xarxes
Quines conclusions podem treure de la polèmica amb la iniciativa “Adrián et curaràs“? La primera ja l’hem dit: que no li podem passar a l’Adrián el deure de curar-se només perquè en tenim moltes ganes. La segona, que anem amb compte amb el que diem a les xarxes.
Se n’ha parlat molt. Les xarxes socials són molt útils si es fan servir adequadament. Però la sensació d’immediatesa i les ganes de desfogar-nos davant d’algun fet que ens indigna pot portar a deixar missatges dels quals després ens penedim. I encara que els esborrem, en queden proves. Fins i tot hi ha qui ha perdut oportunitats de trobar feina perquè, durant un procés de selecció, l’entrevistador ha “perseguit” virtualment el candidat i n’ha trobat missatges comprometedors.
La ràbia deixa en segon terme el raonament sobre l’adequació del que fem i el que diem. Quantes vegades, durant una reconciliació, ha sortit el famós “tots dos hem dit coses que no pensàvem“?. Afortunadament, té solució. Quan estiguem enfadats, com la noia que va desitjar la mort de l’Adrián i, tal vegada, algú més que en respondre es va acarnissar amb aquesta noia, esperem una estona abans d’escriure res a les xarxes socials. Reflexionem sobre la utilitat del missatge.
Es pot manifestar la indignació amb contundència, sense faltar al respecte a ningú i de manera útil: que la denúncia d’allò que ens idigna serveixi per intentar canviar-ho, enlloc de servir només per quedar-nos tranquils.
Adrián et curaràs? Espero que sí, i ben aviat!
Aquest article té 0 comentaris