Aquest article ofereix 10 consells per cuidar un malalt crònic que he anat recopilant amb la meva activitat professional i compartint experiències amb diversos especialistes. L’estrès és una de les situacions més freqüents entre les persones que exerceixen aquesta tasca. Cuidar un familiar o una altra persona que té una malaltia incapacitant i de llarga durada, amb necessitat d’atencions constants, pot provocar un gran desgast físic, psicològic i social. Per això convé prestar-hi atenció.
1. Prendre les decisions importants col·lectivament
La primera decisió a prendre quan cal cuidar un malalt crònic és qui l’ha de cuidar? Pot fer-ho algú de la pròpia família o una persona contractada expressament. La segona opció probablement obligui un familiar que no treballa a buscar una feina per poder pagar el cuidador. Per això habitualment s’opta per la primera (que el cuidador sigui un familiar), perquè resulta més fàcil. La decisió final depèn de les prioritats de cada família.
Al nostre entorn quasi totes les cuidadores són dones però, en realitat, no hi ha cap motiu pel qual un home no pugui exercir aquest rol. A més a més si és de la mateixa família que la persona malalta es facilita el tracte personal i ja hi ha confiança des del primer moment.
2. Repartir el treball
Que algú tingui el rol de cuidar un malalt crònic no significa que hagi d’assumir totes les tasques, més les habituals en el manteniment de la llar. Algunes tasques es poden delegar a altres persones per tal que no recaigui tot sobre la mateixa.
3. Demanar la col·laboració del malalt
És desitjable que la persona malalta, encara que estigui limitada, porti una vida el més autònoma possible: estar assegut enlloc de romandre al llit, aixecar-se i caminar una mica, rentar-se sol, etc. No només descarregarà part del treball a qui el cuida, sinó que també fomentarà la pròpia autoestima.
A més a més el pacient també pot mantenir el contacte amb altra gent, participar a activitats o tallers d’estimulació, etc. Els hospitals de dia o alternatives de la iniciativa privada (obra social) poden oferir alguns d’aquests recursos.
4. Acceptar les pròpies limitacions
Cuidar un malalt crònic no és una tasca fàcil, i algunes coses poden sortir malament. Exigir-se a un/a mateix/a no cometre cap error, estar sempre disponible o respondre a les necessitats de manera òptima és posar les expectatives tant altes que fàcilment toparan amb la realitat i es veuran incomplertes. I això porta a la frustració i a la sensanció de no estar a l’alçada.
Ningú és perfecte, i no té sentit que ens demanen que ho siguem. De vegades cometem errors i el més sensat és acceptar-ho i procurar fer-ho millot una altra vegada.
5. Posar límits
Les persones que necessiten cures per part d’algú altre de manera permanent poden reaccionar, de vegades, de manera irritable o, fins i tot, amb agressivitat. Això passa, per exemple, en alguns pacients amb demència avançada (Alzheimer), quan les coses no són com voldrien, o quan el grau de dependència és molt gran (per exemple, han de portar bolquers o necessiten que el cuidador els banyi). No és fàcil per ningú acceptar la pèrdua del control sobre el propi cos, admetre que necessitem una altra persona per les coses més bàsiques, o renunciar a la intimitat.
Però acceptar aquesta realitat no implica que qui ha de cuidar un malalt crònic també hagi de suportar que li cridin o li posin les tasques més difícils del que ja són. Podem dir-li al pacient -sempre mantenint la calma- que no permetrem aquesta classe de conductes i, d’altra banda, mostrar agraïment quan hi hagi algun comportament d’ajuda, de felicitació cap a la cuidadora o d’intentar millorar l’ambient.
Mai, mai no es una bona idea respondre a l’agressivitat amb més agressivitat. Fent això s’entra en un espiral anomenat escalada de tensió que ens allunya de la solució del problema. És millor mantenir la calma i el respecte cap el malalt -i cap a un/a mateix/a- posant límits.
6. Parlar amb més persones que han de cuidar un malalt crònic
Si se’n té ocasió és molt recomanable parlar amb altres persones que estiguin cuidant un malalt. La seva experiència pot resultar útil per resoldre situacions quotidianes, donar-se consells i fins i tot desfogar-se. Que va molt bé.
7. Sortir de casa i distreure’s
Tots necesitem distraccions. Sortir de casa i anar a prendre un cafè, amb algú o sola, o fer un passeig, o anar al cine o a sopar, permetre’s un caprici… Coses que permetin desconnectar de la rutina diària. En aquest cas és important no destinar el descans a parlar de les cures del malalt. Podem buscar altres moment per això. És aconsellable prendre’s almenys un dia lliure a la setmana. Ajuda a descansar i a reprendre la tasca amb més ganes.
8. Practicar exercicis de relaxació
La relaxació és molt bona per alleujar les tensions i reduir l’estrès. Podem practicar estirant-nos i tancant els ulls, i anar imaginant com relaxem cada part del cos, a poc a poc, començant pels peus i anar pujant fins a la cara. Per fer-ho necessitarem un espai silenciós i amb poca llum, i descordar-nos qualsevol peça de roba que ens apreti (el cinturó, les sabates, el rellotge, etc). Respirarem pel nas, molt lentament.
No es preocupi si al principi l’exercici de relaxació no li surt bé. Es necessita entrenament per a dominar-lo. Amb la pràctica es podrà relaxar fins i tot estant assegut/da o fent alguna activitat tranquil·la. Pot demanar l’ajuda d’un psicòleg per aprendre.
9. Agafi’s unes vacances
A més a més de descansar cada setmana és important estar uns dies sense fer aquesta tasca. El temps que ens dediquem a nosaltres mateixos ens ajuda a canviar d’aires i a recuperar les activitats socials. Es pot contractar una persona perquè cuidi el malalt durant aquest periode, o encarregar-ho a algun altre familiar.
La clau perquè aquestes vacances funcionin és desconectar de veritat. O sigui, no estar pendent del telñefon, o pensant en com ho estarà fent l’altra persona. Deixem el rol de cuidadora a casa i marxem sense ell.
Algunes persones m’han comentat que tenen remordiments de consciència quan, per uns dies, deixen de cuidar un malalt crònic i se n’allunyen. Senten com si rebutgessin o abandonessin aquesta persona. El que els dic és que la cuidadora també té dret a cuidar-se ella mateixa. No només per descansar i gaudir de la vida pròpia, sinó també per renovar l’energia quan tornem a cuidar el malalt. També ell ho notarà.
10. Consultar un professional
Encara que parlem del que ens preocupa amb amics/gues o amb familiars i això ens sigui útil per a desfogar-nos, si hem de cuidar un malalt crònic de vegades podem necessitar l’ajuda d’un professional de la psicología perquè ens escolti, ens doni suport, o ens indiqui com ens podem sentir millor. En aquest cas és bona idea consultar-lo per aprofitar la seva formació i experiència.
I vostè, està cuidant o ha cuidat algú? Estaré encantat de respondre els seus comentaris i preguntes, o de resoldre els dubtes que puguin sorgir, en públic (deixant un comentari a aquesta entrada) o en privant, enviant un email fent click aquí.
Aquest article té 0 comentaris